Després de tres dies de declaracions d’amor de Michelle Obama, Bill Clinton, Joseph Kennedy III, James Taylor, Scarlett Johansson i de desenes de les delegats i convidats que han pres la paraula al Centre de Convencions de Charlotte, Barack Obama ha pronunciat la formula de ritual i s’ha convertit en candidat a la reelecció com a president dels Estats Units. La Convenció Demòcrata ha tancat files al voltant del president, amb confiança i lleialtat. Amb un cert orgull per l’obra feta : reforma sanitària, financera, final de la guerra de l’Iraq, data de final de la guerra d’Afganistan, final de la discriminació dels homosexuals a l’exèrcit, rescat de la industria de l’automòbil, mort de Bin Laden, llei d’igualtat salarial entre homes i dones, i escombrant sota la catifa les promeses incomplertes de l’època del “Yes, we can”: el tancament de Guantanamo, la reforma immigratòria, la reducció del dèficit, el pla d’infraestructures i tants objectius que s’han quedat a mig camí: la reducció de l’atur, la recuperació del mercat immobiliari o la pau la Pròxim Orient.

Barack Obama ha evitat tant com ha pogut que Romney converteixi l’elecció en un referèndum sobre la gestió econòmica del president, i ha maldat per preservar-la com el què és: una tria entre dues maneres d’entendre Amèrica i el món.

Obama parteix d’una idea estimada per sobre dels partits: cal assegurar la continuïtat del somni americà, el veritable contracte social d’Amèrica: si treballes fortament, te’n surts. La crisi ha posat en risc el dret a la igualtat d’oportunitats, i Obama es presenta com la garantia de la igualtat de partida que mante cohesionat el país, i hi contraposa un Romney pintat de república individualista.

En aquesta nit plujosa, calenta i humida de Charlotte, ja no hi havia rastres d’aquell candidat que fa quatre anys deia a la seva gent “anem a canviar el mon”. Avui sap de la política de l’obstrucció, de la tossuderia de la crisi econòmica, de la frustració de la mateixa gent que al 2008 l’idolatrava. La campanya d’Obama paga i emet els mateixos anuncis negatius que qualsevol candidat del mon, I demana quatre anys més per acabar la seva feina. Com tothom. La historia dirà si va tenir dret a invocar la situació d’emergència excepcional del seu primer dia al càrrec. Les urnes diran, just d’aquí a dos mesos si es capaç de generar encara esperança en el canvi. Encara que nomes sigui mes esperançada que la que Romney pugui inspirar.