28/01/2013: El que no t'han explicat del capítol 3 de la segona temporada
El Jordi viu des de fa un anys en una mentida... Si no existeix el bony, no existeix el problema... No és res estrany, el que li passa: costa molt explicar que t’ha sortit un bony en un gangli quan fa temps que ets fora de l’hospital.. La teva vida torna a girar... Tornes a estudiar o a tenir una feina.. Tornes a tenir amics... Tornes a trobar l’amor.. I saps que aquest bony ho pot espatllar tot... Fer que retornin les radiografies, les bates, els metges, les visites, les pors... Les pors... Fa por, tornar a ingressar, quan ja has marxat... S’ha de ser valent... Com sempre, en aquesta temporada, el tema de la valentia...
I el Lleó també es troba en aquest debat... Mentir a la seva germana sobre el que té el porta a mentir als metges, a mentir-se a ell mateix... I la Rym també ha mentit sobre on té el tumor... Potser perquè ho necessita, potser perquè si pensa que és en un altre lloc, tot és menys dolorós... I la Cris també menteix... Si penses que no vomites, si ho dius ben fort i ben segura, potser pots arribar a creure’t que no has vomitat...
Però les mentides dels nostres polseres a poc a poc van perdent força, i ells es van acostant lentament a l’hospital... A la seva veritat.
M’agrada molt l’escena entre el Jordi i el Lleó... Dos personatges que estan molt enfadats, molt plens de mentides i que parlen de sobreviure o reinventar-se... El Jordi s’ha reinventat per sobreviure... El Lleó, quan es troba el Benito, vol reinventar-se, créixer... Oblidar aquell home que sempre li diu quin és el bon camí, el correcte... Sense ell, podrà reinventar-se o mentir-se millor... O almenys això pensa el Lleó...
Capítol dur, difícil... Capítol complicat, on el Lleó es passeja per l’hospital intentant trobar la seva força... Però només la veritat el pot ajudar... I la veritat sempre té a veure amb els sentiments... La Rym li explica la seva veritat i el Lleó fa el mateix... I aquest petit apropament, aquest comiat d’un pit no tocat però desitjat, fa que el nostre Lleó somrigui... Un petit pas cap a la seva pròpia veritat...
La meva escena favorita: sens dubte, la del Lleó i el Benito: dura, terrible, però alhora tremendament expressiva... I el comiat del pit....Tendra i preciosa...
La meva frase preferida: “Fora t’has de reinventar...” La diu el Jordi, un Jordi que sembla que no coneixem però que en realitat no deixa de ser el nano que va marxar de l’hospital amb molta por acumulada...
Les fotos que us col·loco són de moments de descans del rodatge, i desitjo que us agradin... I la vostra seqüència favorita, i la frase, quina és?
Ens veiem al capítol quart. Polseres amunt!!
Albert Espinosa
Creador de “Polseres vermelles”
carla campillo ruiz ha escrit:
Núria Verdiell Reguill ha escrit:
marta surià albà ha escrit:
Ona Cano Cano ha escrit:
Gràcies per aquesta serie!
Lucia Delcazo ha escrit:
Després l'asumpte del Jordi, per molt que vulgui ser fort, no hauria d'amagar la veritat, no hauria d'haber canviat el seu cràcter només per viure be, per trobar la felicitat, això no te sentit! EL captitul en si m'ha enecantat! I se que tots els personatjes trobaran la seva força interior aixó si sense oblidar el passat! :D
LicocoS Ros ha escrit:
LicocoS Ros ha escrit:
jana pela sitjes ha escrit:
LicocoS Ros ha escrit:
Mari Carmen Jorquera Castelo ha escrit:
Jacint Gili Torres ha escrit:
El capitol cuatre crec que ens acabara d'introduir del tot en aquesta temporada ja que ja sortira el roc parlan i una mica la seva vida, la cris torna al hospital, el jordi ja esta integrat al hospital i el lleo i la rym tenen més "amistat" per lo que he vist del capitol 4. El que sera tambe intens ja que veurem el primer cop el lleo cridan molt emprenyat al Toni i el del Benito que em vaig quedar amb una sensacio molt amarga.
