Sincerament, i per la meva part, no podria triar ni frase ni moment... des del moment del comiat del pit de la Rym, la retrobada d'en Lleó i en Jordi, veure les recaigudes de la Cris...No hi ha per triar, cada capítol millora, són moments molt durs, per a mi fins ara, aquest capítol en especial. Ha estat un gran treball tant per part de l'Albert Espinosa, Pau Freixes, els actors, Àlex Monner, Joana Vilapuig...i tot l'equip que esta redere i fa que aquesta serie sigui tant gran com es mereix!

Realment aquest capítol és dur, molt dur. Tot el capítol ha sigut molt intens...però si hi ha hagut dues escenes que m'han encantat. Quan es retroben en Jordi i el Lleó i la cara que li queda a en Lleó quan la Rym li deixa despedir-se del pit. Com sempre els actors brutals i la manera de mostrar-ho per part de l'Espinosa i en Freixas.

Totes les frases tenen el seu moment e importància,felicitats per la feina, en aquest nou episodi es veu molt reflectida la dura realitat i em sembla que ens queda molta realitat per veure.

Albert si m'he de quedar amb una escena,l'acomiadament del pit. és l'unic moment de tota la serie que vaig passar de plorar a riure, el capitol va ser molt intens i aquest toc el necessitavem, pero ara tinc la inquietud (ja que vaig estar d'extra i vaig veure gravar el mateix peto (no dire de qui!) unes 30 vegades) l'escena del pit tambe la vau haver de gravar molt?

Gràcies per aquesta serie!

L'escena que més me agrdat es la del Benito i el LLeó, Aquella escena va conmoure el meu cor, el lleó trata d'evadir-se de la veritat, trata d'amagar la seva realitat i ho fa primer amb el Benito, quan va dir aquelles paraules i poco temps després el Benito estaba entre la vida i la mort em va fer plorar.
Després l'asumpte del Jordi, per molt que vulgui ser fort, no hauria d'amagar la veritat, no hauria d'haber canviat el seu cràcter només per viure be, per trobar la felicitat, això no te sentit! EL captitul en si m'ha enecantat! I se que tots els personatjes trobaran la seva força interior aixó si sense oblidar el passat! :D

Aquesta temporada es massa dramatica.se están pasan un ou de dramatisme.totom está encebronat a totes hores ! que aixo es una serie d'adolescents home ! hi a una manca d'alegria molt severa.

El Jordi sembla un psicopata que fa por ¿no troveu? jajaja,aquest nens fan por tio,semblan uns psicopatas encabronats a totes hores.

hola albert el tros que mes m'agrada es quan el Lleó parla amb el Benito i una cosa t'envio correus i no m'els respons porfa respon-mels.A i enhorabona per la serie es molt bonica.

Hey Albert,m'agrada molt la teva serie i la veig sempre.es l'unica cosa que veig de TV3.desde "EL CLUB (d'Albert Ohm)" que no veia TV3.tinc ganes de que passi una mica tant de mal rotllo y el amics s'estimin un altre vegada com avans.apa,molt d'exit per a totom.

Quan passes molt de temps a l'hospital, passes moments de tota mena. A mi m'agrada tot el que surt, em recorda sentiments viscuts, tot i que fa molt de temps que, per sort, no vivim l'hospital des de dins.

Clarament totes m'han agradat. A sigut un capitol convinant riures amb plors, pero no plors de llagrimes. Ere un plor intern ja que es d'aquelles coses que fan mal i et menjen per dintre com l'escena del benito i el lleo. Ho la de la cris quan esta sentada i es troben amb en Victor. Aquesta es una escena que reflecteix molt be els dos aspectes del capitol d'ahir. Primer es de dolor ja que la cris ha recordat el lleo i ha fallat i marxa correns etc... i despres esta que sembla que vol saltar i dir adeu a la vida. Pero al apareixer el Victor sembla que la vol ajudar i aixi o vol fer i relaxa la tensio. Pero més tard quan li demana si vol vindre a dormir a casa seva. Primer tornes a patir perque en Victor riu d'aquella manera i la cris es pensa que li vol fer mal, pero despres amb lo del DNI i el de "tu dorms al sofa" ho torna a calmar tot. I despres torna per tercer cop la tensio i la desgracia que la cris torna a recaure. Aquest es un exemple pero igual que la escena del pit de la Rym i el Lleo. La enfermetat i quan li toca el pit... Ademes tambe m'ha agradat molt perque ere una mica Polseres Vermelles amb PV2 ja que no ha sortit ni els minipolseres i sembla que hi ha una mica més d'alegria per el pobre lleo que les ha estat pasant molt m'agres desde el final del capitol 1 fins al final del 3 capitol.

