Quèquicom - HomePage

Arxiu

Has seleccionat: febrer 2012

29/02/2012: Ossos a contrallum

Categoria: Capítols
Escrit per: Equip Editorial
Cada cinc anys regenerem completament el nostre esquelet. Però cal practicar esport i mantenir una bona dieta per ajudar a prevenir l’artrosi i l’osteoporosi.

estrena 29 de febrer de 2012



L’osteoporosi
Josefa Miñán té osteoporosi, els seus ossos s’han anat debilitant amb el temps, sense que ella se n’adonés, fins que, fa tres o quatre anys, es va fracturar unes vèrtebres. Des d’aleshores ha tingut diverses complicacions de la malaltia que han provocat una nova fractura, en aquest cas, de maluc. Ara es recupera d’una intervenció quirúrgica en què li han posat una pròtesi per substituir el tros d’os trencat. Aquesta és una solució mecànica del problema, però, si no li tracten la malaltia de base, l’osteoporosi, hi ha una probabilitat molt alta que es faci noves fractures de les quals ja no es podrà recuperar.
L’osteoporosi és una descalcificació progressiva de gairebé tot l’esquelet. El resultat és una disminució generalitzada de la resistència mecànica de l’esquelet, tot i que hi ha certs punts crítics on s’acumula més càrrega i és més fàcil que l’os falli. El doctor Adolf Díez, de l’Hospital del Mar, explica que aquests punts crítics són les vèrtebres lumbars i dorsals, el cap del fèmur, el radi i l’húmer.
La millor manera d’evitar les fractures és mirar de no caure. La major part de les caigudes es donen a mitjanit, quan es va al bany. Alguns consells per evitar les caigudes són: encendre el llum abans d’aixecar-se del llit, estar uns instants assegut al llit, en lloc d’aixecar-se immediatament, en cas de limitacions visuals, posar-se les ulleres, calçar-se unes sabatilles amb sola de goma, mai caminar amb mitjons, eliminar obstacles i catifes lliscants, ajudar-se d’un bastó o una crossa, si és necessari, prendre somnífers únicament sota prescripció mèdica i en les dosis indicades, adaptar el mobiliari, instal•lar baranes i passamans i substituir banyeres per dutxes.
El reporter Pere Renom assisteix a una operació de reconstrucció d’húmer, en una dona osteoporòtica que se l’havia fracturat en una caiguda. Els metges aprofiten que aquest os està accessible per fer-li una prova de resistència mecànica anomenada microindentació. Aleshores repeteixen la mateixa prova a la tíbia (a través de la pell) i comparen els resultats. El doctor Xavier Nogués, de l’Hospital del Mar, explica que: el que aconseguirem és que el malalt, o els pròxims malats, simplement fent una determinació a nivell de la tíbia, podrem reproduir el que passarà; de fet, aquí, a l’húmer, i el cirurgià podrà decidir quin tipus d’intervenció haurà de fer. El cirurgià Carles Torrents explica que en casos com aquest s’acostuma a col•locar l’os a lloc i es cus a través dels tendons per tal d’aprofitar els vectors de força. Si tot va bé, aquesta pacient recuperarà la mobilitat del braç, però continuarà tenint osteoporosi i, per tant, risc de noves fractures. La millor manera d’evitar l’osteoporosi és la prevenció. Durant la menopausa, les dones experimenten una reducció molt important de la producció d'estrògens. Aquesta baixada hormonal accelera la descalcificació i provoca que perdin fins a un 2% de la massa òssia cada any. En conseqüència, es dispara el risc de fer-se fractures. Per detectar l’osteoporosi a temps, es recomana a les dones amb factors de risc que es facin densitometries a partir de la menopausa. La densitometria és una tècnica que mesura la densitat òssia a diferents parts del cos. Si els valors se situen lleugerament per sota d’1 g/cm2, la dona té risc de fer-se fractures i s’ha de sotmetre a tractaments preventius.
Al plató s’explica que al cos tenim els osteoclasts, cèl•lules encarregades de destruir os, i els osteoblasts, cèl•lules encarregades de regenerar-lo. D’aquesta manera renovem completament el nostre esquelet cada cinc anys. Però, amb l’edat, les cèl•lules encarregades de regenerar l’esquelet perden funcionalitat abans que les cèl•lules encarregades de destruir-lo i, com a conseqüència, es produeix l’osteoporosi. També s’explica que els ossos tenen una estructura reticulada per tal de ser més resistents i lleugers alhora. Els envans s’anomenen trabècules i tenen la capacitat de reorientar-se en funció de les forces que reben mitjançant els osteoclasts i els osteoblasts. Finalment, el calci que ingerim en la dieta només s’acumula als ossos durant l’etapa de creixement. Però n’hem continuar consumint durant tota la vida, ja que el necessitem per diverses funcions biològiques. Si no ho fem, el cos descalcifica els ossos per obtenir-ne i podem patir osteoporosi.

