Quan va començar el 2012 ens preguntàvem si aquest seria l’any de la reelecció d’Obama o el de la desaparició d’una estrella fugaç. Els vuit anys d’Obama són alhora un reconeixement de la seva talla i de la incapacitat republicana de transformar la protesta llibertària i l’angoixa de la crisi en un programa de govern atractiu per la majoria.

Perquè en la derrota republicana del novembre, les responsabilitats recauen sobre el candidat (el menys dolent d’una tropa amb diners però sense lideratge) i sobre un partit que respon com mai a les seves segones sigles, Grand Old Party. Què vaig veure a la convenció republicana de Tampa, a l’agost? Gent gran, blanca, acomodada, encantada per una actuació absurda de Clint Eastwood amb una cadira buida. Al frontisme republicà li va faltar una idea inclusiva d’Amèrica. L’obstruccionisme funciona al Congrés i en districtes amics, però un país de 310 milions d’habitants demana un disseny de país integral i modern.

No detecto entusiasme en la victòria d’Obama, salvat per la incapacitat del contrari, l’operació Bin Laden, la lenta millora de la crisi i una sentència del Suprem pels pèls favorable a la reforma sanitària.

L’any ha acabat amb la matança de Newtown, que, per dolorosa i repetida, ha acabat convertint-se en una mena d’11-S domèstic, un d’aquells esdeveniments capaços de provocar canvis en l’acceptació de noves regles de conducta social. De la mateixa manera que el 2001 els nord-americans van admetre els controls als aeroports, ara semblen prou estovats per acceptar una llei que prohibeixi als civils comprar fusells d’assalt. Ara, almenys la meitat dels nord-americans ja no s’acontenten amb l’explicació que “el mal” ha causat una matança. “Evil has visited Newtwon”, es va sentir encara les primers hores; “el mal”, un eufemisme que actua com a parany cognitiu i evita enfrontar-se amb les conviccions i les responsabilitats. Però ara ja no. Ara és l’hora de parlar d’armes, de malalties mentals, de les limitacions d’un dret a benefici de la majoria. Newtown li ha fet la farina plana a Obama a l’hora d’augmentar el control de les armes, tema que va estar absent de la campanya.

Si em preguntessin quina de les accions polítiques del president que ara no són notícia de portada pot acabar convertint-se en un problema polític, és la gent que ordena matar amb “drones”. Per estudiar: la cobertura legal, la incitació a la revenja, la còpia de la tecnologia que pot tornar-se en contra. I si em demanen per una activitat econòmica que es convertirà en la nova frontera del mediambientalistes versus el lobby energètic, contesto que el “fracking”, o l’extracció de gas natural i petroli a través d’un sistema de perforació de gran impacte.

El 2013 comença sota la dificultat de trobar un consens per reduir el dèficit públic dels Estats Units. A l’esquerra, Obama amb els seus impostos als rics (sovint fa servir un llenguatge que, curiosament, sembla més d’esquerres que el de la socialdemocràcia europea), mentre no li fa fàstics a tocar drets socials. A la dreta, les retallades republicanes. El 2013 s’assemblarà al 2009: dues visions del país i poca aproximació. Ara entenc per què el topònim de la meva estimada ciutat de Washington fa tanta ràbia als americans. És la ciutat del bloqueig, de l’oblit del ciutadà, del pitjor teatre polític.