El capitol cuatre crec que ens acabara d'introduir del tot en aquesta temporada ja que ja sortira el roc parlan i una mica la seva vida, la cris torna al hospital, el jordi ja esta integrat al hospital i el lleo i la rym tenen més "amistat" per lo que he vist del capitol 4. El que sera tambe intens ja que veurem el primer cop el lleo cridan molt emprenyat al Toni i el del Benito que em vaig quedar amb una sensacio molt amarga.

Hola, aquesta segona temporada la serie és molt trista... però sempre hi ha moments dolços i de complicitat. M'ha encantat el moment de l'adeu al pit de la Rym i les mirades al llit. Com a moment dur, ha estat la noticia al Jordi i posteriorment la trobada del Benito a l'Habitació. Felicitats per la feina ben feta!!!

Hola Albert. En general m'ha agradat tot pero sobretot l'escena entre el Lleo i en Benito. Quines paraules tan dures i cruels. Realment es passa tres pobles pero suposo que es la rabia acumulada de tot el que li passa,la frustacio, la soledat, el rencor...la veritat es que se'm van posar els pels de punta. Una gran actuacio de l'Alex Monner. Arribara a ser un gran artista! te totes les "tablas".

Hola Albert,
A mí m'ha agradat tot. Em declaro fan de Polseres Vermelles. Polseres Amunt!
Tot i que l'escena que més m'ha tocat a nivell emocional ha sigut la de la Rym parlant de la seva mare ja que tot just fa 8 anys que la meva mare va morir exactament igual que la mare de la Rym. La realitat supera la ficció!
Gràcies Albert per tot el que comparteixes amb nosaltres...

Albert, has fet una molt bona feina.
Parles de la por..., amaguem el que és perquè pot ser així deixarà d'existir.
Algú creu que és massa dramàtica..., mai serà massa dramàtic, la realitat és infinítament més dramàtica. Algú no ha somiat mai que moria? que t'ofegues? o bé que et volen matar? però de sobte et despertes amb un patiment enorme, oi? doncs més o menys, aquella angoixa que tens mentre tens aquell malson és la maitexa que tens quan et diagnostiquen un càncer, però amb la diferència que no et pots despertar perquè ja ho estas. "Reinventar" és l'altre pas, l'altre tornar a viure en aquell món que ja ha deixat de ser el mateix món de sempre.
Torno a repetir, Albert l'has encertada!!!

Hola: mes que un comentari tinc una pregunta. Sempre diuen que el càncer s'ha de agafar a temps, com mes aviat millor per poguer evitar que s'escampi. Perquè el Jordi deixa passar un any, sapiguen el perill que aixó comporta??? no ho entenc!!!

Gràcies Albert, gràcies a la serie tinc ganes de que arribin els dilluns, la escena que més m'ha agradat es la del Lleó i la Rim es confessen que es troben sols, voldria fer una pregunta, algú sap el títol i l'autor de la cançó que surt aquest episodi i diu algo així com "si et vols fer santa aquesta nit"?
Espero amb ganes el dilluns que ve amb preocupació pel Benito.