L’artrosi
Marta Esteban pateix artrosi als genolls des de fa uns cinc anys. Com que l’artrosi és una malaltia crònica no ha tingut més remei que adaptar-se i aprendre a conviure-hi. El reumatòlog Pere Benito, de l’Hospital del Mar, explica que l’artrosi depèn de tres factors: el primer és la qualitat de les estrucutres que componen l’articulació, el cartílag, l’os, la sinovial, la membrana, els lligaments, els meniscos, i que això ve condicionat genèticament. Una altra seria la feina, l’esforç, el treball a què sotmetem aquestes estructures que acabem de dir, més o menys intens. I una altra seria el temps transcorregut en aquesta situació.
És a dir, tot i que, amb l’edat, la incidència d’artrosi augmenta, una sobrecàrrega continuada també pot desenvolupar artrosi en joves. Per exemple, els tenistes professionals o les persones que treballen amb martells pneumàtics poden desenvolupar artrosi al colze, els fusters i els lampistes que passen moltes hores ajupits i els jugadors de bàsquet, que salten constantment, poden tenir artrosi als genolls, els jugadors d’handbol i els llançadors de jabalina, artrosi a l’espatlla, els paletes i pagesos, que carreguen molt pes, poden fer artrosi de malucs i, fins i tot, es va descriue als anys 70 un tipus d’artrosi a les mans pròpia dels munyidors de vaques. Segons el doctor Benito: l’artrosi no té curació. El que han de fer els pacients és descarregar, enfortir i lubrificar. Descarregar vol dir fer que l’articulació treballi en les millors condicions possibles, no la sobrecarreguem, no ens engreixem, no mantiguem males postures. Enfortir, perquè l’articulació funcioni la musculatura l’ha de fer anar, com la politja necessita una corda per poder treure el cubell del pou, doncs enfortim aquestes coses, enfortim aquests ‘muscles’, el quàdriceps, la musculatura de les mans, de les espatlles, de la columna, fer gimnàs. I lubrificar seria anem a donar-li els medicaments per minimitzar aquests símptomes que són el dolor i la limitació. Fem servir analgèsics i antiinflamatoris.
El dolor, el percebem com una experiència integral, única, però, en realitat, el dolor té tres dimensions. La dimensió sensorial, que és la sensació física de dolor, la dimensió emocional, que és el patiment, la suor, la taquicàrdia, la hiperventilació, i la dimensió cognitiva, que són les estratègies que adoptem per afrontar el dolor. Per obtenir valors objectius de dolor, un equip de reumatòlegs de l’Hospital del Mar estan duent a terme diferents assajos clínics amb la tècnica de ressonància magnètica. El procediment consisteix a provocar un dolor agut a un pacient amb artrosi i veure què passa al seu cervell. Segons el reumatòleg Jordi Monfort, aquests assajos permeten avaluar l’efectivitat dels diferents fàrmacs per tractar l’artrosi.
Al plató s’explica que una articulació com el colze o el genoll es compon de: ossos, tendons que els subjecten, músculs que els mouen, cartílags que els protegeixen de la fricció i líquid sinovial que actua de lubrificant. Però si el cartílag es desgasta, acaba apareixent l’artosi.

