El rodatge d’ahir divendres a l’Hospital Universitari de La Pau el recordarem tota la vida. Tot el dolor i tota la misèria eren allà, en els passadissos de la planta baixa, on jeien sobre matalassos embrutats de sang i d'excrements, coberts de mosques, els ferits pel terratrèmol que els seus familiars havien aconseguit fer-hi arribar per tots els mitjans imaginables, alguns en cartrons de paleta.

Els ferits criden de dolor. Els nens ploren espantats. Passen infermers, monges, curant aquí i allà. Aquests malalts esperen ser operats per metges espanyols, cubans i veneçolans. La majoria tenen fractures. Les hi han immobilitzat amb dos cartrons o dos taulons, o el que han pogut. Hi ha aigua per terra. Alguns malalts els identifiquen amb un tros de paper enganxat al front amb cinta adhesiva. Ara s’emporten algú agafant-lo pels llençols. Li penja un braç. És un mort. Se l’emporten unes brigades del govern a una fossa comuna. Estem impressionats.

Veig aquesta gent, i torno a fer el directe pel TN des de la posició de l’aeroport, i veig com no paren d’arribar avions de tot el món amb l'ajuda humanitària d'això que, en casos com aquest, en diem la "comunitat internacional". És clar que està bé tota l’ajuda i tota l'onada de solidaritat que amb la nostra insistència estem creant els mitjans.

Només lamento l’escandalosa diferència entre els esforços titànics de pilots, cooperants, soldats, de la bona gent que està donant el que pot per Haití... i la voluntat política autèntica d'acabar amb la pobresa al món. La comunitat internacional és eficaç en els pedaços. Aquí ja hi havia tropes de l’ONU abans de tot això, però per quan aconseguir les condicions perquè néixer segons on no sigui una condemna de mort més o menys diferida?