Avui era el dia que els republicans havien programat perquè des de ben d’hora al matí, les televisions anessin repetint la frase d’ Ann Romney “Aquest home no fallarà. Podeu confiar en Mitt”. Però l’huracà “Isaac” ha descarregat sobre Louisiana i tres estats més, causant inundacions catastròfiques. Ergo la primera notícia del dia no podia ser la Convenció Republicana. L’”Issac” no ha afectat Tampa, però sí la trobada en què Romney acceptarà la nominació aquesta pròxima matinada.

El discurs d’Ann Romney d’ahir ha rebut una nota correcta. Va projectar sobre la imatge del seu marit la calidesa que li havien demanat. Una altra cosa és que la biografia de Romney no és la de la immensa majoria dels americans: com diuen aquí, va néixer amb la cullera de plata a la boca. Només ha volgut revelar dos anys de declaracions de renda (el seu pare en va revelar una dotzena), té diners a paradisos fiscals, i va fer fortuna deslocalitzant empreses. Però Romney és també un home que te allò que Amèrica reverencia: èxit. I va salvar els Jocs Olímpics d’Hivern de Salt Lake City. Per això la retòrica republicana el presenta com la solució a la crisi econòmica.

Aquesta matinada, el candidat a la vice-presidencia Paul Ryan ha presentat el seu pla “per una classe mitjana més sòlida, amb l’objectiu de crear 12 milions de nous llocs de treball els pròxims quatre anys”. Ryan, 42 anys (congressista als 28) no ha portat més votants a Romney a les enquestes, però és un senyal inequívoc que la presidència de Romney retallaria la despesa pública en proporcions sense precedents, i no apujaria els impostos als que més guanyen. No sembla un pla gaire engrescador pel comú dels votants, però la idea dels republicans és connectar amb l’ànima nord-americana: “govern petit i dir la veritat, encara que faci mal”, com va dir ahir l’aplaudidíssim Chris Christie, Governador de Nova Jersey, i qui sap si candidat al 2016, si Romney perd aquest novembre. O es retalla el dèficit o arribarà un moment que ja no es podrà tornar. No és moment de drets ni de convenis col.lectius, sinó d’arremangar-se. La iniciativa individual, arrelada en la llibertat dels pares fundadors, i el treball dur han de treure el país de la crisi, no el govern. Per això parlen de l’equip que tornarà Amèrica.