L’artrosi i l’osteoporosi
L’osteoporosi i l’artrosi són les dues malalties més freqüents de l’esquelet. Però, malgrat que són molt comunes, no sempre es detecten amb facilitat. De vegades obliguen els metges a fer unes quantes proves per descartar altres malalties fins que encerten el diagnòstic. Un d’aquests casos anòmals és el de Xavier Kirchner, un home de 63 anys amant de l’esport que es va fer una lesió mentre preparava una marató. L’equip del doctor Tey de la Clínica Dexeus va practicar-li una sèrie de proves com la radiografia, la ressonància magnètica i la gammagrafia i va determinar que havia patit una fractura al cap del fèmur per estrès, sense desplaçament. Un os té una determinada resistència mecànica. Els impactes o les càrregues que superen aquesta capacitat provoquen la fractura. De vegades, però, una càrrega relativament lleugera que es repeteix moltes vegades també pot fracturar l’os. Aquest tipus de fractura s’anomena fractura per estrès. Darrere d’aquesta fractura hi havia una artrosi i una osteoporosi incipients, i una malformació congènita del cap del fèmur que provocava un conflicte mecànic.
Amb aquest diagnòstic, el tractament d’en Xavier és ben simple: deixar passar el temps fins que el seu propi cos reconstrueixi l’os trencat. Però l’alta definitiva no li donaran fins que hagi passat un any, ja que el fèmur té el que s’anomena una circulació terminal. La sang hi arriba per un sol vas i, si s’obstrueix o es lesiona, el cap del fèmur s’acaba necrosant i s’ha de substituir per una pròtesi. Si en un any no s’ha necrosat és senyal que continua ben irrigat. Si és així, en Xavier espera poder córrer finalment una marató.
.

27/02/2012: Ossos a contrallum

Categoria: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
Cada cinc anys regenerem completament el nostre esquelet. Però cal practicar esport i mantenir una bona dieta per ajudar a prevenir l’artrosi i l’osteoporosi.

estrena 29 de febrer de 2012
Aquí teniu un tastet:


.
Categoria: Capítols
Escrit per: Equip Editorial
Un 3% de la població pren sintrom, un anticoagulant de la sang que ajuda que sigui més líquida i, per tant, que no es formin taps o trombes que podrien ser mortals. Aquest anticoagulant està basat en el mateix principi que el mata-rates, el dicumarol, l’aplicació mèdica del qual es va descobrir gràcies a una desgraciada història d’amor. Una mateixa substància pot salvar vides o ser un potentíssim verí. I és que, com ja va dir Paracels cap a l’any 1500, “el verí està en la dosi”.
A Catalunya hi ha un pla perquè les persones que prenen sintrom (en general a causa d’operacions al cor o de trastorns circulatoris) puguin fer-se el control de la coagulació a casa en comptes d’haver d’anar sovint a l’hospital. És tan important ajustar la dosi que, si no es fes així, aquestes persones podrien dessagnar-se o fer trombes. La Samantha Vall visita un dels primers pacients que es fa ell mateix el control a casa.

Reemissió el 22 de febrer de 2012

.
Categoria: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
Les piscines són saludables tant per practicar la natació com per fer rehabilitació, però convé respectar les normes d’higiene per evitar reaccions adverses amb el clor. El clor de desinfecció, combinat amb matèria orgànica, com el pèl o l’orina, genera uns gasos que podrien afectar l’ADN de les cèl•lules. Per aquest motiu les piscines han d’estar ben ventilades.

