Desitjo que us hagi agradat el quart capítol de la segona temporada. Aquest episodi parla sobretot d’una de les coses que més fas, a l’hospital: esperar... A l’hospital hi ha moltes esperes; les esperes formen part ja del teu ADN, i molts cops, després d’aquest temps esperant, t’acaben donant una bona o una mala notícia...

I tots els polseres, en aquest capítol, esperen...

El Lleó espera... Espera pel seu “pare hospitalari”, per saber si es posarà bé, si el podrà continuar tenint... Espera en passadissos freds i espera a la seva habitació. I com sempre, quan esperes, vols descobrir més de la persona a qui estàs dedicant temps... Vols saber més dels seus objectes, del que era la seva vida... Quan esperes, sempre descobreixes moltes coses... Però sobretot desitges que la persona que esperes que surti del quiròfan estigui curada... Això també ho notem amb la família de la Rym, esperant que el pit que li treguin no suposi també que perdi l’esperança...



El Jordi espera... Espera el resultat dels quatre TACs, TACs que poden indicar on pot tenir el possible tumor... Espera dins de l’aparells de TACs... Una espera complicada: el soroll que emeten aquests aparells, la soledat, el pensar en milers de coses, avançar-te al futur i pensar què tindràs i on ho tindràs... I també espera la teva família, la seva mare també espera, està amb ell patint la mateixa espera... És dur, esperar un resultat...

El Roc també espera... Espera que hagin servit d’alguna cosa, aquells dos anys en coma... A la vida de vegades has de trobar-li sentit a la malaltia... I potser l’únic sentit és ajudar algú que està igual que tu. La vida del Roc està perduda, li va malament al col·legi, ningú el creu i se sent sol... Somiar amb aquella noia, connectar amb ella, li dóna esperança i fins i tot s’aferra al desig d’aquella noia... De vegades esperar et porta a somiar i a creure...



I el Toni és el que més temps fa que espera, espera que l’amistat torni, que tots siguin altre cop amics i polseres vermelles... És difícil d’aconseguir, però lluita contra perdre el seu grup... Lluita contra un metge que no el creu i contra els mateixos membres del grup, que sembla que ja no el creguin, i fins i tot contra la marxa del Roc... Però ell no perd l’esperança, i aquell dia potser l’espera serà menys llarga... La Cris torna... Tots tornen a estar per un instant al mateix edifici... I el Toni això ho olora...



Potser les esperes estan a punt d’acabar... Potser...

La meva escena favorita: Lleó i Benito... Un demanant-li a l’altre que el cuidi, que sigui el seu tutor legal... Un noi cuidant l’adult que sempre l’ha estat vigilant de ben a prop.

La meva frase preferida: “Al teatre hi ha una norma: que només actues quan hi ha el mateix nombre d’espectadors que d’actors... Gran Benito actuant, gran Lleó esperant...

Les fotos que us poso són de moments de descans del rodatge, i desitjo que us agradin... I la vostra seqüència favorita i frase, quines són?

Ens veiem al capítol cinquè. Polseres amunt!!


Albert Espinosa
Creador de “Polseres vermelles”