Quèquicom - HomePage

Arxiu

Has seleccionat: març 2012
Categoria: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
Marc Boada inaugura l’exposició “In-material. La semiòtica de la matèria” dimarts 3 d’abril, a les 19.30, a Artesania Catalunya, al carrer dels Banys Nous, 11, de Barcelona.
Per Boada, IN-MATERIAL és una mostra de fascinació i fetitxisme pels materials. Segons el divulgador i escultor “la matèria és el substrat sobre el qual es desenvolupa la creativitat, però la manipulació dels materials exigeix un llarg camí d’experimentació que sovint necessita un fort component científic i, de vegades, el producte de la mateixa investigació esdevé art per si mateix”.
Marc Boada és professor de ciència dels materials a l’escola Massana. És autor del llibre “Els tres infinits”, un llibre de ciència per a gent de lletres que enllaça un conjunt de relats divertits i quotidians. En el llibre es percep com darrere l’aparent naturalitat de les coses s’amaga un volum notable de coneixement científic. Història rere història, el lector s’endinsa d’una manera sorprenent, rigorosa i amena en els misteris mes profunds del que és infinitament gran, infinitament petit i infinitament complex, la vida, el cervell i la societat.
S’arriba així a una visió de conjunt molt necessària en una societat canviant. A més, el llibre incorpora tres codis QR, en què l’autor situa el tema de cada part i, al final, un altre vídeo amb la visió àmplia dels llocs científicament mes interessants del territori. En un dels capítols explica com es gesta un episodi de “Quèquicom”.
.

26/03/2012: Plàstics a la deriva

Categoria: Capítols
Escrit per: Equip Editorial
Quèquicom surt a la mar amb un vaixell de pesca i torna amb tants plàstics com peixos. Cada europeu gasta uns 30 kg de plàstic a l’any només per a envasos que tenen un ús efímer. El plàstic és un material que millora la nostra qualitat de vida, però és tan resistent que pot durar gairebé una eternitat. En canvi, si es recicla pot tornar a fer servei –se’n fan teixits i moltes més coses–, però si no, queda a la deriva. Com que no és soluble en aigua ni en greixos els microbis no el poden degradar.

El mar és un dels llocs on van a parar part dels residus que es consumeixen a terra. Samantha Vall puja a bord del vaixell d’arrossegament Basibina, de Palamós. Quan fan la tria apareixen pilotes de golf, compreses, ampolles, bosses... Al final, resulta que s’han pescat més plàstics que peixos. Mercè Masó, biòloga marina de l’Institut de Ciències del Mar, qualifica de “drama” que els plàstics estiguin canviant l’ecosistema marí: com que el plàstic es desplaça fàcilment, van a parar a llocs on abans només hi havia sorra. Els animals el confonen, pensant-se que són roques, i inicien un vida en un ecosistema que no els pertoca.

Estrena 28 de març de 2012




.
Categoria: Capítols
Escrit per: Equip Editorial
Hi ha pocs materials naturals tan extraordinaris com el suro. És un gran aïllant tèrmic i acústic, flota, resisteix el fregament i és, a més, un dels secrets per fer un bon vi. Vist al microscopi és una escuma de polièster, un plàstic. Samantha Vall participa en la pela de l'alzina surera en un bosc del Baix Empordà i recorre la indústria del suro. Jaume Vilalta, a plató, explica que les cèl•lules del suro van ser les primeres cèl•lules que es van observar.



L’alzina surera només creix en algunes àrees molt concretes de bosc mediterrani, les que tenen la terra àcida, no calcària. Això fa que el Baix Empordà sigui un dels pocs llocs al món on prospera aquest arbre.
L'alzina surera té una escorça molt gruixuda, flexible i aïllant: tant, que protegeix l'arbre de les flames. El suro només s’extreu a la primavera i l’estiu, quan l’arbre està creixent i és més fàcil separar l'escorça del tronc. La reportera Samantha Vall aprofita que els germans Pagès estan escorxant l’alzina surera per conèixer l’ofici. El més important és no clavar la destral fins a l’escorça interna, perquè es pot ferir l’arbre.
Un cop extreta, la pela es bull dues vegades perquè, primer, perdi la forma de tronc i, després, sigui més flexible. Després de les dues bullides ja pot passar a la indústria. Tot i que la major part es destina a taps, hi ha altres aplicacions: se’n fan jaquetes, paraigües i fins i tot pilotes de futbol.

