Escrit per: polseresvermelles
I hem arribat al darrer capítol d’aquesta temporada. La sèrie va començar en la ficció un 22 d’abril. L’endemà, el dia de Sant Jordi, tallaven la cama al Jordi... I la segona temporada de la sèrie ha acabat un 22 d’abril en la realitat, i demà és Sant Jordi... Absolutament increïble, aquesta casualitat no buscada!

I com he estat comentant en aquest blog, tota la temporada ha anat sobre la valentia i sobre la covardia, sobre el càncer a l’adolescència i sobre el que significa estimar i ajudar i deixar-se estimar i deixar-se ajudar.

El Lleó ha trobat el seu final... Com us explicava fa unes quantes setmanes, per lluitar amb forces has d’haver abandonat i per abandonar has d’haver lluitat amb forces. I això és el que ha fet tota aquesta dura temporada, en què ha tingut tantes i tantes pèrdues...



I per fi s’ha deixat ajudar. Crec que ja tocava que es deixés ajudar, i estic segur que amb l’ajuda dels seus amics trobarà un bon final, com jo també vaig trobar el meu quan em vaig deixar ajudar. Tots dos compartim un 3% de possibilitats i no tinc cap dubte que trobarà molta vida, que se’n sortirà.



Mirant el final, sentint el Benito, veient les mirades dels seus amics, he tornat a plorar, com passava quan ho vivies, quan senties aquells moments tan èpics, en què perdies amics, en què dividies vides per multiplicar-les, en què deixaves de tenir por de la mort i somiaves en el dia que a la televisió sortís una sèrie que parlés d’allò, del que sentíem, del que érem i de la felicitat que teníem...

Gràcies a molta gent. Gràcies al Pau per capitanejar aquest vaixell amb mestria. Gràcies, mestre i amic. Gràcies a la gent de TV3 i a la gent de Filmax per confiar tant en la sèrie i estimar-la i fer-la gran. Sabeu qui sou i sabeu que sou part d’aquest èxit. Sabeu que la sèrie és vostra i sé com l’estimeu. Gràcies a la Mònica Terribas per proposar-me fer aquesta sèrie. Mai oblidaré el regal que em vas fer. Gràcies a tot l’equip tècnic i artístic. Tots vosaltres heu estimat tant aquesta sèrie que és vostra i té part del que sou. Gràcies als sis polseres, perquè en sou l’ànima. Us estimo com a germans. Sense cap d’aquesta gent de la llista res d’això no hauria passat. Tots són iguals d’importants



I gràcies a vosaltres, públic. Sou els artífexs que “Polseres vermelles” existeixi. Sou increïbles. Us estimo a tots perquè l’heu feta gran!!! Sou increïbles.

La veritat és que escric això i m’emociono... Sembla un comiat. I per ara ho és. Tornarem. Estic segur que quan els nostres protes creixin tornarem. I explicarem el càncer en adults, com el vam explicar en nens i adolescents.



No deixeu de creure en els somnis, no deixeu de ser tan increïbles, no deixeu de tenir les polseres ben amunt! Us estimo i us enyoraré. ¡¡Polseres amunt!!


Albert Espinosa
Creador de “Polseres vermelles”
Categories: General
Escrit per: polseresvermelles
En aquest capítol, tots els Polseres acaben fora de l’hospital. I quan ets fora, vols fer tot el que no has pogut fer a dins... De vegades són coses petites; de vegades són les més importants de la teva vida, les que més tenies pendents...

I això és el que sent el Lleó quan surt: necessita fer les coses importants de la seva vida... Jo, com el Lleó, vaig tenir la sort que el meu pare (en el seu cas és la seva mare) va escriure llibretes durant els 10 anys. El meu pare va apuntar tot el que era important, tan mèdicament com de manera vital... Aquelles llibretes són part de qui sóc, i us puc assegurar que seran l’herència vital més important que tindré... Entenc per què les ha de buscar... En aquelles llibretes hi ha una part de qui és i una part de qui serà...



I les has d’acabar, has de posar una línia vermella horitzontal quan estiguis curat... I no pots decidir marxar sense saber qui ets...

I encara que els seus amics no ho acabin d’entendre, aquest viatge és un comiat, un final... I a la seva manera, s’acomiada del seu pare, li diu tot el que necessita dir-li... De vegades es fa molt complicat i molt dur, no entendre per què no t’han vingut a veure...



I també neda al mar, en llibertat, amb els seus amics, i va de festa, i menja tot el que vol...

