Dijous es va celebrar a Nova York una taula rodona sobre la figura del compositor gironí Xavier Montsalvatge, organitzada per l’Institut Ramon Llull i l’associació que porta el nom del músic, com a darrer acte de celebració del centenari del seu naixement.

Montsalvatge va néixer el 1912 i va morir el 2002, als noranta anys. La guerra civil va esclatar quan en tenia vint-i-quatre, i, per raons sobre les quals no acostumava mai a parlar en públic (“Com que no hi penso, no recordo. He decidit esborrar de la meva vida els records de la guerra. La imatge que en guardo és la que té tothom: falta de menjar, complexitats, penes i desgràcies, i tot molt nebulós.”), va acabar a Burgos, capital del nou règim de Franco, on es va sumar als catalans que van posar en marxa la revista “Destino”, que va passar a editar-se a Barcelona el 1940, amb la col·laboració de firmes com la de Josep Pla.

Montsalvatge es va dedicar a la composició musical amb una ambició artística i un talent tan considerables que es va convertir en un dels grans de la música catalana del segle XX, traspassant fronteres fins i tot en una època d’aïllament polític i cultural d’Espanya. Montsalvatge és una de les indiscutibles veus internacionals de la música catalana del segle XX.

La taula rodona de Nova York va tenir lloc a la seu de l'Instituto Cervantes, que va cedir l'espai al Llull per a l’ocasió. I l’ocasió s’ho va valer, gràcies al coneixement i a la capacitat divulgadora dels dos ponents que vaig tenir la sort de moderar: el biògraf nord-americà de Montsalvatge Roger Evans i el prestigiós crític musical Fred Plotkin.

Evans, un nord-americà enamorat de Catalunya des que va aterrar a Sitges, el 1987, ha publicat la biografia de Montsalvatge en anglès (“A Musical Life in Eventful Times”), amb el suport de l’Institut Ramon Llull, i la seva aportació va vessar de detalls sobre la vida del músic.

Plotkin, que governa uns dels blogs d’òpera més importants del món, ens va regalar un dels moments més impressionants que recordo en una taula rodona.

Va explicar que, el dia que el seu pare va morir, a ell li havien encarregat de fer una de les seleccions musicals del canal de música clàssica de la ràdio pública nord-americana. Conscient que el seu pare estava a les darreres hores de la seva vida, va decidir programar les “Cinco canciones negras” de Montsalvatge, música que Plotkin havia sentit a casa des que era petit, perquè el seu pare era un trombonista que es comprava tots els discos que podia de música contemporània. Plotkin coneixia de memòria la dolcesa d’una música de sabor caribeny que Montsalvatge havia escrit el 1945. Va pensar que aquella era una música digna perquè el seu pare se n’anés d’aquest món. Va pensar que la de Montsalvatge podia ser la música que tanqués els ulls a un músic. Vàrem punxar la número quatre. I ens vàrem emocionar. El moderador només va afegir com de fantàstic és poder explicar el teu país a través del seus artistes.