Quèquicom - HomePage

Arxiu

Has seleccionat: setembre 2013
Categoria: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
Pugem dalt d’una ambulància del Servei d’Emergències Mèdiques. Intentem reanimar una persona amb parada cardiorespiratòria amb un aparell molt sofisticat que es diu Lucas. Però cal també saber fer compressions cardíaques a mà, perquè cada minut és decisiu per a la supervivència. Les fem al ritme de “La Macarena” amb un expert del SEM.
La reportera del programa, Georgina Pujol, conviu una setmana amb els professionals de salut del servei d’Urgències de l’hospital Moisès Broggi de Sant Joan Despí. En aquest centre del Baix Llobregat atenen 190 pacients al dia. Diagnostiquen i tracten des d’aturades cardíaques, ictus, ofecs, cremades de segon grau, pèrdues de coneixement fins a fractures de pelvis, entre moltes altres patologies. Cada dia és un repte i una incògnita. Els experts en salut han de saber identificar en només uns minuts quins són els casos més greus, i classificar-los segons la urgència del tractament.

Què és un TAC?
La Tomografia Axial Computeritzada, TAC, es basa en un conjunt de radiografies. Les radiografies són una projecció plana del que hi ha a l’interior d’un objecte determinat. A partir d’elles podem anar deduint quina és la forma i mida del cos, però en necessitem moltes per conèixer la forma real. Per fer un TAC totes les radiografies es fan des d’uns angles de referència.
Quan parlem d’un ésser viu, les diferents densitats del cos donen radiografies amb tota una gamma de grisos molt diferent, depèn de cada substància, fet que suposa una gran quantitat d’informació addicional. Per poder desxifrar i interpretar tota la informació generada són imprescindibles els computadors. Gràcies a tot un seguit de càlculs es crea un espai virtual en tres dimensions que conté la informació. A partir d’aquí el computador pot recalcular els talls d’imatge que se li demanin. Tomografia vol dir, justament, “tall d’imatge”


Del “massatge cardíac” al Lucas
Si ens trobem davant d’un persona que ha tingut un atac de cor i no sabem què fer, hem de tenir molt clar que si no fem res morirà. A plató el metge Francesc Carmona, del Servei d’Emergències Mèdiques, i Jaume Vilalta expliquen què hem de fer si ens trobem en aquesta situació.
El més important és trucar al 112 i mentre esperem l’ambulància s’ha de fer la maniobra de compressió toràcica. Si no fem aquesta maniobra tant temps com faci falta, cada minut que passi es reduiran un 10% les possibilitats de supervivència.
El Dr. Carmona insisteix que no es pot dir “massatge cardíac”, perquè en realitat es tracta d’unes compressions extremadament enèrgiques i rítmiques que han d’aconseguir que l’estèrnum baixi 5 centímetres, el que equival a uns tres dits. D’aquesta manera es manté la circulació de la sang mínima perquè no morin les cèl•lules del cor i del cervell, que són les més sensibles.
La compressió és realitza amb el taló de la mà i pressionant al centre de la caixa toràcica amb força, sense tenir por de trencar alguna costella. “Un bon truc per recordar el ritme és cantar La Macarena, o Stayin Alive, dels Bee Gees, que tenen més de 100 pulsacions per minut. L’exercici resulta esgotador per això és molt important fer relleus i no parar mai, fins que arribi un servei d’assistència mèdica.
Actualment alguns equips d’emergències disposen d’un aparell molt eficaç que els facilita aquesta feina, s’anomena LUCAS i és capaç de realitzar compressions toràciques sense cansar-se, a un ritme constant i sense parar.
Encara que pugui semblar increïble, la compressió toràcica permet recuperar persones que feia més de 50 minuts que no tenien batec espontani.


Estrena 1 d'octubre de 2013

.
Categoria: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
A Catalunya, els diferents tipus de tòfona que més es troben són la tòfona negra (Tuber melanosporum), la magenca (Tuber brumale) i la d’estiu (Tuber aestivum). A banda d’aquestes, també tenim la tòfona gravada (uncinatum), que té força valor. Bàsicament creix als països del nord d’Europa, i aquí només es troba entre Berga i el Cadí. La tòfona de pi (mesentericum) sovint ni es cull perquè no es valora. Però de les que es cullen aquí, la tòfona negra (Tuber melanosporum) és l’estrella. Al mercat es pot trobar a un preu que va des dels 500 als 1.200 euros el quilo. Encara no se sap cultivar tots els tipus de tòfones que hi ha. La tòfona negra, la més valorada de la península ibèrica, es planta en terrenys calcaris i es fa pregar. Triga entre cinc i deu anys a donar fruits. Però també es diu que és un fruit agraït, perquè creix a casa del pobre.

