Diumenge vaig veure l’estrena de “The newsroom” (“La redacció”), a HBO. I com que aquest canal repeteix les sèries a qualsevol hora, avui hi he tornat a ensopegar i he tornat a veure el primer episodi gairebé sencer. Va de periodistes a la TV. O sigui que, d’entrada, tenia números perquè m’agradés i, alhora, hi veiés tots els defectes.

Abans que res, les credencials: no sóc consumidor de sèries. Admeto que me les han de fer molt a mida. Al 2007-2008, em va passar quelcom que no m’havia passat mai: vaig quedar atrapat per “The west wing”, i em vaig empassar totes les temporades en DVD. La Casa Blanca per dintre, sí, i la realització, i els actors, però, sobretot, els diàlegs: com una veu de la consciència nacional. Progressista, sí, però no maniquea ni entregada. Amb realisme, però sense cinisme. Sempre deixant una porta oberta a l’esperança que podem fer-ho millor. Em vaig aprendre un nom nou: Aaron Sorkin, el creador de la sèrie.

I aquest cap de setmana me l’he tornat a trobar al capdavant de “The newsroom”. Sorkin ho ha tornat a aconseguir. Des del primer minut, o, per a ser exactes, des dels primers deu minuts, quan el periodista encarnat per Jeff Daniels respon a un estudiant que “Amèrica ja no és la nació més important del món. Ho era quan estàvem ben informats”. Tot un cop a l’autoestima nacional. Aquest any de campanya, no hi ha míting d’Obama o de Romney que no diguin allò de “the greatest nation in the world”.

Sorkin fa un retrat real de les misèries i, alhora, idealitza les possibilitats de la societat de canviar a bé, i recorda que encara som a temps, repetint algunes veritats bàsiques que sovint oblidem. Els diàlegs són brillants, massa brillants per ser reals, però a mi ja m’està bé. És ficció. Per posar un mirall pla, ja tinc el carrer cada dia.

Potser ho fa que Sorkin ha fet parlar els personatges d’Ed Murrow, que es va enfrontar amb McCarthy, i de Walter Cronkite, que va tornar del Vietnam dient que aquella guerra no tenia sentit. I van ajudar a cavar amb l’un i l’altre. Parlo de fa vora 50 anys, quan als Estats Units ja es feia una TV on els pics d’excel·lència no han estat superats. Sorkin es concentra en el binomi informació i democràcia, o sigui, llibertat. I el seu missatge dignificant dignfica la pantalla. Que en els temps que corren no és poca cosa.