Vull començar reconeixent que abans de convertir-me en el corresponsal de la Televisió de Catalunya als Estats Units tenia reserves sobre la conveniència d’obrir un blog.

Em semblava, primer, que els periodistes que tenim coberta la nostra quota de pantalla o de micro, amb les nostres feines permanentment penjades dels webs corporatius, fèiem com una mena d’exercici d’omnipresència que podia fregar el narcisisme si a sobre apareixíem amb un blog.

I segon, em semblava contrari a l’exercici d’una certa contenció emissora, una contenció necessària per assegurar la màxima qualitat de tot allò que firmàvem i no abaratir la nostra feina. I perquè no es pot estar sempre emetent: considero que als oients o els telespectadors els interessarà més que hi hagi dies que no escrigui, i em dediqui a llegir, a rumiar, a observar, a investigar, de manera que no els faci perdre el temps amb la primera reacció a una notícia o els vulgui explicar, tant sí com no, l’últim que m’acaba de passar.

En canvi, d’ençà que vaig arribar a Nord-amèrica, la idea del blog va cobrar tot el seu sentit. Les cròniques del “Telenotícies” no són prou llargues com per aprofundir en els perquès de les històries. I hi ha mil detalls de la vida d’un país amb els quals no sempre es pot fer un vídeo, però sí una bona narració. Més encara: el blog em va ajudar a mantenir alçada una bandera que em sembla professionalment irrenunciable: si no hi ha punt de vista, no hi ha periodisme. Punt de vista no vol dir gustos personals, o fòbies i fílies, vol dir que la notícia ha d’incorporar una valoració feta amb mirada professional (i, per tant, el més pròxim possible a la gairebé impossible objectivitat). Pot ser una frase, un adjectiu, una simple inflexió, el to de la veu. I això ha de ser així, cada vegada més, justament perquè en aquesta societat d’autors en què ens hem convertit, la firma d’un periodista ha de tenir un valor que faci que algú estigui disposat a pagar-la i es distingeixi d’altres firmes que potser tenen altres intencions.

I el valor d’aquesta firma professional és la mirada, i, si és possible, els anys de mirades, la confiança que el professional ha estat capaç de generar en la seva feina a la societat, l’estil que el distingeix.

La “Primera esmena”, el meu blog al Estats Units, m’està sent un terreny molt útil per a l’observació i la comparació, sense limitació de temps ni d’espai, on hi cap el titular i la lletra petita, amb la resposta immediata dels lectors a peu de pàgina, i tot en un mitjà d’audiència i prestigi com el 3cat24.cat.

Gràcies als companys del web, molt en especial al seu director Jordi Lucea, i al seu editor, Manel Laborda. Al Manel li enviava al seu mòbil els primers SMS acabat d’arribar a Haití amb les primeres informacions, 36 hores després del terratrèmol, fins que no vàrem estabilitzar el sistema pel Twitter que tant impacte va tenir.

Gràcies al jurat i als lectors. És un honor rebre aquest premi, de mans del cap de la secció d’Internacional, Toni Cruanyes.