Cristina Sànchez Bernades ha escrit:
Ingrid Abad Garcia ha escrit:
Marian Navas ha escrit:
A mí m'ha agradat tot. Em declaro fan de Polseres Vermelles. Polseres Amunt!
Tot i que l'escena que més m'ha tocat a nivell emocional ha sigut la de la Rym parlant de la seva mare ja que tot just fa 8 anys que la meva mare va morir exactament igual que la mare de la Rym. La realitat supera la ficció!
Gràcies Albert per tot el que comparteixes amb nosaltres...
Montse Rasquí Camps ha escrit:
Parles de la por..., amaguem el que és perquè pot ser així deixarà d'existir.
Algú creu que és massa dramàtica..., mai serà massa dramàtic, la realitat és infinítament més dramàtica. Algú no ha somiat mai que moria? que t'ofegues? o bé que et volen matar? però de sobte et despertes amb un patiment enorme, oi? doncs més o menys, aquella angoixa que tens mentre tens aquell malson és la maitexa que tens quan et diagnostiquen un càncer, però amb la diferència que no et pots despertar perquè ja ho estas. "Reinventar" és l'altre pas, l'altre tornar a viure en aquell món que ja ha deixat de ser el mateix món de sempre.
Torno a repetir, Albert l'has encertada!!!
Carmen Castellon Soler ha escrit:
Cristina Coll Porqueras ha escrit:
Espero amb ganes el dilluns que ve amb preocupació pel Benito.
Elisabet Carbonell ha escrit:
Crec que el que els hi passa els polseres moltes vegades és el que ens passa a nosaltres mateixos.
Mentim i el fet de no acceptar la realitat sembla que no existeixi i amb això ens fa pensar que no l'haurem de viure, però malauradament sempre tard o d'hora l'hem d'afrontar.
La Cristina se sent més segura fent el que fa, encara que sap que no està bé, si no ho fa no sap com controlar la situació; com per exemple: quan en Víctor la convida a casa seva o a l'hospital quan va de visita amb la Dra.
En Jordi veu que li ha costat molt arribar fins on és ara i si fa cas del bony que li ha sortit és tirar passes endarrere, per això no vol acceptar la realitat.
En Lleó se sent acabat per moments, només fa que lluitar i al final no li serveix de res perquè torna al principi. No vol preocupar a la seva germana i el fet que li menteixi a ella, a de mentir a l'altre gent.
Em va fer bastant mal quan es revela contra en Benito, però en Lleó ja està fart que li pintin un mon de flors i violes (que el sr. Benito ho fa amb tota la bona fe i carinyo del món), quan en realitat es tot el contrari.
I la conversa que té amb la Rym li va molt bé als dos i és un moment divertit quan en Lleó li diu que faci la festa així en plan tot xulo i que quedi flipat quan la Rym accedeix.
Un capítol amb molt sentiment i molta llagrimeta.
Polseres amunt!!
Esperant amb candeletes el Dilluns!!
isabel merino dalmau ha escrit:
M'emociono en tots els moments.M'encanta tant abans com ara.
Soc infermera però mai he pogut estar a la planta de onco de nens. Es molt dur.
Claudia Sanchez ha escrit:
a mi sempre m'han agradat els hospitals,i el que mes m'agrada es l'olor que fan, a flors juntament amb lejia....
El capitol millor impossible, tornar a veure a l'ignasi m'ha fet plorar d'emocio ja que l'anyorava molt.
Enhorabona per el treball que heu fet!!!! Polseres amunt!!!
Marina Rodriguez de Oleza ha escrit:
vicky perez ha escrit:
Cristina Mas Riera ha escrit:
Els polseres han crescut i les implicacions de les seves decisions s'estàn fent més complicades. Igual que a la vida.
Deliciosa l'escena del comiat del pit de la Rym. Tendre, respectuosa i alhora va aconseguir fer somriure al Lleó! ja només per això valia la pena....
Un últim comentari: les músiques. Heu pensat a crear una llista Spotify amb la música? crec que és una part essencial del clima de la sèrie i estaria bé que creessiu un lloc on centralitzar-ne la difussió.
