Quèquicom - HomePage

Arxiu

Has seleccionat: desembre 2011
Categoria: Capítols
Escrit per: Equip Editorial
És veritat que els esquerrans tenen un do per a les arts, els esports i les matemàtiques? Com funciona el seu cervell? Quèquicom respon a aquestes i altres preguntes amb les proves que li fan a la reportera Marta Casagolda, que és esquerrana.



El cervell està dividit en dos hemisferis. La lateralitat és conseqüència de la distribució de funcions que s'estableix entre els dos hemisferis cerebrals. En els dretans, les neurones destinades al llenguatge oral acostumen a estar en l’hemisferi de l’esquerra, però en els esquerrans poden estar en diferents llocs.
En el cas que a un esquerrà l’hagin d’operar del cervell és imprescindible saber des de quina àrea precisa controla la parla. Sobre aquesta hipòtesi, un equip d’investigadors de la CRC, Corporació Sanitària, sotmet Marta Casagolda a una ressonància magnètica funcional. A més, el Dr. Josep Espadaler, cap de neurologia del Parc de Salut Mar, li fa una estimulació magnètica transcranial. Es tracta d’excitar elèctricament el seu cervell, sense tocar-lo, de manera que es trobi sense marge d’error la zona de la parla. La Marta queda durant uns segons muda. Ja tenen localitzades les neurones que no haurien de tocar en cas que hagués d’entrar a quiròfan per no deixar-la sense parla. Ara, els neurocirurgians operen sempre els esquerrans tenint un mapa exacte de l’organització del seu cervell.

Només els humans som dretans o esquerrans? No. “Quèquicom” visita la Fundació Mona de Riudellots de la Selva on han estudiat quina mà prefereixen els ximpanzès en la motricitat precisa. I han vist que són iguals que els humans, hi ha un 10% d’esquerrans i el 90% són dretans. És un estudi pioner que han comparat amb ximpanzés salvatges al Congo i n’han extret les mateixes conclusions.



El Dr. Joan Déus, de CRC Corporació Sanitària, assegura que l’important és definir la lateralitat. Als 6 anys hauria d’estar adquidida del tot, perquè és el moment que el nen comença a llegir i escriure. Si no és així, s’ha d’ajudar els nens a definir-la. El fet de ser esquerrà no està relacionat ni amb la dislèxia, ni amb el tartamudeig, ni amb més dificultats per aprendre la lectoescriptura, però sí que la persona que escriu amb l’esquerra té tendència a fer el grafisme al revés.

.
Categoria: Capítols
Escrit per: Equip Editorial
Un desfibril·lador val mil euros i pot salvar la vida de qui ha tingut un atac de cor. El pot fer anar una persona inexperta, però només hi ha un marge de pocs minuts per actuar. ¿Una prova d’esforç pot ajudar a prevenir els atacs de cor? El Dr. Ramon Brugada té prestigi mundial en aquest camp.



Cardiopaties congènites
Quaranta morts sobtades en una mateixa família de dues mil persones a Canàries. Fins que no van saber que la causa era cardíaca i hi van poder posar remei, els membres d’aquell tronc familiar vivien atemorits perquè no sabien si moririen de cop. “Quèquicom” retrata aquest cas i visita el Centre de Genètica Cardiovascular de Girona, on l’equip del cardiòleg Ramon Brugada ha trobat la causa genètica de la malaltia coronària dels familiars de Canàries, anomenada taquicàrdia catecolaminèrgica polimòrfica ventricular. 200 persones han heretat la malaltia i molts d’ells ara porten implantat sota la pell un desfibril•lador, que en cas d’aturada cardíaca es posa en marxa i els salva la vida.

El desfibril•lador
De fet, a Catalunya cada any moren gairebé quatre mil persones de mort sobtada cardíaca, deu vegades més que d’accidents de trànsit. Per això, el Dr. Ramon Brugada, juntament amb la Diputació de Girona, el Dipsalut, ha posat en marxa: “Girona, territori cardioprotegit”. I es preveu la implantació de desfibril•ladors públics pels carrers de tots els pobles gironins. I per què un desfibril•lador? Perquè és un aparell molt fàcil de fer-lo servir, i si una persona té una aturada cardiorespiratòria el pot salvar. Mai li farà mal, perquè l’aparell és tan automàtic que només actua en cas necessari. “Quèquicom” grava una sessió explicativa que es fa als nens de l’escola Salvador-Vilarrasa, de Besalú. El cardiòleg els explica, amb l’ajuda d’un ninot, com han d’actuar.


Com actua un desfibril•lador ?
7.000 litres és la quantitat de sang que bomba el cor en un sol dia, cada dia de l’any i durant tots els anys de la nostra vida. La contracció del cor és progressiva: comença per un extrem i acaba per l’altre, com en una manxa de peu. És un mecanisme molt eficient.
Tota l’activació muscular en el nostre organisme és elèctrica. El transmissor elèctric del cor és el sodi (Na). Per tal d’aconseguir una contracció progressiva perfecta, l’activació elèctrica es produeix per simpatia o en cascada. Sobtadament, aquesta cadència es pot desordenar. Quan les contraccions de les fibres musculars són descontrolades, es diu que el cor ha començat a fibril•lar. Tremola, però ja no bombeja. Cada minut que passa és pitjor: al cap de 5 o 6 minuts es pot perdre la memòria, la parla, la capacitat de moure membres... Finalment, quan s’arriba als 10 minuts s’està a les portes de la mort.
En aquestes situacions és urgent aplicar el desfibril•lador. Aquest aparell aplicarà un xoc elèctric al cor, l’aturarà i li farà un rèset, de manera que reprendrà el funcionament normal.
Gràcies a la implantació de desfibril•ladors al carrer i als portàtils, que ara també duen els policies locals a la província de Girona, els de Calonge van salvar la vida a un estiuejant.

