Gabrielle Giffords
No sabem encara les causes que han portat un jove de 22 anys a disparar contra una vintena de persones. A jutjar pels missatges que ha anat deixant darrere seu les últimes setmanes, sembla que estem davant d’un perfil desequilibrat, amb ús abundant d’una confusa retòrica antigovernamental.

Però mentre esperem que la policia i la justícia descobreixin què hi ha al darrere d’aquesta massacre i d’aquest intent de magnicidi, deixem les suposicions i anem als fets.

I és un fet que les oficines de la Congressista Gabrielle Giffords van ser atacades quan va votar favorablement la llei de reforma sanitària d’Obama. Els vidres dels despatxos van quedar fets miques enmig d’una onada d’intimidacions als congressistes demòcrates que havien votat a favor de la llei.

Just aquells dies, el 25 de març del 2010, Gabrielle Gifford va ser entrevistada al programa matinal de l'MSNBC. Parlava des d’un dels edificis del Senat, a Washington, i va referir-se al mapa dels Estats units que Sarah Palin havia posat al seu web, amb els estats on hi havia candidats que calia derrotar assenyalats amb una creu. Giffords va dir:

Giffords: “Els líders de cada comunitat, figures de la nostra comunitat, cal que diguin 'mireu, no podem acceptar això'. Aquesta és una situació en què cal que la gent realment s’adoni que no pot ser aquesta retòrica, i, fins i tot coses com per exemple, que som a la llista de gent amenaçada per Sarah Palin. El fet és que ha representat la creu de la mira telescòpica d’un rifle sobre el nostre districte electoral. I quan la gent fa això, hauria d’adonar-se que aquestes accions tenen conseqüències."

Todd: Però per ser justos, la retòrica de la campanya i la de la guerra s’han intercanviat durant molts anys, però no hi ha una diferència aquí? Entenc que en aquest moment li sembli malament, però creu realment que això és el que ella (Palin) intenta?

Giffords: No puc dir-ho, no sóc Sarah Palin. Però puc dir-li que en tots els anys que fa que alguns col•legues meus són congressistes (20 o 30 anys) mai no havien vist una cosa com aquesta.

Insisteixo, no sabem què ha portat un jove a omplir-se les mans de sang, i per desgràcia, la violència política no és nova, especialment als Estats Units, que han passat per experiències ben traumàtiques.

Però sí que sabem d’uns anys ençà que el llenguatge de i sobre la política s’ha tornat molt agressiu entre els polítics i als mitjans de comunicació. La demonització del contrari, més encara, la deshumanització del contrari, la seva consideració d'enemic i no pas adversari, enverinen la vida política i nodreixen els mitjans que se n’ocupen. La temptació populista de guanyar vots i audiències amb llenguatges i actituds xulesques, barroeres, implícitament violentes, d’aquelles que apel•len al pitjor de la societat, es va imposant a poc a poc.

Parlo dels Estats Units, és clar.