L'Emili Teixidor va ser sempre una persona d'una gran elegància personal. No em refereixo a americanes de marca, sabates italianes o carteres de pell, més aviat tot el contrari, l'elegància de l'Emili provenia del fet que estava desproveït de qualsevol vanitat. De la seva bossa plena a vessar en sortien fulls plegats en quatre plecs, i d'un estoig baquetejat en mil trajectes en sortien unes ulleres descompensades amb les quals es posava davant el micròfon per llegir una comentari que havia escrit a màquina, amb la veu lleugerament accelerada. I al final d'aquells dos o tres minuts, el telèfon començava a sonar d'oients que volien tornar a sentir aquell comentari, perquè se sentien tocats. L'Emili transformava.

L'Emili anava pel món amb una clau, la clau de la porta de la cultura, de la literatura, de la saviesa continguda en els llibres i de la seva pròpia aguda, trista, malgrat tot esperançada saviesa, que plasmava en els seus llibres. L'Emili ens va convidar a passar per aquella porta infinitat de vegades, amb entusiasme, amb murrieria, amb gaudi pedagògic, amb el deure de qui té molt a donar i dóna a cabassos. L'elegància de l'Emili era la seva generositat. Ens va obrir mons nous cada setmana des de la ràdio, i les seves recomanacions literàries eren canòniques. L'Emili va ser el nostre Harold Bloom.

L'Emili va ser sempre una home contingut, capaç de dir que la poesia era com el perfum, que no se'n podia abusar, que amb una línia llegida abans d'anar a dormir n'hi havia prou, però almenys, una línia llegida cada dia era imprescindible. L'Emili estava molt per sobre de les enveges, dels honors, dels reconeixements. I quan les enveges, els honors i els reconeixements eren un problema, sempre em va semblar que sabia que, malgrat tot, a casa, en un racó, l'estava esperant el secret de la seva felicitat, el seu equilibri: un full de paper en blanc i un bolígraf per escriure-hi, en un exercici també diari que el va salvar dels cops indefugibles que dóna la vida.

A l'Emili l'ofenia el mal estil, però no jutjava. Entenia perfectament que entre una pantalla i un llibre un nen triés una pantalla, sobretot si el pare i la mare de la criatura també triaven la pantalla. Si de cas, li dolia preguntar-se com s'ho feia la gent sense paraules, sobretot sense les paraules que permeten expressar els pensaments que ens alliberen o ens angoixen. A l'Emili li dolia la incultura d'una societat mal acostumada, però va creure sempre en el miracle de la redempció a través de la literatura.

L'Emili va ser mestre a l'aula, a la ràdio, a la televisió i als llibres, perquè tenia un enorme desig d'ensenyar, sobretot d'ensenyar-nos que no estem sols en aquest món, encara que avui, amb la seva mort, ens hem quedat una mica més a la intempèrie.

Ploro la seva mort, i agraeixo a Déu haver-lo pogut conèixer, que en el cas de l'Emili volia dir haver-ne pogut aprendre.