Estrena 17 de setembre de 2013


.
Categoria: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
Per què la roba militar del segle XVIII era de colors ben vistosos en lloc de ser de camuflatge com avui? Com funcionaven les armes de foc? Quins factors decidien la victòria a camp obert? Com es plantejava un setge a una ciutat? I com es defensava? Com era la medicina i la cirurgia?
El reporter Pere Renom dispara amb un fusell antic i demostra la poca precisió del sistema d’avantcàrrega. Al castell de Cardona analitza l’enginyeria de les fortaleses i com l’artilleria s’hi enfrontava en els setges amb canons i de morters.
El supercomputador Mare Nostrum modelitza el comportament individual i col•lectiu dels soldats dels exèrcits francès-borbònic, anglès i català i els resultats es contrasten amb les descripcions històriques de les batalles. Veiem els procediments d’amputació i cauterització anteriors al descobriment d’antibiòtics i anestèsics. A plató, Jaume Vilalta explica l’evolució de la bala i el moviment del tir parabòlic.
Hi intervenen Francesc Xavier Hernández del Departament de Didàctica de les Ciències Socials de la UB. Xavier Rubio, del Barcelona Supercomputing Center; Jordi Espriu de l’Associació de Miquelets de Catalunya i Alfons Zarzoso del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya.


*******************************

L’evolució fulminant de la bala
L’onze de setembre de 1714 va ser una data clau en la història de Catalunya. La Guerra de Successió, que havia tingut Europa durant una dotzena d’anys enfrontada entre el bàndol dels austriacistes i el dels borbònics, s’acabava. El setge de Barcelona en va ser l’última batalla. La capacitat destructiva de l’armament en aquella època no es podia comparar amb l’actual.
El 1714 un bon tirador necessitava un mínim de 40 segons per tornar a disparar. La idea d’empaquetar tots els elements per poder disparar (pólvora fina per a la ignició, pólvora gruixuda per a l’explosió, bala...) ja la tenien des de feia molt temps, però sempre topaven amb una dificultat: la pólvora no s’inflama per impacte: perquè s’encengui cal provocar una guspira o una flama. Aquest problema va persistir fins que, el 1799, el duc de Norfolk va inventar el fulminant, que sí que s’inflama amb un cop. A partir d’aquí ja va ser molt més fàcil reduir el temps entre tret i tret i van aparèixer un seguit de solucions. Un dels primers dissenys va ser el cartutx Dreyse, un paquet de paper que contenia la pólvora i la bala, suportada per una peça de fusta. Més tard es va dissenyar el percutor lateral, anomenat Lefaucheux. Molt eficaç, però perillós, ja que qualsevol cop disparava la bala accidentalment. Fins que, el 1857, Horace Smith i Daniel Wesson van dissenyar la bala que ha arribat fins als nostres dies. El cartutx actual està format pel fulminant, la pólvora o càrrega explosiva, la beina i el projectil, que va encaixat a la beina. Aquest invent va incrementar considerablement la velocitat del tret i va permetre inventar les metralladores. Avui en dia, l’M134 Nimgun és la més ràpida de totes. Dispara cent bales per segon.

El moviment parabòlic
Per molta velocitat que apliquem a una bala, sempre caurà. La força de la gravetat l’atreu cap a terra, la desvia cap avall. Però per què fa una trajectòria corba en caure? Jaume Vilalta explica el moviment parabòlic a través d’un assaig.
Per poder analitzar-lo descompon els dos moviments: l’horitzontal i el vertical. Si una bala rep un impuls horitzontal anirà a una velocitat constant i a cada interval de temps recorrerà sempre el mateix tram. El fregament amb l’aire l’anirà frenant, però molt poc.
Serà la força de la gravetat la que la desviï cap al centre de la terra. En aquest cas, el moviment vertical és uniformement accelerat: la gravetat fa que un objecte en caiguda corri cada cop més i més. A plató, Jaume Vilalta va marcant sobre l’eix vertical i sobre l’horitzontal la posició de la bala a cada instant.
Quan es creuen les dues posicions sobre el quadrant, es perfila un gràfic que és justament una paràbola. El moviment parabòlic fa més difícil d’apuntar. Per això un tirador hi ha d’afegir sempre una certa alça. Però, en canvi, és un moviment que permet esquivar muralles amb molta més facilitat. Els morters aprofiten el moviment parabòlic per aconseguir que les bombes passin per sobre d’obstacles i caiguin pràcticament en vertical sobre el seu objectiu.


Estrena el 10 de setembre de 2013




Promo de la nova temporada.
http://www.tv3.cat/videos/4667692/1714-ciencia-en-guerra
.
English Español