La retirada del president egipci Mubarak ha provocat una forta topada entre la Casa Blanca i el Departament d’Estat, segons va publicar dissabte "The New York Times". En una de les peces que recordo amb més cites textuals d’Obama (d’Obama en acció en la privacitat del Despatx Oval) tres periodistes en reconstrueixen els fets. En resum:

Quan l’enviat especial d’Obama al Caire, l’ambaixador Frank Wisner, va dir de tornada, a Munic, que Mubarak era imprescindible per a la transició democràtica d’Egipte, i Hillary Clinton va donar-li la raó, Obama es va posar “furiós”.

Segons un dels seus ajudants, “va deixar clar que aquest no és el missatge que hauríem d’estar emetent”, i va demanar al vicepresident Biden que truqués al vicepresident Suleiman i li deixés clara la posició del president.

Mentre la Casa Blanca entenia que el discurs del Caire del juny del 2009 obligava Obama a posar-se del costat dels joves que demanaven democràcia, perquè Mubarak ja no era més sostenible, el Departament d’Estat hauria mantingut una posició més diplomàtica (com correspon) per decidir amb cautela els moviments més convenients, sense que un pas en fals posés en perill els interessos dels Estats Units a la zona.

En una de les converses telefòniques que van mantenir, Obama va dir a Mubarak: “Ha arribat l’hora de presentar a Egipte els seu pròxim govern, perquè el futur del vostre país està en joc”. Mubarak va replicar: “Tornem-ne a parlar d'aquí a tres o quatre dies, i quan en parlem, trobareu que jo tenia raó”. Ja no van parlar més.

Quan Obama va veure per TV el primer discurs de Mubarak dient que no plegava, va dir al seu director de Comunicacions, Robert Gibbs: “Vull que deixis molt clar què vaig voler dir quan vaig dir que la transició havia de comencar “ara”. Gibbs va dir a la sala de premsa: “Ara, volia dir ahir”.

En paral·lel a aquesta mirada a les interioritats del procés deliberatori a Washington, no puc estar de referir-me a algunes interpretacions de la realitat a Egipte que circulen aquests dies entre “think tanks” de relacions internacionals a Washington. N’hi ha una que demana que ens fixem en els fets. Amb Mubarak hi havia un militar presidint un règim tutelat pels militars. Ara tenim un règim militar sense Mubarak. Ha caigut el president però no el règim, i justament són els garants del règim els encarregats d’eliminar-lo i assegurar una transició democràtica en el temps rècord de sis mesos, com si a Egipte, després de trenta anys de repressió, els líders i els partits estiguessin perfectament formats a casa seva, esperant la trucada de la democràcia. Això explicaria en part que els Estats Units donessin per bona la solució a la crisi. Les relacions amb l’exèrcit egipci són immillorables i és probable que Washington cregui que pot influir en la transició. Hi ha qui porta aquest raonament a l’extrem de considerar que el que hem tingut a Egipte ha estat un cop d’estat encobert (encobert pels manifestants), perquè els militars no volien que el fill de Mubarak, Gamal, es convertís en president com si allò fos una monarquia hereditària.