I, finalment, té aquell moment tan preciós amb la Cris, la fa partícip del seu secret, de les seves llibretes, i hi ha màgia... M’encanta aquell moment, crec que els dos personatges s’ho mereixien des de feia temps... De vegades les sèries són honestes amb els seus protagonistes i els dóna tot el que durant tants capítols els ha tret...



Només queda un capítol, Polseres... Un i s’acabarà la segona temporada... I, sembla increïble, la sèrie va començar un 22 d’abril en la ficció (l’endemà li tallaven la cama al Jordi, i era Sant Jordi) i ara la sèrie s’acabarà un 22 d’abril en la realitat... Misteris, anònims de Déu, sort o coincidència...

La millor frase: “Se t’il·lumina la cara, quan parles de la teva mare...”: la Cris parlant amb el Lleó...



La millor seqüència: la Cris i el Lleó, la platja i les llibretes... L’amor i el sexe...

Ens veiem al capítol 15, l’últim. I per vosaltres, quina és la seqüència favorita? Només queda un capítol... I recordeu que per lluitar amb força has d’abandonar i per abandonar has d’haver lluitar amb moltes forces...

Polseres amunt!!!

Albert Espinosa
Creador de “Polseres vermell
Categories: General
Escrit per: polseresvermelles
I ja el tenim fora. 25 capítols més tard, el Lleó és fora de l’hospital... És una alta voluntària, però, com vam comentar en el blog anterior, de vegades per lluitar amb força has d’abandonar, i per abandonar has d’haver lluitat amb moltes forces...

És un capítol dur, perquè marxar sense l’alta sempre ho és... Jo també vaig tenir aquest tres per cent: em van donar un mes de vida, però em van dir que marxés a gaudir de l’últim mes en una illa...

La vida de vegades és complicada, de vegades no queden moltes sortides... Però us puc assegurar que marxar amb gent que t’estima és mitja victòria... M’agrada l’esforç que fa el Jordi: d’alguna manera és el que necessita fer perquè l’Ignasi desaparegui de la seva vida.. Ser valent és complicat, però la vida que cadascun d’ells té a dins repartida és la força que sempre et portarà pel camí correcte....



Fins que el Jordi no ha trobat el seu camí, fins que no ha lluitat de veritat, la vida que portava a dins era amb ell.. Cuidant-lo, vigilant-lo, aconsellant-lo... Gràcies, Ignasi, per fer la teva feina, i ara ja pots marxar... Tot està bé, a la teva vida... La teva mare, el teu amic... Ara pots marxar... Gràcies, Mikel... Ets gran...

Queden dos capítols, dos capítols fora de l’hospital, dos capítols que marcaran el final d’aquesta temporada... Per mi, personalment, són els dos millors capítols de la temporada, són els que parlen de ser valent o ser covard, de quant de dolor ha d’aguantar una persona, de què significa la lluita, i de les decisions... Del perquè d’aquesta segona temporada...

No us vull avançar res, perquè vull viure amb vosaltres aquests dos últims capítols... Patir, somriure i tots junts somiar amb la tercera...



Per ara, el que és segur és que els petits (Dani, Mariona i Lucas) queden allà ingressats i buscaran el seu grup de Polseres... I jo m’imagino que trobaran el Joan i serà el llest, i la Núria (la noia en coma), que serà la imprescindible, i tots junts hauran de buscar el guapo... Sempre és l’últim que es troba... Però la noia, el líder i el segon líder que seria el líder si no hi hagués el líder estic segur que els trobaran... I és que a l’hospital tot es repeteix...

La millor frase: la conversa final entre la doctora Andrade i el Mir Josep: “De vegades s’ha d’acceptar que la medicina no té totes les solucions”... Per viure cal viure...



La millor seqüència: veure fora el Lleó i els Polseres... Marxar de l’hospital on hem viscut tant de temps amb ells... I l’“em deixaré trobar” de l’àngel...

Ens veiem al capítol 14. I per vosaltres, quina és la seqüència favorita? I recordeu que per lluitar amb força has d’abandonar, i per abandonar has d’haver lluitat amb moltes forces...

Albert Espinosa
Creador de “Polseres vermelles”
Categories: General
Escrit per: polseresvermelles
I ja només resten tres capítols per acabar aquesta segona temporada, els tres darrers capítols, el 13, el 14 i el 15.

