Per què ha guanyat Obama? Per ordre d’importància: primer, el candidat. Si Obama era una circumferència, Romney era l’octàgon, amb unes arestes que mai no va poder llimar. La seva posada en escena era encarcarada i gens càlida. La seva biografia personal no era especialment èpica. Era un candidat del segle XX, gran com el grup de votants més nombrós dels republicans (65 i més).

Obama encarna la figura del president amb desimboltura, autoritat i categoria personal i decència. És un comunicador pedagògic, a vegades tibat (“fred en l’exterior”, va definir-lo Clinton), però un polític que omple el càrrec.

Segon, el missatge. Obama s’erigia com la defensa directa de les classe mitjanes, amb l’extensió de la sanitat, els pressupostos educatius, l’augment dels impostos als més rics. La defensa de Romney era més indirecta: deixem l’economia lliure de regulacions i augments impositius i veurem com florirà, de manera que tothom, sobretot la classe mitjana, gaudirà de dies millors.

Tercer, la campanya. Els demòcrates han construït una maquinària de portar gent a votar a partir d’arguments fets a mida, personalitzats a través del "microtargeting", i tot gràcies a la feina de milers de voluntaris que se sentien part d’una causa popular. Al final, han aconseguit tres milions llargs de vots més que Romney, i la victòria en vuit dels nou "swing-states".

Quart, el partit. Els republicans han acabat sent, en aquestes eleccions, el partit dels blancs (i blanques), casats, grans i preocupats pel dèficit. Ni negres, ni hispans ni asiàtics s’han sentit a gust amb el seu missatge.

L’endemà mateix de la reelecció, l’Speaker del Congrés, el republicà John Boehner, va mostrar la seva disposició a dialogar amb el president per evitar caure en l’abisme fiscal, l’1 de gener de 2013 (una combinació d’impostos a tothom i retallada de despesa que ha d’eixugar una part del dèficit equivalent al 5% del PIB americà, en només un any, el 2013). La retallada seria tan dràstica que alguns economistes vaticinen un repunt de l’atur fins al 9% i l’entrada en recessió). Però les posicions de partida semblen inamovibles. Obama vol aprovar que els que més guanyen tornin a pagar impostos com abans de Bush. Boehner està d’acord a augmentar els ingressos via impostos però sense apujar-ne cap, només eliminant deduccions. I tots dos es legitimen en els resultats del 6 de novembre. Obama ha esta reelegit i la Cambra de Representants continua en mans republicanes.

Però aquest temps nou i urgent no permet el bloqueig del passat. L’acord és imperatiu. Hi està en joc l’economia americana i l’autogol seria imperdonable. Al cap i a la fi, Obama ja no serà candidat mai més. Pot obrir això una porta a la negociació?