Hola Albert, de nou un capítol emocionant i ple de sentiments.
Crec que el que els hi passa els polseres moltes vegades és el que ens passa a nosaltres mateixos.
Mentim i el fet de no acceptar la realitat sembla que no existeixi i amb això ens fa pensar que no l'haurem de viure, però malauradament sempre tard o d'hora l'hem d'afrontar.
La Cristina se sent més segura fent el que fa, encara que sap que no està bé, si no ho fa no sap com controlar la situació; com per exemple: quan en Víctor la convida a casa seva o a l'hospital quan va de visita amb la Dra.
En Jordi veu que li ha costat molt arribar fins on és ara i si fa cas del bony que li ha sortit és tirar passes endarrere, per això no vol acceptar la realitat.
En Lleó se sent acabat per moments, només fa que lluitar i al final no li serveix de res perquè torna al principi. No vol preocupar a la seva germana i el fet que li menteixi a ella, a de mentir a l'altre gent.
Em va fer bastant mal quan es revela contra en Benito, però en Lleó ja està fart que li pintin un mon de flors i violes (que el sr. Benito ho fa amb tota la bona fe i carinyo del món), quan en realitat es tot el contrari.
I la conversa que té amb la Rym li va molt bé als dos i és un moment divertit quan en Lleó li diu que faci la festa així en plan tot xulo i que quedi flipat quan la Rym accedeix.

Un capítol amb molt sentiment i molta llagrimeta.
Polseres amunt!!
Esperant amb candeletes el Dilluns!!

La meva filla de 13 anys em comenta que els dimarts el tema principal del pati de l'escola es el capitul de polseres. Però totes les mares l'endema parlem del mateix.
M'emociono en tots els moments.M'encanta tant abans com ara.
Soc infermera però mai he pogut estar a la planta de onco de nens. Es molt dur.

Va ser un capitol precios, pot ser el millor de polseres, ja que surten tots, amb el seu caracter que tenien a la primera pero amb la sabiduria i tambe por amagada d'uns adolescents...
a mi sempre m'han agradat els hospitals,i el que mes m'agrada es l'olor que fan, a flors juntament amb lejia....
El capitol millor impossible, tornar a veure a l'ignasi m'ha fet plorar d'emocio ja que l'anyorava molt.
Enhorabona per el treball que heu fet!!!! Polseres amunt!!!

Hola soy una chica de Barcelona que e estudiado maquillaje de caracterización la serie es buenisima pero ay un pequeño detalle que sea pasado por alto pero quien realmente tiene cancer le sucede si quereis saber que es preguntar!!

Pot ser el detall es que tenen celles i pel per la resta del cos? Es que molta gent que té càncer el perd completament.

La sèrie m'emociona i m'omple de sentiments. A vegades tristos, a vegades tendres, però tot són sentiments...
Els polseres han crescut i les implicacions de les seves decisions s'estàn fent més complicades. Igual que a la vida.
Deliciosa l'escena del comiat del pit de la Rym. Tendre, respectuosa i alhora va aconseguir fer somriure al Lleó! ja només per això valia la pena....
Un últim comentari: les músiques. Heu pensat a crear una llista Spotify amb la música? crec que és una part essencial del clima de la sèrie i estaria bé que creessiu un lloc on centralitzar-ne la difussió.
GRÀCIES per la sèrie i friso perque arribi demà....i això que serà dia laborable!

El que més m'està agradant d'aquesta segona temporada és justament la duresa que es reflecteix a les escenes. Si créixer mai no és fàcil, si passar de ser un adolescent de 13, 14, 15 anys... a ser un jove de 16,17, 18... sempre comporta canvis, nostàlgia, sentiments enfrontats,etc. per uns nanos que són a l'hospital i que han forjat la seva amistat allà, encara ha de ser més complicat. Per força.