I en aquest capítol 12 hem intentat explicar que sents quan et diuen que tens càncer però d’una manera ben diferent a la primera temporada o en moments de la segona... Ja hem vist abans que és patir, no superar-ho, enfonsar-se...

Però de vegades la intensitat és tan gran que no la pots pair, no és pot explicar d’una manera normal, necessites la imaginació, la bogeria, el somni... El capítol 11 i 12 en realitat són un sol capítol. Són dos blocs que parlen del que passa quan et diuen que el càncer ha tornat d’una manera que no t’esperes i que és difícil d’assumir...



Podíem haver vist el dolor, els dubtes, la por... O resumir tot el que sent el Lleó en les dues preguntes que sempre et fas quan torna el càncer: 1) Per què a mi? 2) Continuo lluitant?

Els quatres cops que m’han detectat càncer, sempre m’he preguntat això... Sempre a mi mateix, sempre molt interiorment... Sempre tot ha estat molt endins.



Les dues preguntes les respon aquest capítol fent un homenatge al mestre Frank Capra. I si a “Que bello es vivir”, el protagonista es preguntava com seria la seva vida si no hagués nascut, aquí ens preguntem com seria la vida del Lleó sense la malaltia.

Qui no s’ha preguntat quan torna a tenir càncer això s’acabarà alguna vegada? El dubte de qui series si no tinguessis la malaltia, en qui et convertiries. Evadir-te de la realitat... I és que tot és un gran somni en el cap del Lleó, un somni necessari.



I és clar, en el somni veiem que sense ell no existiria el grup. I sense el grup, no hi hauria la força dels Polseres, i el Roc, la Cris, el Jordi i el Toni no serien els mateixos.

I és que una vida n’acaba tocant tantes i mutant tantes altres…



És dur descobrir que la malaltia et treu coses però et regala d’altres. És el “pack” sencer, no el pots dividir ni pots escollir.

I és per això que les primeres dues parts dels capítols parlen del perquè jo. I la darrera és la decisió: lluitar o no lluitar. Mai he pensat que sigui de covards llençar la tovallola. Fins on ha de lluitar una persona per què se la consideri valenta? Quants càncers ha de passar? Quant dolor ha de suportar?

El Lleó acaba el capítol decidint que no vol seguir lluitant. I com diu en l’escena amb l’Andrade, de vegades quan entres a l’hospital t’expliquen que et passarà els cinc anys si tot va bé i els següents si tot va malament, però et mai et parlen d’abandonar.

M’emociona aquest final. Ens resten tres capítols…tinguem les polseres ben amunt..

La millor frase: “Abandonar mai estava en aquell croquis, per què? “

La millor seqüència: Tota la seqüència final de la Doctora Andrade. M’emociona i em toca molt.

Ens veiem al capítol 13. I per vosaltres quina és la seqüència favorita?

Albert Espinosa
Creador de Polseres Vermelles
Categories: General
Escrit per: polseresvermelles
De vegades, a la vida a l’hospital, quan tot pinta millor, dies que semblen irrepetibles, de cop torna la malaltia...

El Lleó complirà 18 anys, sembla que té clar què té, i fins i tot ho té assumit. 10 capítols ha trigat a acceptar què té i com lluitarà. La veu interior del Benito està dintre seu, creia que ho podia superar i, de cop... el 3%... i de cop... lluitar contra un nou enemic...
desconegut per on se situa.

Tant de bo això fos només un gir de guió, però normalment passa molt sovint a l’hospital. Forma part de la lluita. A mi em va passar. Em van donar aquell tres per cent de possibilitats de sobreviure... un petit tres per cent. Em van dir que el tumor s’havia escampat i tot quan semblava que era el moment que ja ho tenia tot controlat.

Una altre cop, quan feia 4 anys i 11 mesos que estava net... al cap de 5 anys se suposa que ja estàs totalment recuperat... el tumor va tornar. Per un mes, quan ja cantava victòria. Així són les malalties, de vegades...

Escriure aquest capítol 11 ha estat com tornar a la part dura de la malaltia, el moment que creus que te’n surts, el moment que et sents poderós. Que l’amor, els amics, el sentit de la vida sembla que torna a estar encaminat... I és que en aquest capítol sembla que tot tornarà a ser com ha de ser...

És un capítol dur, és un cop de maça aquest final, però si us ho explico amb tants detalls és perquè entengueu que el realisme sempre ha d’estar en aquesta sèrie... I escriure’l m’ha fet mal, he sentit el mateix dolor que vosaltres acompanyant el Lleó en aquell passadís... Jo també he plorat escrivint el seu lament com vosaltres m’imagino que escoltant-lo.



