El capítol 6 parla del dol... Però a diferència del dol de l’Ignasi de la primera temporada on els polseres estaven junts i el van viure plegats i es van ajudar mútuament... En aquesta segona temporada el dol del Benito el viu el Lleó sol i per això se li fa tan dur... Per això prefereix dormir en un quiròfan, desaparèixer del món per unes hores... Passar les fases de dol fora d’aquest món...

I es que aquest capítol parla del dol que viu el Lleó pel Benito i dels dols que viuen els altres personatges... Dols que veiem reflectits en diferents miralls, miralls on es reflecteix la seva pèrdua o la seva solitud o les seves pors...



I és que el dol de vegades es fa patent i de vegades és inesperat... El monyó del Jordi i el Lleó creix, una cama que no existeix, però un os que encara no se n’ha assabentat i continua creixent i volen’-se fer més gran... Si no operes aquest os, acabarà perforant la carn del monyó... Molts amics meus es van haver de tornar a operar molts cops, el seu cos no havia fet, d’alguna manera, el dol suficient i buscava créixer... És dur entendre que el teu cos no ha assumit la seva pèrdua... És dur “reoperar-se” d’una cosa que semblava superada... M’agraden molt les seqüències entre el Jordi i el Lleó, no es parlen, però tenen el mateix... Pors semblants, problemes similars... L’orgull i l’ego trenquen tantes relacions...



La Rym també ha de superar una gran pèrdua, aquell pit perdut... Se li fa molt difícil, se li fa molt complicat... És una pèrdua dolorosa i els consells del Mercero que, a la primera temporada, servien al Jordi... Aquesta segona no serveixen per res a la Rym... M’encanta la reacció del Mercero, com recerca dintre seu intentant trobar on s’ha equivocat... Crec que trigarà a donar consells... M’agrada molt aquest personatge d’un zelador que sempre busca la felicitat dels seus pacients... Baixar aquelles escales caminant buscant que el Jordi i el Lleó facin les paus...

La Cris també ha de superar la seva pèrdua de llibertat... Se li fa molt complicat i continua intentar creure que la mentida és la solució...

Pèrdues difícils, pèrdues complicades que acaben com sempre en una gran decisió... Tornar a unir els Polseres... El Lleó s’adona que el record del Benito és poderós i les promeses s’han de complir... Crec que això és el punt de partida perquè els Polseres tornin a estar junts...



La millor seqüència: M’agrada molt el moment ascensor... El Jordi i el Lleó... El silenci... El no saber què dir-se...

La millor frase: Les promeses són difícils de complir... Potser per això són promeses... Dita pel Roger, aquell amic del Lleó que sempre hi és quan se’l necessita...

Ens veurem al capítol set. I per vosaltres, quina és la seqüència favorita? Polseres, amunt!!

Albert Espinosa
Creador de “Polseres vermelles”