Un matalàs de pilotes microscòpiques
Vist al microscopi, el suro és, de fet, un matalàs de pilotes plenes d'aire i hermèticament embolicades per suberina. Jaume Vilalta, a plató, explica que la suberina és un polièster natural, un material molt elàstic i resistent que generen les cèl•lules de l'escorça de tots els arbres, però en el cas de l'alzina surera la seva producció és excepcional. Aquestes pilotes d'aire tenen la capacitat de deformar-se i absorbir energia, però es recuperen ràpidament.
Aquesta és una propietat important perquè un tap s’adapti al recipient i no deixi passar el líquid. Però la gràcia és que, com que és un producte que prové de la natura, té una certa porositat i deixa passar l’oxigen. Així, el vi pot evolucionar sense fer-se malbé. Però quant oxigen ha de passar? A Vitec, Parc Tecnològic del Vi, a Falset, tenen l’única màquina a Espanya capaç de mesurar quant oxigen passa a través del tap. El responsable d’enologia de VITEC, Jordi Roselló, ens demostra com massa oxigen acaba rovellant el vi. Amb aquestes dades objectives, els viticultors ja no trien a cegues, poden comprar el tap que s’adapti millor al seu vi.
L'únic inconvenient que pot tenir un tap de suro és que encomani olors al vi. Samantha Vall, guiada pel gerent del centre de recerca Cork Center, Iván Fernández, fa un tast de taps de suro. El que s’olora és en realitat aigua, en la qual han tingut submergits els taps perquè desprenguin les seves aromes. En detecten alguns que fan olor de podrit. Això és degut al tricloroanisol o TCA, que és una molècula química que prové del clor i que fa olor.Es poden donar casos en els quals la matèria primera, ja sigui suro d'una sola peça o derivats, continguin compostos químics derivats d'activitat fúngica i que són capaços de contaminar aromàticament el vi o el cava malgrat estar presents en concentracions molt petites, de l'ordre de nanògrams per litre (un nanògram és mil milions de vegades més petita que el gram). Un d'aquests compostos és el cloranisol o TCA, que té un record a florit, cartró humit, humitat. Tot i que cal recordar que no és l'únic tot i que sí el més conegut i perseguit.
Val a dir que un vi podria presentar aquest defecte i en canvi caldria anar a buscar el culpable no al tap de suro sinó a les instal.lacions de vinya, del celler o a alguna de les pràctiques emprades durant l'elaboració del vi, com ara les filtracions, dipòsits emprats, pràctiques d'higiene emprades, bótes de fusta (roure principalment) emprades i estat d'ús de les mateixes.

A Catalunya, l’alzina surera es pela només cada 14 anys i actualment el mercat és per fer taps de vi o cava. Un arbre pot arribar a viure centenars d’anys, però és molt difícil calcular quants taps s’extreuen d’un arbre perquè depèn molt de la mida i del gruix. Un bon tap és el que és uniforme, sense forats.

El suro i la història natural
A plató, Jaume Vilalta explica, també, que les cèl•lules del suro van ser les primeres cèl•lules que es van observar.
El 1665, el savi anglès Robert Hooke, mirant una làmina de suro pel microscopi, va veure uns compartiments que li van recordar les cel•les que fan les abelles. I per això va batejar els organismes que havien creat aquesta estructura amb el nom de cèl•lules, de cel•la.
I, finalment, una nota etimològica. Les paraules suro i suberina vénen del llatí “suber”, que vol dir escorça, còrtex. I la paraula “surar”, com a sinònim de “flotar”, ve precisament de les propietats que té el suro per la seva poca densitat, menor que la de l'aigua.
.
Categoria: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
Hi ha pocs materials naturals tan extraordinaris com el suro. És un gran aïllant tèrmic i acústic, flota, resisteix el fregament i és, a més, un dels secrets per fer un bon vi. Vist al microscopi és una escuma de polièster, un plàstic. Samantha Vall participa en la pela de l'alzina surera en un bosc del Baix Empordà i recorre la indústria del suro. Jaume Vilalta, a plató, explica que les cèl•lules del suro van ser les primeres cèl•lules que es van observar.

Aquí podeu veure unes imatges.


Estrena 21 de març 2012



.