Què passarà en els quatre capítols que queden? De vegades la lluita és difícil, de vegades és superable, de vegades... Però no oblidem que hi ha una part positiva. El grup està unit, el grup està sense fissures i això val molt, aquest suport no tinc cap dubte que serà molt important... Sempre a la vida que et donin suport no té preu.



La millor frase: “Tens un o dos collons?” Dita pel Lleó al metge quan vol empatitzar amb ell...

La millor seqüència: La final. Dolorosa la trobada amb els dos metges, però amb ànima pròpia.



Ens veurem en el capítol 12. I per vosaltres, quina és la seqüència favorita?

Polseres amunt!! No perdem la força!!! Us deixo fotos dels moments de descans.

Albert Espinosa
Creador de Polseres Vermelles
Categories: General
Escrit per: polseresvermelles
A Amèrica, normalment en qualsevol sèrie que duri 15 capítols, el capítol 10 és un capítol que en diuen “capítol ou”. És un tipus de capítol tancat que no té referència amb les trames de la sèrie i que està escrit per un autor que no ha participat en cap altre capítol. Normalment, aquest capítol apareix quan han passat moltes coses durant la temporada, molta tristor o molts moments difícils. Els capítols ou poden tenir temàtiques molt diferents, però acostumen a ser de gènere. De vegades, són musicals, de Nadal o policíacs...



Aquest capítol 10 és un episodi ou. Teníem ganes d’acabar el segon terç de la sèrie amb un d’aquests capítols. Hem comptat amb la participació del gran Jordi Galceran i s’agraeix molt que la seva empremta estigui en aquest episodi policíac... Una gran felicitat, la seva participació.



Només us vull comentar que em fa especial il·lusió que tota la trama passi durant un capítol de quimiotèrapia. La químio és el gran enemic de qualsevol polsera o noi amb càncer. Et fa por i a la vegada respecte. Durant la primera temporada, també vam tenir un capítol dedicat a la químio. Novament està present en aquesta segona temporada perquè es peça clau en la recuperació.



El final sí que correspon a la trama de la sèrie. Ells tots junts mirant l’eclipsi de lluna. No deixa de ser una picada d’ull a aquell capítol de la primera temporada on ells bufaven la lluna. Ara és com si en veiéssim la part fosca... Però, com sempre, el Toni hi veu el costat positiu. Potser l’univers sap que tornen a estar junts i ho demostra així.




La millor frase: “L’univers s’alegra que estiguem junts.” Dita pel Toni.

La millor seqüència: la final. És preciosa l’alegria dels nens quan surten del captiveri. El públic aplaudia amb tantes ganes! I el Joan, com sempre, els va saber animar. Gran Joan.

Ens veiem al capítol 11. I, per vosaltres, quina és la seqüència favorita? Polseres amunt!!

Albert Espinosa
creador de “Polseres vermelles”
Categories: General
Escrit per: polseresvermelles
En aquest capítol 9 recuperem la nostra Cris i el nostre Jordi, un desig anhelat des del començament de la temporada... Ha estat un capítol amb similituds amb el 9 i el 10 de la primera temporada, però en lloc de perdre literalment un polsera, aquest cop el tenim viu, però el dolor que no sigui ell es fa dur...

En el capítol 10 de la primera temporada, el Lleó desitjava anar a veure l’Ignasi per donar-li la polsera. Ara és a l’inrevés, l’hi treu a la Cris fins que mereixi ser-ho.

És un capítol difícil perquè, després d’un suïcidi, si no aconsegueixis una emoció forta de la persona que ho ha fet, hi ha moltes possibilitats que torni a fer-ho. M’agrada com intenta convèncer-la cada personatge. Cadascú a la seva manera...

El Toni amb la nena i la seva visió que, gràcies al seu respirador, els problemes tenen la mida en aquest món que nosaltres els donem... El Roc confessa que li costa parlar, efectes secundaris del coma... La Rym pronuncia una d’aquelles frases inoblidables: “La teva vida també pertany a la gent que t’estima”... I és que la Rym està creixent. Fins i tot es tanca el cercle i comença a ajudar gent que abans l’ajudaven.. I el Lleó, com sempre, és el Lleó: dur quan s’ho ha de ser i, a la vegada, molt feble i amb moltes pors...



