I hem arribat al darrer capítol d’aquesta temporada. La sèrie va començar en la ficció un 22 d’abril. L’endemà, el dia de Sant Jordi, tallaven la cama al Jordi... I la segona temporada de la sèrie ha acabat un 22 d’abril en la realitat, i demà és Sant Jordi... Absolutament increïble, aquesta casualitat no buscada!

I com he estat comentant en aquest blog, tota la temporada ha anat sobre la valentia i sobre la covardia, sobre el càncer a l’adolescència i sobre el que significa estimar i ajudar i deixar-se estimar i deixar-se ajudar.

El Lleó ha trobat el seu final... Com us explicava fa unes quantes setmanes, per lluitar amb forces has d’haver abandonat i per abandonar has d’haver lluitat amb forces. I això és el que ha fet tota aquesta dura temporada, en què ha tingut tantes i tantes pèrdues...



I per fi s’ha deixat ajudar. Crec que ja tocava que es deixés ajudar, i estic segur que amb l’ajuda dels seus amics trobarà un bon final, com jo també vaig trobar el meu quan em vaig deixar ajudar. Tots dos compartim un 3% de possibilitats i no tinc cap dubte que trobarà molta vida, que se’n sortirà.



Mirant el final, sentint el Benito, veient les mirades dels seus amics, he tornat a plorar, com passava quan ho vivies, quan senties aquells moments tan èpics, en què perdies amics, en què dividies vides per multiplicar-les, en què deixaves de tenir por de la mort i somiaves en el dia que a la televisió sortís una sèrie que parlés d’allò, del que sentíem, del que érem i de la felicitat que teníem...

Gràcies a molta gent. Gràcies al Pau per capitanejar aquest vaixell amb mestria. Gràcies, mestre i amic. Gràcies a la gent de TV3 i a la gent de Filmax per confiar tant en la sèrie i estimar-la i fer-la gran. Sabeu qui sou i sabeu que sou part d’aquest èxit. Sabeu que la sèrie és vostra i sé com l’estimeu. Gràcies a la Mònica Terribas per proposar-me fer aquesta sèrie. Mai oblidaré el regal que em vas fer. Gràcies a tot l’equip tècnic i artístic. Tots vosaltres heu estimat tant aquesta sèrie que és vostra i té part del que sou. Gràcies als sis polseres, perquè en sou l’ànima. Us estimo com a germans. Sense cap d’aquesta gent de la llista res d’això no hauria passat. Tots són iguals d’importants



I gràcies a vosaltres, públic. Sou els artífexs que “Polseres vermelles” existeixi. Sou increïbles. Us estimo a tots perquè l’heu feta gran!!! Sou increïbles.

La veritat és que escric això i m’emociono... Sembla un comiat. I per ara ho és. Tornarem. Estic segur que quan els nostres protes creixin tornarem. I explicarem el càncer en adults, com el vam explicar en nens i adolescents.



No deixeu de creure en els somnis, no deixeu de ser tan increïbles, no deixeu de tenir les polseres ben amunt! Us estimo i us enyoraré. ¡¡Polseres amunt!!


Albert Espinosa
Creador de “Polseres vermelles”