La primera temporada estava carregada de màgia. Els protagonistes començaven a créixer però encara pensaven que junts podrien formar un equip inbatible i que si s'ajudaven entre ells tot seria possible. Ara estan perdent aquesta innocència, es fan grans en un ambient carregat d'incertesa, amb les seves malalties sobre les espatlles, i sentint-se sols... puc entendre la reacció de tots ells:

El Jordi fa molt mal fet deixant de banda els polseres, però se'm fa creïble la seva por. Suposo que quan ets una persona malalta internada en un hospital no deixes de ser un més de tots els qui són allà, però quan et cures i surts fora... ets el coix, l'anorèxica, el calb, el que s'ha passat X temps aïllat del món i dels companys d'estudi o de feina, etc., m'imagino que l'hospital i el món de fora deuen anar a ritmes molt diferents, i no déu ser gens fàcil tornar-se a adaptar. El Jordi creu que li ha tocat ser un supervivent, i per sobreviure s'allunya dels qui el van ajudar quan ell era al mateix lloc que el Lleó. Hi ha moments en que sentim que només sent egoistes aconseguirem suportar la pressió i seguir endavant. Trobar l'equilibri entre mirar pels altres i mirar pel que tu necessites de vegafes pot ser dificultós, malgrat que el Jordi s'equivoqui. Suposo que per aquest motiu el segon líder dels polseres ha negat tot el que tenia a veure amb l'hospital, fins i tot els seus amics, però ara el bony el tornarà a la seva realitat. Un altre cop ho pot perdre tot i potser de nou li tocarà enfrontar-se amb un càncer. I ara ja no és el nano de 14 anys amic del Lleó que es pensava que tot era possible. Ara sap com de dur pot arribar a ser tot plegat, i necessita força. Com el seu (ex?) amic.

El Lleó com sempre, és prou noble per intentar allunyar els qui s'estima del seu patiment, però no se n'adona que amb els seus actes està aconseguint l'efecte contrari al que desitja. La seva recerca de força, d'un motiu que l'ajudi a tornar a creure en sí mateix i en la capacitat per sortir-se'n després que se li reprodueixi el càncer, em sembla molt ben portada. Primer es rapa el cabell, després va al cementiri, "s'independitza" del Benito, i finalment es sincera amb la Rym... m'agrada el personatge de la Rym. Trobo que amb només tres capítols ja ens ha pogut transmetre moltes coses. No diria que és una “versió femenina del Lleó” perquè crec es diferencien en alguns aspectes, però en molts altres s'assemblen molt. Tres coincidències curioses: tots dos han perdut la mare d'adolescents, tots dos tenen un germà/germana gran amb qui estan molt units, i tots dos tenen nom d'animal. I finalment, els dos tenen un caràcter fort però un fons més sensible del que volen mostrar a simple vista. M'agrada com es complementen i com s'ajuden mutuament: la relació d'aquests dos companys d'habitació serà més madura que la que van tenir el Jordi i el Lleó en el seu moment, i precisament per això penso que ens poden oferir molt bones escenes.

La Cristina necessita aprendre a encarar la vida tal com li vingui sense recórrer als vòmits. Suposo que, entre cometes, és com qui ha tingut qualsevol altra mena "d'addicció" i en els moments més durs, té la temptació de recaure: m'imagino que qui ha consumit drogues, alcohol, fins i tot els ex fumadors... quan passen per una situació semblant a aquelles que els duien a beure, drogar-se, fumar... tenen temptacíons de tornar a fer-ho. Poden recaure o no, però suposo que quan t'has acostumat a dur a terme un determinat hàbit per tranquilitzar la teva tristor i ansietat és molt difícil no tornar a sentir en algun moment que ho necessites. La Cris en el passat necessitava vomitar per calmar la seva angoixa després de menjar, per suavitzar la por a engreixar-se que li provocava l'anorèxia... i després de perdre el Lleó té la necessitat de tornar a fer-ho, d'afartar-se i provocar-se el vòmit, per sentir-se menys perduda. Jo dubto molt que els vòmits que es provoca des que va arribar a Toulousse tinguin a veure amb la por d'estar grassa; aquest cop crec que, simplement, la bulímia és per a ella, com comentava abans, un hàbit que suavitza ni que sigui momentàniament el dolor que li provoca l'actitut del Lleó. Ha d'aprendre, ella també, ha trobar la seva força, ha d'aprendre a entomar els cops i ser valenta, sense fer-se mal.