La prova d’esforç
I com es pot saber si es té el cor sa? Amb una prova d’esforç. La reportera Samantha Vall estressa el seu cor i el posa al màxim de pulsacions per minut sobre una cinta rodant.
I com se sap la freqüència cardíaca màxima d’una persona? Amb una fórmula matemàtica molt senzilla: 220 pulsacions menys l’edat. Una persona de 20 anys, 220-20= 200. Només que aquesta persona arribi al 80% de 200, ja és suficient per donar per bona la prova.
Mentre la Samantha fa la prova d’esforç, li fan també un electrocardiograma i un ecocardiograma. La primera prova et diu en quin estat es troba l’electricitat del cor. Aquesta electricitat la generen les cèl•lules cardíaques perquè el cor bategui. Si falla l’electricitat del cor tenim una arítmia, cosa que vol dir que el batec es descompensa i el cor pot entrar en fibril•lació auricular. Llavors el cor tremola, no batega i per tant no arriba sang al cervell. La persona es desmaia i en 10 minuts, mor. L’altra prova, l’ecocardiograma, et diu com està mecànicament el cor: si el múscul es contrau i relaxa bé.
Es recomana que totes les persones abans de fer exercici es facin una prova d’esforç. Tot i així a vegades cal més d’una prova per detectar el problema. És el que li va passar al futbolista belga, Anthony Van Loo, que li van detectar una arítmia greu quan va pujar de categoria. Ell ha decidit continuar jugant a futbol amb un desfibril•lador automàtic implantat. “Quèquicom” té les imatges del dia en què, durant un partit, va caure a terra sense motiu aparent i el desfibril•lador li va salvar la vida.
Però el cas de l’Anthony és excepcional. La majoria de la gent que porta desfibril•lador sota la pell deixa l’esport d’alt rendiment. La Samantha visita el Rubén, un noi que té la baixa laboral perquè va arribar a l’hospital amb un 35% de capacitat de bombeig, quan l’habitual és un 70%. Ell porta un desfibril•lador amb radiofreqüència, de manera que diàriament l’aparell envia les dades a l’Hospital Clínic de Barcelona, i allí, la infermera Mariona Matas les recull i mira si hi ha hagut alguna incidència. És l’àngel de la guarda d’aquests pacients.
La mort sobtada en les persones que porten desfibril•lador és de l’1%, mentre que, si no els hi posen, al cap de 3 anys moren per mort sobtada cardíaca del 40 al 60% d’aquestes persones.
.
Categoria: Capítols
Escrit per: Equip Editorial
La humitat és el pitjor enemic de la fusta, sobretot perquè la converteix en l’aliment ideal dels tèrmits, que poden arribar a ensorrar una casa. L’altre gran enemic de la fusta són els corcs.



Els tèrmits no distingeixen la fusta del tronc d’un arbre de la que hi ha al sostre d’una casa. Prefereixen, això sí, la més tova. La humitat estova la fusta i, per tant, els és més fàcil menjar-se-la. “Quèquicom” visita Cal Metge Solé, de Solsona, un edifici ple d’aquests insectes i escolta el so de les mossegades de milers de tèrmits en acció. Amb l’arquitecte tècnic d’Incafust, Carles Labèrnia, examinen les bigues i s’adonen que estan totes desfetes. Tot i així, la fusta és tan forta que encara aguanta. Amb aquesta dada i amb una càmera termogràfica situen els punts més humits de Cal Metge Solé per començar-la a rehabilitar.

Però els tèrmits no només es troben en zones rurals, la Samantha Vall visita una casa que es troba al bell mig de Cornellà i que els tèrmits se’ls hi han menjat els marcs de les portes. Per combatre’ls cal l’ajuda dels experts. Els tèrmits tenen un comportament semblant a les formigues. Cal exterminar el cau des de dins perquè no neixin més cries. Els tèrmits de Cornellà són de l’espècie Banyolensis i fan el cau a la terra, per això l’esquer el col·loquen enterrat al jardí de la casa amb el verí. Els tèrmits confondran aquest verí amb menjar i a poc a poc s’aniran enverinant totes sense adonar-se’n.

Els corcs
Tèrmits i corcs són dos insectes diferents que deixen rastres diferents, però tots dos ataquen la fusta. El presentador, Jaume Vilalta, n’explica les diferències i fa notar que el forat que veiem no és el d’entrada de l’insecte, sinó el de sortida, quan ja ha fet el mal.
La fusta és un material molt noble. Això vol dir que avisa abans de trencar-se. A la Universitat de Lleida, el professor de tecnologia de la fusta, Antonio Villasante, compara una biga de formigó i una de fusta. Les trenquen totes dues i es pot veure que els materials tenen gairebé la mateixa resistència.

La història del Crist de Beget
També s’assisteix a la tornada de la majestat de Beget (Ripollès): una talla romànica que torna a l’església de Sant Cristòfol després d’haver estat restaurada. Mig centenar de feligresos esperen aquesta tornada com una festa. Per uns instants es barreja la fe i la ciència i mossèn Medina s’emociona quan veu arribar el Crist. Aquesta gran talla ha estat durant sis mesos al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, a les ordres de cap de restauració, Pep Paret. La fusta del Crist està pràcticament intacta. No passa el mateix amb el retaule que l’envolta que ha estat atacat pels insectes. Això l’ha salvat. Això i que sempre ha tingut unes bones condicions d’humitat i temperatura, i també que aquestes condicions no han variat en 700 anys.

.
English Español