Ara fa quatre anys, tot just despuntaven les primeres crítiques a Obama. La campanya enlluernadora en què havia derrotat McCain, però, sobretot, Hillary Clinton, encara era recent. Les cadenes connectaven amb els seus discursos amb to reverencial, com esperant un nou encanteri. El camp republicà apareixia escapçat, Bush estava desaparegut i només alguns agitadors de la dreta més conservadora, com Rush Limbaugh i Glenn Beck, s'atrevien amb una crítica tan àcida que era impossible seguir-los sense fer ganyotes. Sarah Palin va construir un estudi a casa seva, a Alaska, per atendre les ben pagades connexions amb la Fox, i, aquell estiu, el fenomen polític va passar a dir-se Tea Party.

Michael Jackson va morir a Los Angeles el mateix dia que Ricky Rubio era sortejat a l'NBA, al Madison Square Garden de Nova York. Allà em va trobar la cap d'Informatius de TV3, Rosa Marqueta: "Agafa un avió i ves-te'n a Los Angeles ara mateix."

Una conversa semblant a la de quan hi va haver el terratrèmol d'Haití, la matança de Newtown o les bombes de Boston. Quan va passar la massacre de Newtown també era a Nova York, a punt per entrevistar Quentin Tarantino, que estava presentant "Django Unchained". Haití i Newtown són els pitjors records d'aquests quatre anys. A Haití vàrem estar a punt de "palmar" dues vegades. La primera, dalt de l'avioneta que ens portava a un grup de periodistes des de Santo Domingo a Port-au-Prince. El pilot va haver de fer un viratge a estribord "in extremis" perquè a un quilòmetre venia un altre avió en rumb de col·lisió. I, un cop allà, una rèplica de 6,1 en l'escala de Richter a les sis del matí, encara rentant-nos la cara al lavabo d'uns vestidors d'una piscina, va fer tremolar l'edifici com si l'hagués de descalçar. Vàrem estar-nos-hi onze dies, fent directe i vídeo a cada Telenotícies. Vaig tornar-ne molt cansat, més prim, i trist. Però en vaig tornar. Va anar d'un pèl que no vaig a Fukushima. Van mirar des d'on s'hi arribava abans, si des de Washington o des de Barcelona. Va guayar en Lluís Caelles.

L'altre dia vaig fer números. He estat 1.500 dies als Estats Units. Hem enviat unes 900 cròniques, entrevistes i reportatges, i hem fet uns 400 directes. Entrevistes? Madeleine Albright, James Taylor, Tony Blair, Dan Brown, Pete Seeger, Bernstein i Woodward, Kobe Bryant, John Hunstman... Ted Sorensen, l'"speechwriter" de Kennedy, es va morir quan anava a entrevistar-lo a Nova York. Vàrem tenir al telèfon Julian Assange. Però, quan anàvem a quedar amb ell, ens va penjar.

Han vingut el president Mas (li faltava salsa als discursos), el vicepresident Carod (acte a l'ONU, cantó regions) i l'alcalde Trias (li van sobrar samarretes del Barça). Han vingut Zapatero (amb una de les millors frases d'aquests quatre anys:"Las consecuencias políticas de la sentencia del Estatuto seran limitadas."), Rajoy, amb una de les pitjors, una cosa així com ara: "El gobierno va hacer lo que tiene que hacer, y, como sabe lo que que hay que hacer, lo hará, no le quepa a usted la menor duda." I Hillary Clinton va rebre Moratinos i Trinidad Jiménez. I Kerry, Margallo. I Holder, Rubalcaba. Rubalcaba se'm va endur a un apart a l'ambaixada: "Ya sé que saliste de la radio..." El més fluix va ser José Blanco, com a ministre de Foment, presumint de quilòmetres d'alta velocitat espanyola i que havia firmat un memoràndum. Hi ha polítics espanyols que quan no tenen res millor a dir a l'estranger diuen que són el pais del món amb més quilòmetres d'alta velocitat després de la Xina. Però als diaris americans els interessa més parlar del 25% d'atur. El rei també va venir a dinar amb Obama. Anar i tornar el mateix dia, unes setmanes després que Zapatero hagués estat rebut al Despatx Oval. Era abans que sortís al "The New York Times" en companyia de l'elefant, de Corinna o d'Urdangarin.

El 2009, quan deia que era de Barcelona, em parlaven de Messi i Guardiola. El 2010, d'Iniesta. El 2011, de l'atur. I el 2012, de la independència de Catalunya. La manifestació de l'11-S hi va fer molt.

A Obama el dec haver vist, així de prop, unes vint vegades. En les rodes de premsa on hi ha col·legues no habituals de la Casa Blanca, li fan fotos i truquen a casa per dir que l'estan veient i el tenen al davant mateix. Transmet serenitat, confiança i una certa autoritat acadèmica. I cansament. Molt cansament a la mirada.

Hem rodat el "fracking" a Pennsilvània, els "drones" a Nou Mèxic, la frontera a Arizona, la taca de BP al golf de Mèxic, el darrer transbordador espacial a Cap Canaveral, a Florida, els Oscars a Los Angeles, i Sillicon Valley, a prop de San Francisco. I les dues convencions, i la nit de la segona victòria d'Obama, a Chicago. I al Madison Square Park de Nova York hem vist plantar una escultura (una més als Estats Units) de Jaume Plensa. I sabem que aviat Prada anunciarà un encàrrec molt important al pintor establert a Nova York Santi Moix. Hem vist Rosell amb Bill Gates, i, gairebé cada dia, una samarreta del Barça pel carrer.

Preneu aquest calaix de sastre com a mostra de quatre anys pels quals sempre estaré agraït a TV3. Gràcies al meus companys de delegació, Xavier Roca i Eva Artesona, que han aplanat el camí amb la seva experiència. I al meu amic Xavier Vilà, de Catalunya Ràdio, que tant em va ajudar a orientar-me. Gràcies a tota la redacció de TV3, en especial als meus clients fonamentals, la secció d'Internacional, que durant aquests anys ha tingut dos caps d'una humanitat i una professionalitat fora mida: Toni Cruanyes i Xesco Reverter. Al Manel Aguilera, del 3/24, per les nostres converses de matinada. Als equips d'edició del TN, per les converses apressades abans del directe. Al seny planificador de producció...

He vist molts ports "que els meus ulls ignoraven", i he procurat aprendre dels que en saben. No hi ha recompensa més gran. Torno a Barcelona. Em substitueix l'Esteve Soler i l'any que ve vindrà la Raquel Sans. Molta sort a tots dos.

Gràcies a tothom, i fins aviat.