15/03/2012: Primavera a Barcelona

Categoria: Capítols
Escrit per: Equip Editorial
La primavera és una explosió de vida al camp. Però sota una mirada atenta, també és una explosió de vida a la ciutat. El reporter Pere Renom es passeja per la ciutat de Barcelona, i hi descobreix una primavera espectacular. Explica la meteorologia, la vegetació i la fauna urbana a la primavera. A plató, el presentador Jaume Vilalta mostra com es mesura la pluja, i quins senyals desencadenen la floració.



La meteorologia.

La primavera l’associem amb l’arribada del bon temps, el desglaç, el cant del rossinyol i l’aparició de les flors. Però també la podem detectar a partir d’una pista més subtil que ve del mar. Diego Lázaro du a terme una sèrie d’observacions meteorològiques i mesura la temperatura del mar a la Barceloneta des de fa 5 anys. Sap molt bé que: l’aigua té bastanta inèrcia tèrmica, li costa tant d’agafar com de perdre temperatura, i en aquests moments que acabem de començar la primavera, la temperatura anirà pujant lentament. L’aire, en canvi, té poca inèrcia tèrmica, i s’escalfa amb facilitat. Quan una massa d’aire càlid i humit entra en contacte amb el mar, encara fred, es condensa i forma boires just a la línia de costa. Aquestes boires poden arribar a ser molt denses, fins que la marinada les dissipa.
A banda de boires costaneres i de la marinada, la primavera també es caracteritza per un altre fenomen meteorològic més difícil de pronosticar. El Servei de Meteorologia de Catalunya té, al terrat de la Facultat de Física, una estació de radiosondatge. Des d’aquí es llancen globus sonda dues vegades al dia, els 365 dies de l’any. Núria Parés explica que el globus porta diversos sensors que van mesurant la pressió, la humitat, la temperatura i també porta una antena per anar transmetent les dades per ràdio a l’ordinador i un GPS. Amb aquestes sondes s’obté un perfil vertical de l’estructura de l’atmosfera. Al món hi ha unes 2.000 estacions com aquesta, que llancen els globus sonda sincronitzadament. Les dades alimenten els models numèrics que els meteoròlegs interpreten per pronosticar el temps. El meteoròleg de TV3 Eloi Cordomí explica que a la primavera hi ha ruixats que s’han de pronosticar a partir de proves indirectes. En aquests ruixats, poden arribar a caure fins a 50 litres per m2. L’àrea de Barcelona, limitada entre els rius Besòs i Llobregat i la carena de Collserola, té una extensió total de 98 km2. En dies plujosos, aquesta àrea recull un volum molt important d’aigua, que originalment s’obria camí fins al mar a través d’una extensa xarxa de torrents i rieres. A mesura que la ciutat va anar creixent, les rieres van desaparèixer, engolides pel ciment i l’asfalt. Ara, l’aigua de pluja circula per una xarxa subterrània de drenatge, barrejada amb les aigües residuals, i s’envia cap a les depuradores abans d’abocar-la al mar. Dels cursos fluvials naturals només se’n conserva el record, en les desenes de carrers que encara porten el topònim “torrent” o “riera”.
A plató, el presentador Jaume Vilalta explica que els litres per metre quadrat i els mil•límetres són unitats equivalents per mesurar la precipitació. Un litre d’aigua disposat en un cub d’un metre de costat fa una alçada d’un mil•límetre. L’avantatge dels mil•límetres és que són independents de la superfície, i per tant, permeten mesurar la precipitació en recipients tan senzills com un got, amb la condició que sigui cilíndric.

La vegetació.