Estrena 15 de febrer de 2012




El clor
Una piscina pública és un gran recipient ple d’aigua calenta on es banyen centenars de persones cada dia. Sota els nostres peus s’amaguen les instal•lacions que garanteixen la higiene de l’aigua. Esquemàticament, en destaca la bomba hidràulica, els filtres, un panell de control i un sistema d’escalfament. La bomba xucla l’aigua de la piscina i la introdueix en un laberint de tubs. La primera parada són els filtres. Aquí s’eliminen les partícules més grosses, com cabells, borrissol, fulles o insectes. A continuació, l’aigua és desinfectada, habitualment per mitjà de clor. Una vegada desinfectada, l’aigua es condueix fins a uns intercanviadors de calor que l’escalfaran a uns 26º C abans de retornar-la a la piscina. Si no es fes així, l’elevada temperatura i l’entrada contínua de matèria orgànica a través dels banyistes convertiria la piscina en un perillós caldo de cultiu.
Un estudi ha detectat que quan afegim clor a l’aigua reacciona amb compostos orgànics i genera subproductes de la desinfecció com els trialomentans, el cloroform, bromoform, o els àcids cloroacètics, entre molts altres. Aquests productes són mutagènics, per tant, poden alterar el nostre DNA. Entren al cos per tres vies. Per ingesta, si ens empassem aigua, pel contacte amb la pell i per inhalació, quan respirem. La inhalació és la via principal d’entrada, ja que aquests productes es generen dins l’aigua, però són volàtils i passen a l’atmosfera que hi ha al voltant de la piscina.
L’estudi s’ha fet analitzant la sang, l’orina i l’aire exhalat de 49 persones no fumadores que havien estat nedant durant 40 minuts en una piscina. Ha estat elaborat coordinadament per diferents centres de recerca. Un dels autors és Joan Grimalt, químic de l’Institut de Diagnosi Ambiental i Estudis de l’Aigua. Segons Grimalt “Les persones que hi són tot el dia, a la piscina, com són els monitors o els nedadors professionals, evidentment, tenen un factor de risc més elevat [...]. Avui per avui està claríssim que anar a nadar a la piscina és molt recomanable. Ara bé, diguem que, com tot es pot millorar a la vida, seria bo que les piscines tinguessin una menor dosi d’aquest compostos o que canviés el que es pugui per disminuir la presència de trialometans”. Unes bones mesures per disminuir la presència d’aquests compostos són millorar la higene, és a dir, dutxar-se abans de nedar, utilitzar casquet de bany, no orinar dins l’aigua o evitar nedar estant refredat. També es poden millorar alguns aspectes de les instal•lacions i finalment és pot optar per sistemes de desinfecció alternatius.
El presentador Jaume Vilalta explica per què desinfecta el clor. L’àtom de clor té 17 electrons disposats en 3 òrbites. A l’òrbita exterior li manca un electró per ser estable. Per tant, el clor té tendència a reaccionar amb altres àtoms per sostreure’ls un electró. Aquest procés s’anomena oxidació, d’oxigen, perquè l’oxigen, com el brom, també són elements àvids d’electrons. Quan afegim clor a l’aigua de la piscina reaccionarà amb els àtoms que trobi, desestructurà les molècules que formen i matarà els microbis que en tenen.

La rehabilitació
Durant anys Carles Plaza va córrer maratons, va participar en curses de muntanya, marxes atlètiques i va pujar muntanyes, fins que li van diagnosticar una artrosi degenerativa als malucs que en pocs mesos el va deixar gairebé invàlid. Va entrar en llista d’espera perquè li implantessin dues pròtesis als malucs. Els primers mesos d’espera van ser un calvari. El dolor l’obligava a prendre fins a set calmants al dia. Quan va començar les sessions de rehabilitació dins l’aigua amb en Mario Lloret, abans de l’operació, va experimentar una recuperació espectacular en poques setmanes. Ara porta una pròtesi al maluc esquerre i s’està recuperant per poder tornar al quiròfan perquè n’hi posin una altra al maluc dret.
Mario Lloret és metge i professor d’educació física a l’INEF. Nedador i waterpolista de jove, ara és plusmarquista mundial de la categoria màsters, més grans de 50 anys, en les modalitats de papallona i estils. El seu estret lligam amb l’aigua l’ha empès a especialitzar-se en la medicina de la natació i en les teràpies de rehabilitació aquàtica.
Com ell mateix afirma:
“Treballar a l’aigua té una sèrie de beneficis respecte al treball terrestre. El treball terrestre no està exempt de gravetat i com a conseqüència d’això les nostres articulacions i, bàsicament, les articulacions de la columna vertebral estan sotmeses a una pressió excessiva. A nivell del medi aquàtic s’atenua en un 90% aquesta càrrega a nivell vertebral i, per tant, tot el que són alteracions tipus hèrnia discal, lumbàlgies, ciatàlgies, neuropaties a nivell vertebral solen ser molt ben rebudes i molt ben tractades i, realment, els pacients que vénen per aquestes indicacions amb un certa solvència veuen com en 2-3 mesos les coses milloren d’una manera molt important”.