(segueix)

I el Toni i el Roc... crec que el primer és per a nosaltres un recordatori del que van ser els Polseres a la primera temporada. I no només perquè expliqui la història dels seus amics a en Dani i en Lucas, sinó perquè conserva l'innocència i la màgia de la T1, la mateixa que tenien la resta de polseres fa dos anys. Ell sí que creu que els seus amics tornaran a estar units algun dia, va decidir entrar a treballar a l'hospital per aconseguir-ho; i d'alguna manera ens transmet esperances també als espectadors.

D'en Roc no hem vist gran cosa aquesta temporada, dos anys en coma han de marcar a qualsevol, sobretot quan s'és un nen... tinc curiositat per veure el quart capítol, sembla que en Roc apareixerà una mica més que als tres primers capítols.

La meva escena preferida va ser el comiat del pit de la Rym: crec que va quedar tendre i còmic a l'hora, i sobretot gens morbós. També em va agradar molt quan la Cristina va sortir corrents de l'acadèmia on estudia fins a casa seva, feta pols. Molt ben transmès. La meva frase preferida la va dir en Benito a en Lleó: “Potser la força te l'han de donar els vius”, la força sempre ha de venir de la vida, perquè és la vitalitat, la confiança en nosaltres mateixos i en que val la pena continuar lluitant, el que ens impulsa a sortir endavant, però... on trobar una mica de vida? És la pregunta a la que s'enfronten tots els polseres veterans.

Hola Albert, espero que hi hagi una 3a part, on tots el polseres ja siguin més grans, i que estiguin sans, per suposat.
Vull fer-te una proposta:
M'agradaría que en la tercera part sortís una persona( noi o noia ), que es quedi cega, i que sigui algú molt estimat per algun dels polseres.
Tinc també un petit fil de la història. L'escena de l'incident en què la persona es queda cega, pot ocórrer en un lloc públic. El polsera que el veu se sent molt afectat i no sap com reaccionar.
Llavors crida a un altre polsera que dóna suport al seu amic/ga.
Després tots dos ajuden a la persona cega.

I la resta del capítol te la deixo a tu.

Records a tots els polseres de la vostra fan!

TMM

Hola, Albert avui és el primer cop que escric en aquest bloc, la veritat és qu la serie Polseres Vermelles esta molt bé, jo he tingut molta gent a la familia amb cançer, i de veritat que la serie ens a ajudat molt.
Crec que el paper de Lider esta molt ven escollit , ja que crec que en Lleó ho sap fer molt bé. En Jordi m'he esta sorprenent mot aquesta segona temporada. En Roc sembla un noi més madur. En toni és tan macu com sempre. M'encanta la manera que feu que L'ignai pugui sortir en la segona temporada . I la que m'agrada més de tots els POlseres Cristina , saps molt bé com ficarte en el paper , la veritat es que no entenc com ets pots fer tants de petons amb en Lleó i no enamorarte d'ell a la vida real. Vueno en general m'encanta la serie i ja tinc ganes de que sigui avui a les 22:30 per veure un nou capitol de POLSERES VERMELLES!!!.

De veritat que mencanta. La meva coSina va fer el casting i jo vaig intentar averiguar on era.
Ploro a cada capítol, per a mi sóc una polsera del grup i sempre que ells riuen jo també i igual si ploren o es senten indignats.
També la meva cosina a fet Rec3 amb l'alex monner per tant em sento molt aprop d'ell. M'estimo molt als polseres vermelles i al senyor benito, a l'avi del toni i a tots aquets.
Espero que tot acabi bé.
Albert espinosa , Pau freixes i totes les persones que han fet posible aquesta part de la meva vida, gracies!
Polseres amunt! Intensament vius!

Si us plau, he trobat que no lligar-se el casc (Jordi) es bastant insensat i estúpid. Penseu-hi. Almenys no mostreu més vegades aquesta acció si l'heu gravat tant malament. T'hi va la vida en cas de tenir un accident de moto, lligar-te o no el casc!