GRÀCIES per la sèrie i friso perque arribi demà....i això que serà dia laborable!
Stefany Estévez Garcia ha escrit:
La primera temporada estava carregada de màgia. Els protagonistes començaven a créixer però encara pensaven que junts podrien formar un equip inbatible i que si s'ajudaven entre ells tot seria possible. Ara estan perdent aquesta innocència, es fan grans en un ambient carregat d'incertesa, amb les seves malalties sobre les espatlles, i sentint-se sols... puc entendre la reacció de tots ells:
El Jordi fa molt mal fet deixant de banda els polseres, però se'm fa creïble la seva por. Suposo que quan ets una persona malalta internada en un hospital no deixes de ser un més de tots els qui són allà, però quan et cures i surts fora... ets el coix, l'anorèxica, el calb, el que s'ha passat X temps aïllat del món i dels companys d'estudi o de feina, etc., m'imagino que l'hospital i el món de fora deuen anar a ritmes molt diferents, i no déu ser gens fàcil tornar-se a adaptar. El Jordi creu que li ha tocat ser un supervivent, i per sobreviure s'allunya dels qui el van ajudar quan ell era al mateix lloc que el Lleó. Hi ha moments en que sentim que només sent egoistes aconseguirem suportar la pressió i seguir endavant. Trobar l'equilibri entre mirar pels altres i mirar pel que tu necessites de vegafes pot ser dificultós, malgrat que el Jordi s'equivoqui. Suposo que per aquest motiu el segon líder dels polseres ha negat tot el que tenia a veure amb l'hospital, fins i tot els seus amics, però ara el bony el tornarà a la seva realitat. Un altre cop ho pot perdre tot i potser de nou li tocarà enfrontar-se amb un càncer. I ara ja no és el nano de 14 anys amic del Lleó que es pensava que tot era possible. Ara sap com de dur pot arribar a ser tot plegat, i necessita força. Com el seu (ex?) amic.
El Lleó com sempre, és prou noble per intentar allunyar els qui s'estima del seu patiment, però no se n'adona que amb els seus actes està aconseguint l'efecte contrari al que desitja. La seva recerca de força, d'un motiu que l'ajudi a tornar a creure en sí mateix i en la capacitat per sortir-se'n després que se li reprodueixi el càncer, em sembla molt ben portada. Primer es rapa el cabell, després va al cementiri, "s'independitza" del Benito, i finalment es sincera amb la Rym... m'agrada el personatge de la Rym. Trobo que amb només tres capítols ja ens ha pogut transmetre moltes coses. No diria que és una “versió femenina del Lleó” perquè crec es diferencien en alguns aspectes, però en molts altres s'assemblen molt. Tres coincidències curioses: tots dos han perdut la mare d'adolescents, tots dos tenen un germà/germana gran amb qui estan molt units, i tots dos tenen nom d'animal. I finalment, els dos tenen un caràcter fort però un fons més sensible del que volen mostrar a simple vista. M'agrada com es complementen i com s'ajuden mutuament: la relació d'aquests dos companys d'habitació serà més madura que la que van tenir el Jordi i el Lleó en el seu moment, i precisament per això penso que ens poden oferir molt bones escenes.
La Cristina necessita aprendre a encarar la vida tal com li vingui sense recórrer als vòmits. Suposo que, entre cometes, és com qui ha tingut qualsevol altra mena "d'addicció" i en els moments més durs, té la temptació de recaure: m'imagino que qui ha consumit drogues, alcohol, fins i tot els ex fumadors... quan passen per una situació semblant a aquelles que els duien a beure, drogar-se, fumar... tenen temptacíons de tornar a fer-ho. Poden recaure o no, però suposo que quan t'has acostumat a dur a terme un determinat hàbit per tranquilitzar la teva tristor i ansietat és molt difícil no tornar a sentir en algun moment que ho necessites. La Cris en el passat necessitava vomitar per calmar la seva angoixa després de menjar, per suavitzar la por a engreixar-se que li provocava l'anorèxia... i després de perdre el Lleó té la necessitat de tornar a fer-ho, d'afartar-se i provocar-se el vòmit, per sentir-se menys perduda. Jo dubto molt que els vòmits que es provoca des que va arribar a Toulousse tinguin a veure amb la por d'estar grassa; aquest cop crec que, simplement, la bulímia és per a ella, com comentava abans, un hàbit que suavitza ni que sigui momentàniament el dolor que li provoca l'actitut del Lleó. Ha d'aprendre, ella també, ha trobar la seva força, ha d'aprendre a entomar els cops i ser valenta, sense fer-se mal.