El principi d’Arquimedes
La clau per rehabilitar-se millor i més de pressa dins l'aigua és la poca gravetat. I per què hi ha tan poca gravetat? Òbviament, per la flotació. I per què hi ha flotació? Bàsicament, pel principi d’Arquimedes. Segons aquest principi, tot cos submergit en un fluid rep una força ascendent igual al pes del fluid que desplaça.
El presentador Jaume Vilalta demostra amb un experiment el principi d’Aquimedes. Si se submergeix una bola en un recipient ple d’aigua fins a dalt s’observarà com part de l’aigua vessarà i la bola disminuirà de pes. Si aleshores es recull aquesta aigua i es pesa s’observarà que el pes coincideix exactament amb la diferència entre el pes de la bola dins i fora de l’aigua. Tot el pes que perd la bola dins l’aigua és el pes de l’aigua que desplaça.
Quan la gravetat i el principi d’Arquimedes s’igualen el que determina la flotació d’un cos és la relació de densitats. La densitat de l’aigua dolça és de 1.000 kg/m3 i la densitat del cos humà varia segons els teixits. Els músculs i els ossos són més densos que l’aigua i el greix és menys dens que l’aigua, però en conjunt el cos humà és més dens que l’aigua. Per tant, tendiríem a enfonsar-nos. Però en realitat els humans flotem gràcies al fet que els pulmons estan plens d’aire i l’aire és molt menys dens que l’aigua.

La natació
Des d’un punt de vista biomecànic el cos humà és ineficient per a la natació. A diferència dels peixos, tenim unes extremitats molt llargues i primes que proporcionen molt poca superfície per interactuar amb l’aigua. A més, l’aigua és un fluid dens i viscós on apareixen importants forces de resistència.
La propulsió dels braços és la principal responsable de l’avanç del nedador en els estils de crol, esquena i papallona. A partir de diversos estudis s’ha demostrat que la major part de la força es produeix cap al final de la braçada, quan el nedador fa l’escombrada amb la mà cap a dins i cap amunt. Aquest moment és fàcil de reconèixer perquè és just quan apareixen més bombolles.
La braça és l’únic estil en què la propulsió principal es fa amb les cames accionades alhora, de tal manera que s’obté un avanç discontinu, a batzegades, que recorda molt la manera de nedar de les granotes. La major part de la força es produeix quan tanquem les cames cap enrere.
Al marge de l’estil practicat, la natació és un dels esports que més quantitat de músculs mou. Curiosament, l’aigua fa que aquests músculs adquireixin una gran potència, però alhora tinguin poca definició i poc to muscular en relació amb els esports terrestres.
Un nedador ha de vèncer tres tipus de resistències. La més important és la resistència de forma i és produeix a mesura que el nedador avança i “topa” amb l’aigua. El resultat és que augmenta la pressió al davant i disminueix al darrere. La diferència de pressions genera turbulències que entorpeixen el moviment. Per fer disminuir aquestes turbulències cal evitar topar amb l’aigua, és a dir, cal adoptar formes hidrodinàmiques.
Una altra font de resistència prové de l’onatge que produïm al nedar. Aquest onatge serà menor si tenim una tècnica depurada de natació però, malgrat tot, produirem moltes ones. Aquestes ones es desplacen sobretot per la superfície de l’aigua, reboten contra la paret i, per tant, ens molestarien. Però les piscines amb límit desbordant absorbeixen una part molt important de l’onada, de tal manera que l’aigua continua plana i podem seguir nedant a gran velocitat.
El tercer tipus de resistència és la fricció causada per l’arrossegament viscós. És la menys important de les tres, però, en canvi, és la que més ha revolucionat l’estètica dels nedadors. Els banyadors integrals, tant per a dones com per a homes, permeten reduir la fricció en un 8%. El teixit és format per unes dentetes microscòpiques que eviten la formació de turbulències.
Aquesta tecnologia s’inspira en la pell dels taurons. Encara que aparentin ser suaus, tenen una pell com el paper de vidre, formada per milers de minúscules escates que els protegeixen i els faciliten els desplaçaments.
En definitiva, la poca gravetat a l’aigua, juntament amb la seva elevada viscositat i resistència al moviment, fa que sigui un medi ideal per rehabilitar-se o per fer-hi exercici físic. Efectivament, la natació és molt exigent per al cor, els pulmons i la musculatura, i no presenta, en canvi, risc de lesions. En conseqüència, és un dels esports més complets i saludables que hi ha.
.
Categoria: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
La reportera Samantha Vall és atropellada per un cotxe mentre està parlant a càmera. És un accident molt impactant perquè el cotxe l’arrossega carrer avall,... o potser, no. Aquesta setmana, "No t'ho creguis tot a la primera". Un Quèquicom ple de trucs!