I és que en aquest capítol la por torna a tenir-hi presència. La por de la Cris, la por del Jordi... La por ens retorna per fi el Jordi... Decideix per fi obrir-se... M’entusiasma el moment de retrobament amb el Lleó, la competició en forma de pols transformada en abraçada...

I finalment, com amb el joc “d’on voldries ser si estiguessis bé”... Amb aquell joc infantil de la primera temporada, ells retornen a qui eren, al nen que porten a dintre... Precioses imatges de platges que també il·lustren aquest blog...



I al final del capítol tenim una alegria en forma d’un tumor benigne... Potser una recompensa a la seva unió...

La millor frase: “La teva vida no és només teva. Pertany també a tot els que t’estimen”. Dita per la Rym en la seva primera trobada “en personne” amb la Cris.

La millor seqüència: El retrobament Jordi i Lleó, l’abraçada... I al final, platja. M’agrada com els personatges es retroben en el somni per fer-ho també en la vida real...



Ens veurem al capítol 10. I per vosaltres, quina és la seqüència favorita? Polseres, amunt!!


Albert Espinosa
Creador de “Polseres vermelles”

Categories: General
Escrit per: polseresvermelles
I amb el capítol 8 comencem la segona part de la segona temporada... Per primer cop, els “polseres” tornen a estar junts a l’hospital, potser no en circumstàncies agradables, però quan arriba el Roc estan tots junts en aquell hospital on van crear el grup dels Polseres Vermelles...

I estar junts és important... Per mi, aquest és un capítol que parla molt de la vida i la mort... Del néixer i del morir... De la felicitat... Del veure les coses d’una manera diferent segons passa el temps...

I és que la conversa que tenen el Roc i sa mare parla d’això... Tota aquella primera temporada, tot aquell neguit del Roc vist pels ulls de sa mare... És gairebé una altra sèrie... I és que és un capítol on mares i fills es retroben o es retrobaran, del que significa perdre un fill o del significat de lluitar...



Jo els dec molt, als meus pares: ells van lluitar molt per mi. I això és una cosa que mai podré oblidar... La seva lluita, tot el que van abandonar per cuidar-me tants anys, la sensació que no ens en sortiríem... Ma mare algun cop m’explicava que li deien els veïns que no es preocupés, que tenia dos fills més, si jo moria... La gent de vegades quan vol ajudar pot ser molt cruel... Però ma mare ho explicava sense cap mena de tristor ni venjança, ella només lluitava... I com diu la mare del Roc: “Nosaltres sabem el que és, lluitar...”

M’agrada molt el que diu la mare del Roc, crec que paraula per paraula ho podria haver dit la meva mare... Suposo que en aquesta sèrie no surten molt els pares i les mares dels nois, però aquesta seqüència ha estat un homenatge als meus pares... De vegades va bé, donar-los les gràcies per haver estar tant amb tu...



I d’això va el capítol... Una mare intentant donar vida a un nou fill... Un fill ja mort intentant ajudar la seva mare... Una mare pendent de la vida de la seva filla... Una filla que no vol lluitar perquè pensa que res no té sentit i un munt de gent que opina que la vida és el més important i la necessiten al costat...

Tot és tan polièdric... Però crec que per fi tot començarà a anar bé... Aquelles mans que s’han donat, aquell esperit... De vegades necessites que la vida et sacsegi per adonar-te de què és, l’important... I ells s’han adonat que la seva força és única i que poden aconseguir tot el que vulguin...



La millor frase: “Nosaltres sabem el que és lluitar...” La mare del Roc al Roc...

La millor seqüència: les del Roc i sa mare... M’inquieten i em fan emocionar... Gran mare del Roc... Tenim molta sort de tenir la Llum Barrera: fa poesia amb la mirada...

Ens veiem al capítol novè. I per a vosaltres, quina és la seqüència favorita? Polseres amunt!!

Albert Espinosa
Creador de “Polseres vermelles"
Categories: General
Escrit per: polseresvermelles
I amb el capítol 7 hem arribat a la meitat d’aquesta segona temporada, composta per 15 capítols. Normalment a meitat de la temporada sempre passa un fet que ho canvia tot... La desesperació de la Cristina és aquest fet... Com la seva vida es complica en aquest capítol, com sent que no té sortides, com s’equivoca, com no troba els amics adequats ni els consells adequats...

És un capítol on desitgem que les coses vagin en una direcció, però van en la contrària. Volem que el Jordi estigui bé, que surti de l’hospital, que el seu bony no sigui res... Desitgem que el Lleó i la Cris es diguin el que senten, per fi... Desitgem també que el Lleó pugui estimar, es deixi anar... Desitgem que el Roger es recuperi i no hagi d’anar amb la cadires de rodes...