No hi ha primavera sense flors, i Barcelona, per molt grisa que ens pugui semblar, també dedica espais a les flors. El parc Cervantes és un gran roserar, amb centenars de varietats de roses diferents. El mestre jardiner Joan Bordas explica que tots els rosers estan empeltats sobre el peu salvatge. D’aquest peu també procedeixen les més de 30.000 varietats de roses que hi ha actualment. Per hibridacions s’han obtingut roses de gairebé tots els colors, se n’han multiplicat o reduït el nombre de pètals i se n’han seleccionat les millors fragàncies.
De la primavera també se’n pot gaudir passejant pels carrers de la ciutat. Molts arbres comencen a treure fulles d’un color verd intens.
En general, els arbres caducifolis són més adequats que els arbres de fulla perenne, per plantar als carrers. D’una banda, acostumen a tenir unes fulles més grosses, per tant absorbeixen una quantitat més gran de contaminats. De l’altra, fan una ombra molt fresca a l’estiu, i deixen entrar el sol a l’hivern.
D’ençà de la construcció de l’Eixample, l’arbre barceloní per excel•lència és un arbre caducifoli: el plataner. Actualment, el 30% dels arbres viaris de Barcelona són plataners. N’hi ha aproximadament 47.000. Bordas explica que els plataners necessiten molta humitat per créixer, per això tradicionalment es plantaven sobretot a les rambles o rieres. Però quan es planten en llocs secs o inadequats, els arbres es debiliten i poden emmalaltir amb facilitat.
En relació amb el medi natural, els arbres de la ciutat viuen en condicions molt dures, tant pel que fa a les arrels com a la capçada. Per tant, només hi poden sobreviure algunes espècies. Una d’elles és el lledoner, un arbre típicament rural adaptat als terrenys més pedregosos, secs i pobres en nutrients.
Tant els plataners com els lledoners són arbres que es pol•linitzen amb el vent. Com que aquest mecanisme no és gaire eficient, estan obligats a produir grans quantitats de pol•len a la primavera. El contacte amb tant de pol•len pot generar al•lèrgies. Per aquest motiu, però també per fomentar la biodiversitat urbana i per reduir l’impacte de possibles plagues, es procura tenir un arbrat ben divers. Es trien sobretot espècies que es pol•linitzen per insectes i, per tant, que produeixen flors ben vistoses i poca quantitat de pol•len. D’aquesta manera, la primavera arriba per partida triple: pel rebrot verd de les fulles, per la floració multicolor i per les agradables fragàncies.
Però, amb tants carrers per plantar-hi arbres, també hi ha espai per a les rareses, com el ginkgos, uns veritables fòssils vivents, que a més resisteixen molt bé la contaminació atmosfèrica.
A plató, el presentador Jaume Vilalta explica que la planta necessita quatre coses per florir: un mínim d’hores de llum, un determinat rang de temperatures, una reserva de nutrients i un bon estat de salut, com tots els éssers vius que es disposen a reproduir-se.

La fauna als parcs.

Des d’un punt de vista ecològic, una ciutat és, sobretot, una immensa roca artificial. Els parcs urbans amb vegetació ben desenvolupada són petites illes verdes on hi viuen un bon grapat d’animals propis del bosc. Però, pel veure’ls, cal matinar molt perquè, quan arriba la gent, els animals desapareixen. Els tudons van molt avançats en la reproducció, els polls ja han abandonat el niu i picotegen els brots verds d’un arbre mentre esperen que els pares els continuïn alimentant. El gaig, en canvi, tot just comença a construir el niu amb la fibra que arrenca d’aquesta palmera. Els esquirols són els grans equilibristes del bosc. S’enfilen pel tronc amb les potes del davant i baixen amb les del darrere. Però costa veure’ls bé, perquè són molt ràpids i gairebé sempre s’amaguen a la part oposada del tronc. També salten espectacularment de capçada en capçada, i si els arbres estan massa separats, no dubten a desplaçar-se per terra. Les mallarengues festegen. La femella adopta una actitud que podríem anomenar “infantil”, fa de poll, i el mascle l’alimenta. Aquest comportament consolida els lligams de la parella abans de la posta, i una vegada feta, estalvia a la femella d’haver d’anar a buscar aliment i li permet concentrar-se a covar els ous.

Els ambients aquàtics.

A banda de les illes verdes, la ciutat també té un petit arxipèlag d’illes blaves, un conjunt de desenes de basses i estanys habitats per una fauna rica i per vegetació aquàtica. Sergi García és, segurament, un dels naturalistes que coneix més bé la fauna de Barcelona. Amb la seva empresa, dóna servei a l’Ajuntament en diversos temes ambientals. Per exemple, s’ocupa de gestionar de manera ecològica les basses urbanes per fomentar-hi la biodiversitat. Gràcies a la presència de plantes aquàtiques i de puça d’aigua no cal fer servir productes químics i els amfibis com la reineta i la granota comuna hi poden criar.

La ciutat, un ambient rupícola.

