Amb motiu del desè aniversari de la guerra de l’Iraq, l’equip de TV3 a Washington ens hem centrat en dos angles del recordatori: les mentides sobre l’existència d’armes de destrucció massiva en mans de Saddam Hussein i el dòcil, en alguns casos entusiasta, paper dels mitjans davant l’administració del president G. W. Bush.

Hem entrevistat Lawrence Wilkerson, que del 2002 al 2005 va ser cap de gabinet de l’aleshores secretari d’Estat Collin Powell. Com a tal, va ser encarregat de recollir tota la informació que li va facilitar l’oficina del vicepresident Dick Cheney, la CIA i la secció de drets humans del Departament d’Estat, i d’elaborar el discurs que Powell va pronunciar al Consell de Seguretat de l’ONU sis setmanes abans del començament de la guerra.

L’objectiu d’aquell discurs era doble: convèncer la comunitat internacional i el poble nord-americà que Saddam Hussein posseïa un arsenal d’armes químiques i biològiques, a part de míssils d’abast mitjà, que representaven un perill imminent per a la seguretat de la regió (singularment per a Israel) i per a tot el mon.

Bush va triar Powell per presentar les proves. El secretari d’Estat era un general de gran prestigi militar i elevades expectatives polítiques (en deien “l’Eisenhower negre”), i la seva credibilitat era molt útil als esforços de la Casa Blanca per convèncer el mon que la guerra era inevitable. De fet, el seu discurs va aconseguir l’efecte desitjat. El “Washington Post” va arribar a editorialitzar l’endemà: “És difícil imaginar com ningú pot dubtar que l’Iraq té armes de destrucció massiva.”

Aquell dia, Powell va pronunciar 32 vegades la paraula “sabem”, però no les tenia totes. Per això, segons el que ens va explicar Lawrence, el secretari d’Estat va fer seure darrere seu, en un lloc ben visible en pla de la càmera de TV mentre parlés, el director de la CIA, George Tenet. Volia comprometre’l públicament. No és gaire freqüent que el cap d’un servei d’espionatge segui a cara descoberta durant mes d’una hora en un discurs a les Nacions Unides.

No ens confonguem, però: Powell estava a favor de la guerra i de derrocar Saddam Hussein. Segons Wilkerson, s’hauria sentit més còmode amb unes causes mes clares, una coalició internacional més potent i un pla de postguerra. No va veure complert cap dels tres desitjos.

Pel que fa a les causes, com veureu al vídeo, Lawrence, acusa directament Bush i Cheney d’instigadors d’una guerra per mantenir-se en el poder i estabilitzar el preu del petroli. Sobre les aliances dels Estats Units, el cap de gabinet de Powell afirma que perdre Franca i Alemanya va ser percebut a Washington com perdre Europa. L’únic suport important que van tenir va ser el britànic, que aquí no consideren exactament europeu. I pel que fa a Espanya, Wilkerson la posa al sac de països com Holanda o Dinamarca, també a favor de la guerra, però d’escàs pes militar i diplomàtic.

Wilkerson, republicà, afirma que Bush i Cheney van abusar de la por de la gent després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001, un any i mig abans de la guerra de l’Iraq.

Justament, la barreja de por i patriotisme és la raó que ens va donar l’aleshores corresponsal el Pentàgon de l’NPR (Ràdio Pública Nacional dels Estats Units) Tom Gjelten, per explicar el paper acrític i entusiasta que la majoria de grans mitjans americans van jugar abans de la invasió i durant els primers mesos.

“Molts mitjans teníem por que, si no manifestàvem el nostre patriotisme i la nostra solidaritat amb el país, ens guanyaríem les antipaties de la societat, d’alguna manera.”

Gjelten lamenta especialment no haver escoltat més les veus que dubtaven sobre el perill real que representava Hussein. I ens assenyala Powell amb el dit: una de les 16 agències d’intel·ligència dels Estats units és la del mateix Departament d’Estat. Doncs bé, aquesta oficina és la que més va advertir sobre la poca precisió de les afirmacions sobre el suposat l’arsenal químic iraquià. Powell es devia fer el desentès.

Gjelten, un periodista que passa de la seixantena i ha informat des de tot el món, deia a TV3 que la qualitat d’un periodista es mesura per la importància de les seves fonts informatives. I que, durant la guerra de l’Iraq, mitjans prestigiosos com “The New Yok Times” van publicar informacions esbiaixades en part pel fet que moltes fonts van demanar no ser citades. Diu Gjelten: “Aquest va ser un capítol fosc en la història de mitjans com ‘The New York Times’. Una lliçó que vam aprendre llavors és que has de ser una mica més curós quan cites fonts que volen mantenir-se en l’anonimat, perquè quan una font no vol dir el seu nom, has de valorar fins a quin punt està segura del que diu i fins a quin punt hi pots confiar.”