Desitjo que us hagi agradat el segon capítol de la segona temporada. En aquest segon capítol vam intentar fer un paral·lelisme entre la vida fora de l’hospital i la vida dintre. Entre la vida del Jordi i la del Lleó..

I és que la vida a l’hospital sempre va a una altra velocitat, i sobretot si és l’endemà d’una recaiguda. Durant tot el capítol veiem els problemes que tens quan surts de l’hospital, la tornada, que sempre és difícil... Perdonar els que no t’han vingut a veure, la compassió i les mirades, tot això són coses complicades de gestionar. I és aquí on veiem el Jordi en un “flashback”, intentant saber com comportar-se i qui és.

I és que aquest tema és el central del capítol. Qui ets quan tornes de l’hospital al col·legi? El que eres o aquell altre en què t’has convertit després de lluitar per la teva vida? I el Lleó també es troba amb una pregunta semblant.. És un repetidor que no deixa de tenir càncers i que fa pena a tothom o pot arribar a ser el lluitador que era abans quan tot va començar?

Novament, la valentia, i saber on buscar-la. De vegades pot semblar que la valentia la trobes en el fet de tallar-te els cabells o de deixar el teu col·legi i canviar de ciutat. Però de vegades res d’això no serveix i la teva valentia és en un altre lloc i te l’has de guanyar.

Jo també vaig enterrar la meva cama, com el Lleó, i una vegada a l’any la vaig a veure. Li porto de regal la meva sabatilla de nedar, la que no utilitzo. No és molt però per a mi és important fer-ho. Ella em va “aguantar” molt de temps i el dia que hi vaig l’emoció sempre és màxima. De vegades em pregunto si la cama enyora tant el cos com el meu cos enyora la seva cama.



I és allà on el Lleó busca la valentia, en aquell lloc que un dia serà la seva tomba. Però potser la trobarà en un altre lloc, en uns altres ulls.

La valentia no és fàcil de trobar, i menys si la busques sol. És un capítol dur, però l’endemà de saber que continuaràs a l’hospital sempre és dur. Sempre. No hi ha gaire felicitat.

Vull agrair com sempre en aquest blog l’ajuda de tot l’equip artístic i tècnic, perquè sense ells aquesta sèrie no existiria. Jo sempre ho dic, que en sóc una petita part. I sobretot al Pau Freixas i a l’Ivan Mercadé, els altres dos guionistes de la sèrie: la vostra força i entrega ha estat impressionant. És un plaer treballar junts... Moltes hores i molta passió. Sou genials.

I també al Mikel Iglesias. Ell va guardar durant temps el secret que tornava a sortir a la sèrie.. És difícil guardar un secret tan gros i sobretot haver d’amagar-se sempre que vénen les càmeres al rodatge. Ets gran, Mikel, i havies de tornar, per moltes raons, però la principal és que mai desapareix la gent que perds a l’hospital. Jo he perdut molts amics i sempre continuen a prop meu, sempre. D’alguna manera els continuo veient. Vius per ells i intentes, en la manera d’actuar en la vida, ser conseqüent amb la seva lluita... I si no, de vegades se t’apareixen per dir-t’ho d’alguna manera. I és que la seva lluita no va ser en va, ha de tenir un sentit.



La meva escena favorita: la del Sr. Benito amb el Lleó, potser perquè l’he viscut molts cops. Un pare hospitalari dient-te que has de lluitar i no has de ser covard.

La meva frase preferida: “Ser covard no va amb tu, Lleó”. M’encanta com la diu el Sr. Benito, sense rancúnia, amb carinyo. I la del Toni: “Créixer, tots hem crescut.”



Les fotos que us que he triat són de moments de descans dels nois i desitjo que us agradin. I la vostra seqüència i la frase favorites, quines són?

Ens veurem al capítol tercer. Polseres, amunt!

Albert Espinosa
Creador de “Polseres vermelles”