Finalment, es veu que tot és mentida. L’equip ha recreat una situació, molt de moda actualment per internet, per demostrar que no t’ho pots creure tot a la primera. Una empresa puntera en tractament d’imatge, Glassworks, ajuda l’equip de reporters a fer que tot sembli real.

Cada vegada més, amb les noves tecnologies, és més fàcil crear històries i fins i tot fer-les passar per reals. A “Quèquicom” s’ensenyen alguns trucs per canviar la realitat que ens envolta i enganyar l’espectador.

També donen una classe de llenguatge audiovisual a uns nens de l’escola Sant Ignasi de Barcelona. Un personatge que fa d’explorador actua davant els nens mentre la Samantha el grava i les imatges també es reprodueixen en una televisió. El grup ha de comparar el que fa el personatge amb el que veuen per la tele. I s’adonen que escalar una paret és simplement arrossegar-se per terra i inclinar la càmera.

Els efectes també poden ajudar a explicar millor una història sense tergiversar-la. És el cas dels chromas que s’utilitzen als informatius. La Samantha xerra amb el corresponsal a París de TV3, Toni Cruanyes, i explica per què es pot incrustar la imatge que es vulgui damunt un color predeterminat. Habitualment, aquest color predeterminat és un to de verd que costa de trobar a la natura. Per exemple, la pell humana no el té, aquest to. Electrònicament, es diu a la càmera que tot el que tingui aquest to de verd el faci transparent. A partir de llavors ja es pot incrustar la imatge que es vulgui.

També expliquen com és l’efecte de la publicitat que envolta els camps de futbol i que per televisió es veu aixecada. Tot és qüestió de perspectiva. La publicitat en realitat està col•locada a terra, amb la lletra o imatge molt deformada. Això és així perquè, de lluny, des del punt de vista de la càmera es vegi bé i, a més, en posició vertical.

Amb la cap de Comunicació de l’Escola Massana, Glòria Bonet, s’endinsen també en el món de la fotografia i analitzen les cames de Carme Chacón, que van aparèixer en una revista en una posició anatòmicament dubtosa. A més, la reportera Samantha Vall apareix també parlant a la contraportada d’un diari amb un petit parany que l’audiència haurà de captar. I al final del programa, el presentador Jaume Vilalta dóna les claus de per què el cervell estalvia energia i es fixa en el que en aquell noment creu important, passant per alt canvis que es produeixen de manera molt suau. A més, el presentador Jaume Vilalta explica la influència de l’enquadrament, el muntatge i la postproducció en la percepció de la realitat per part de l’espectador. Tot això, amb l’exemple de l’agressió de Mourinho a Tito Vilanova.
.
English Español