John Roberts, el president del Tribunal Suprem, va decantar amb el seu vot la sentència sobre la reforma sanitària d'Obama a favor de la constitucionalitat de la llei.

Roberts no farà que Obama guanyi les eleccions del novembre, però sí que li ha procurat un lloc a la història, al costat de Rosevelt o Johnson. Fins ara, Barack Obama tenia dues línees a l'enclopèdia: Primer president negre dels Estats Units i reformador del sistema sanitari. La primera línia la tindrà per sempre i la segona, que estava en perill a causa del recurs interposat per 14 estats, la mantindrà gràcies a la decisió d'un jutge que va ser proposat per George Bush i de qui el Senador Obama va votar en contra de la seva designació. Ara li deu estar donant les gràcies.

La pregunta: per què Roberts s'ha inclinat pel grup progressista del Tribunal? Per què s'ha exposat a sentir-se dir traïdor des del cantó republicà? De tot el que he llegit, em quedo amb la resposta del columnista conservador del Washington Post Charles Krauthammer: "Per- què carrega amb dues identitats. Des de del punt de vista de la jurisprudència, és un constitucionalista conservador. Institucionalment, és el president del Tribunal Suprem i es veu a sí mateix com l'única persona a qui s´ha confiat la custòdia de la legitimitat, reputació i alçada del Suprem".

I això passava, segons el columnista, per no tombar l'avanç en legislació social més important dels darrers quaranta-cinc anys, proposada per un president i votada per les dues cambres del Congrés, encara que calgués re-escriure-la i convertir la multa si no s'atén l'obligació individual de contractar una assegurança de salut en un impost. A canvi, a l'afirmar que la norma seria inconstitucional sota la llei de comerç, per què el Congrés federal no por obligar a comprar res, Roberts actúa com a limitador del govern, en la línia del dogma reaganià que el govern és el problema.

I conclou Krauthammer "Això és el que indubtablement Roberts està dient a la nació: "és la vostra feina, no la meva. No us ho posaré fàcil".