Stefany Estévez Garcia ha escrit:
I el Toni i el Roc... crec que el primer és per a nosaltres un recordatori del que van ser els Polseres a la primera temporada. I no només perquè expliqui la història dels seus amics a en Dani i en Lucas, sinó perquè conserva l'innocència i la màgia de la T1, la mateixa que tenien la resta de polseres fa dos anys. Ell sí que creu que els seus amics tornaran a estar units algun dia, va decidir entrar a treballar a l'hospital per aconseguir-ho; i d'alguna manera ens transmet esperances també als espectadors.
D'en Roc no hem vist gran cosa aquesta temporada, dos anys en coma han de marcar a qualsevol, sobretot quan s'és un nen... tinc curiositat per veure el quart capítol, sembla que en Roc apareixerà una mica més que als tres primers capítols.
La meva escena preferida va ser el comiat del pit de la Rym: crec que va quedar tendre i còmic a l'hora, i sobretot gens morbós. També em va agradar molt quan la Cristina va sortir corrents de l'acadèmia on estudia fins a casa seva, feta pols. Molt ben transmès. La meva frase preferida la va dir en Benito a en Lleó: “Potser la força te l'han de donar els vius”, la força sempre ha de venir de la vida, perquè és la vitalitat, la confiança en nosaltres mateixos i en que val la pena continuar lluitant, el que ens impulsa a sortir endavant, però... on trobar una mica de vida? És la pregunta a la que s'enfronten tots els polseres veterans.
Tatiana Monferrer Martín ha escrit:
Vull fer-te una proposta:
M'agradaría que en la tercera part sortís una persona( noi o noia ), que es quedi cega, i que sigui algú molt estimat per algun dels polseres.
Tinc també un petit fil de la història. L'escena de l'incident en què la persona es queda cega, pot ocórrer en un lloc públic. El polsera que el veu se sent molt afectat i no sap com reaccionar.
Llavors crida a un altre polsera que dóna suport al seu amic/ga.
Després tots dos ajuden a la persona cega.
I la resta del capítol te la deixo a tu.
Records a tots els polseres de la vostra fan!
TMM
Laura Mesa Fernandez ha escrit:
Crec que el paper de Lider esta molt ven escollit , ja que crec que en Lleó ho sap fer molt bé. En Jordi m'he esta sorprenent mot aquesta segona temporada. En Roc sembla un noi més madur. En toni és tan macu com sempre. M'encanta la manera que feu que L'ignai pugui sortir en la segona temporada . I la que m'agrada més de tots els POlseres Cristina , saps molt bé com ficarte en el paper , la veritat es que no entenc com ets pots fer tants de petons amb en Lleó i no enamorarte d'ell a la vida real. Vueno en general m'encanta la serie i ja tinc ganes de que sigui avui a les 22:30 per veure un nou capitol de POLSERES VERMELLES!!!.
irene cebada lesan ha escrit:
Ploro a cada capítol, per a mi sóc una polsera del grup i sempre que ells riuen jo també i igual si ploren o es senten indignats.
També la meva cosina a fet Rec3 amb l'alex monner per tant em sento molt aprop d'ell. M'estimo molt als polseres vermelles i al senyor benito, a l'avi del toni i a tots aquets.
Espero que tot acabi bé.
Albert espinosa , Pau freixes i totes les persones que han fet posible aquesta part de la meva vida, gracies!
Polseres amunt! Intensament vius!
àngel ur ha escrit:
Afegeix comentari
Per escriure els teus comentaris has d'estar registrat. Pots registrar-te ara.
Pots recordar la clau.
Comentaris