A la ciutat hi dominen els edificis, les roques artificials. Tots aquells animals que necessiten les roques per viure, i que s’adapten bé a la presència dels humans, tenen aquí una llar ideal. Segurament l’animal més urbà del món és el colom, anomenat precisament “roquer”. A la primavera, els mascles en zel festegen incansablement qualsevol femella que es troben.
L’animal de roca que conviu més a prop nostre, fins al punt que sovint el podem trobar dins mateix de casa, és el dragó. A la primavera surt de la hivernació i s’escalfa al sol, especialment a parets velles amb esquerdes on amagar-se i amb vegetació abundant, on troba els insectes de què s’alimenta. A Barcelona hi podem trobar dues espècies de dragó: el comú i el rosat. El naturalista Guillem Pascual explica com diferenciar-los, i quins en són els principals enemics naturals. Els humans també els perseguim, perquè els atribuïm la mala fama de menjar-se la roba. Però, en realitat, el dragó entra als armaris per caçar-hi les arnes, les veritables menjadores de roba.
Les orenetes són probablement les missatgeres més populars de la primavera. Nidifiquen en penya-segats i s’adapten bé als medis urbanitzats. Malauradament, a més de parets també necessiten terrenys sense asfaltar dels quals obtenen el fang per fer el niu. Per aquest motiu, a Barcelona són cada vegada mes escasses. I les hem d’ajudar amb nius artificials.
Altres ocells, en canvi, es troben en plena expansió. La primera parella de gavià argentat va criar a Barcelona l’any 1980. Avui es calcula que n’hi ha unes 170 parelles, al nucli urbà. Quan crien es tornen molt territorials i defensen agressivament el niu, fins al punt que, de vegades, no deixen ni sortir els veïns al terrat.
Tot i que les seves arrels marines no les perden, ja que anatòmicament continuen molt ben adaptats a nedar i a planar damunt les ones. La seva nidificació és un senyal més de la primavera a Barcelona, que d’alguna manera també ve del mar.
.
Categoria: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
La primavera és una explosió de vida al camp. Però sota una mirada atenta, també és una explosió de vida a la ciutat. El reporter Pere Renom es passeja per la ciutat de Barcelona, i hi descobreix una primavera espectacular. Explica la meteorologia, la vegetació i la fauna urbana a la primavera. A plató, el presentador Jaume Vilalta mostra com es mesura la pluja, i quins senyals desencadenen la floració.

Estrena el 14 de març de 2012

Aquí podeu veure un avanç:



.
Categoria: Capítols
Escrit per: Equip Editorial
Cada primer dimecres de mes els espectadors poden aprofondir en un tema específic a partir dels fragments que sobre aquella temàtica s’hagin emès en diversos episodis del programa, sota el títol genèric “Quèquicom i...”
En els dos primers capítols, titulats “Quèquicom i la masia”, s’explica que amb la domesticació l’home ha creat un ecosistema únic que permet conviure espècies antagòniques com el gat, el gos i les gallines, per exemple.



Durant sis temporades i 170 episodis, “Quèquicom” ha acumulat una gran quantitat de saviesa proporcionada per centenars d’experts. Com molts conceptes relacionats es troben en diferents reportatges s’ha decidit reunir-los per fer més fàcil la comprensió de temes complexes. Així es respon també a les peticions de molts ensenyants que utilitzen el Quèquicom com a material didàctic.
Hi ha una primera sèrie de dos capítols titulats “la masia” en què Cristian Ruiz i Altaba descriu la ciència que envolta una casa de pagès. Les seqüències a l’exterior es combinen amb diferents platós on s’amplien coneixements. S’explica, per exemple, com és que les plantes saben que han de florir a la primavera; com funcionen els tres estómacs dels remugants; la domesticació d’animals fers com el toro; per què els ous són ovalats; com és què els cadells de totes les espècies desperten sentit de protecció, per a què serveixen les diferents plomes dels ocells o en què s’assemblen la fotosíntesi i una placa solar.
Seguiran altres “Quèquicom i...” sobre temes tan diversos com els descobriments, la visió, la geologia, l’espai o l’aigua.
El format gràfic està inspirat en una pàgina web. A la pantalla inicial hi apareix un índex a partir del qual es van obrint una sèrie de finestres. Des d’aquestes es dóna pas a reportatges o un plató. Hi apareixen tots els reporters que han intervingut en el programa (Anna Lasaga, Miquel Piris, Pere Renom, Samantha Vall i Cristian Ruiz i Altaba), així com els tres presentadors (Toni Mestres, Marc Boada i Jaume Vilalta).
.
English Español