Acostumats a les opinions dels tertulians exprés i a arrenglerar-nos a favor i en contra de les notícies com si l’actualitat fos una enquesta d’internet permanent, Wikileaks se l’està jutjant amb la lamentable lleugeresa de sempre.

Primer, que si són tafaneries previsibles. Des que diumenge van començar a publicar-se els cables de les ambaixades nord-americanes al departament d’Estat no he parat de parlar amb diplomàtics i tots m’han explicat la batalleta de l’agregat militar que va sentir un comentari en un còctel i el va convertir en un despatx xifrat o del funcionari que enviava cables al ministeri amb resums de premsa. Hillary Clinton ens va confessar, tota riallera, dimecres als periodistes que quan va trucar a un col·lega estranger per explicar-li que estaven a punt de sortir comentaris que no el deixaven gaire ben parat, el col·lega li va dir: “No t’hi amoïnis, hauries de sentir el que diem de tu”. Aznar ens va dir a Washington: “Escolti, què vol que li digui? Totes les ambaixades del món hi són per defensar els interessos del seu país i buscar informació com poden”.

Massa fàcil tot plegat. En una filtració de 251.287 documents, emesos des de 201 ciutats de tot el món, la qualitat de la informació és variable, però el resum del que fins ara s’ha publicat no són tafaneries, sinó un quadre de pressions, corrupcions, ocultacions, fluxos de diner cap al crim i cap a butxaques privades, personalitats inestables al càrrec d’afers de vida o mort, etc. Ja sabíem com anava, el món, però ara ho tenim per escrit.

Wikileaks

Segon, que si Assange és un tipus obscur i Wikileaks no fa periodisme. Admeto que el personatge i el seu web han posat al límit les meves conviccions personals i professionals. D’altra banda, igual o més que alguns dels directors de mitjans convencionals o que gent que haig de considerar col·lega meva perquè també parlen per un micròfon. En efecte, Wikileaks no és el mitjà al qual estem acostumats, que crea confiança i credibilitat a base d’un contacte diari amb els seus lectors i oients i amb firmes de pes. Però les filtracions de Wikileaks són una nova forma de transparència informativa, que subministra material per a l’elaboració periodística.

No hi ha periodisme si no hi ha punt de vista. I Wikileaks en té, però és previ. No el trobareu en la presentació de les notícies, sinó en la naturalesa de la seva pròpia activitat: descobrir secrets, posar en evidència el poder.

Així ho han entès “The New York Times”, “Le Monde”, “The Guardian”, “El País”, “Der Spiegel” i tots els mitjans que ens fem ressò de les informacions que es van publicant. A “The New York Times”, la justícia nord-americana no li pot tocar ni un pèl: està sota la protecció de la primera esmena, que garanteix el dret a la lliure difusió d’informació. Si el material s’ha obtingut il·legalment, és una qüestió que la justícia ha d’establir però que no impedeix al diari publicar el que cregui oportú.

Per cert, el “Washington Post” va publicar que el seu rival de Nova York no havia estat en la primera tria de Wikileaks per a les filtracions, sinó que ho van ser el “The Wall Street Journal” i la CNN; però que al final no van acceptar les condicions de Wikileaks per publicar el material, que incloïen una compensació econòmica de 100.000 dòlars si s’incomplien determinats acords com ara el trencament de l’embargament de la informació fins que Wikileaks no l’aixequés.

En podem continuar parlant quan vulgueu, però em sembla clar que el material revelat per Wikileaks ens permet estar molt més informats de com és el món que ens rodeja, i a partir de quines informacions els governs democràtics prenen decisions en nom nostre.