Però en aquest capítol cap d’aquest desitjos es converteix en realitat... I és que l’episodi tracta sobre això, i sobre l’amistat... Qui són, els nostres amics? Què signifiquen, a la nostra vida? Són circumstancials, com diu el Jordi... Tens càncer i tens amics amb càncer, ets “motero” i tens amics que van en moto... Es poden recuperar, com intenta fer el Lleó en aquest capítol...? Pots oblidar tot el que ha passat i unir-los quan vulguis...? O els amics no ho perdonen, això...

O potser els amics existeixen només a la infància... Com veiem en el Lucas quan fa deu anys.. És perquè abans eren més inconscients, com diu el Jordi, o és al revés, com diu el Toni... O són gent que acabes de conèixer, com li passa a la Cris...?



A l’hospital de vegades hi ha molts dubtes d’aquests, quan creixes, quan et fas gran... Veus gent que s’estanca i agafa camins equivocats, gent que s’aparta i pensa que pot fer-ho sol i gent que torna i et demana que tornis amb ells...

És i serà un capítol on tant de bo tot fos com voldríem... Però de vegades a la vida, les coses que vols, no arriben en el capítol que desitges, sinó alguns episodis més tard, quan la vida o l’Univers creu que estàs preparat....

Té a veure amb una actitud positiva? No ho crec: té a veure amb el fet d’entendre que les pèrdues poden ser guanys... I totes les coses tan dures que han passat en aquest capítol, us puc prometre que portaran molts guanys uns episodis més tard... Jo almenys així ho vaig viure...



La millor seqüència: Rym i la increïble Assumpció Balaguer... Brutal com una dona gran aconsella de manera tan encertada una noia jove... I després al seu germà li dóna el consell contraposat... Sempre he cregut que ser modern no té a veure amb l’edat, sinó amb l’esperit...

La millor frase: “Abans eren més inconscients... Potser ho som ara...” Conversa entre el Jordi i el Toni.

Ens veiem al capítol set. I per a vosaltres, quina és la seqüència favorita? Polseres amunt!!

Albert Espinosa
Creador de “Polseres vermelles”
Categories: General
Escrit per: polseresvermelles
El capítol 6 parla del dol... Però a diferència del dol de l’Ignasi de la primera temporada on els polseres estaven junts i el van viure plegats i es van ajudar mútuament... En aquesta segona temporada el dol del Benito el viu el Lleó sol i per això se li fa tan dur... Per això prefereix dormir en un quiròfan, desaparèixer del món per unes hores... Passar les fases de dol fora d’aquest món...

I es que aquest capítol parla del dol que viu el Lleó pel Benito i dels dols que viuen els altres personatges... Dols que veiem reflectits en diferents miralls, miralls on es reflecteix la seva pèrdua o la seva solitud o les seves pors...



I és que el dol de vegades es fa patent i de vegades és inesperat... El monyó del Jordi i el Lleó creix, una cama que no existeix, però un os que encara no se n’ha assabentat i continua creixent i volen’-se fer més gran... Si no operes aquest os, acabarà perforant la carn del monyó... Molts amics meus es van haver de tornar a operar molts cops, el seu cos no havia fet, d’alguna manera, el dol suficient i buscava créixer... És dur entendre que el teu cos no ha assumit la seva pèrdua... És dur “reoperar-se” d’una cosa que semblava superada... M’agraden molt les seqüències entre el Jordi i el Lleó, no es parlen, però tenen el mateix... Pors semblants, problemes similars... L’orgull i l’ego trenquen tantes relacions...



La Rym també ha de superar una gran pèrdua, aquell pit perdut... Se li fa molt difícil, se li fa molt complicat... És una pèrdua dolorosa i els consells del Mercero que, a la primera temporada, servien al Jordi... Aquesta segona no serveixen per res a la Rym... M’encanta la reacció del Mercero, com recerca dintre seu intentant trobar on s’ha equivocat... Crec que trigarà a donar consells... M’agrada molt aquest personatge d’un zelador que sempre busca la felicitat dels seus pacients... Baixar aquelles escales caminant buscant que el Jordi i el Lleó facin les paus...

La Cris també ha de superar la seva pèrdua de llibertat... Se li fa molt complicat i continua intentar creure que la mentida és la solució...

Pèrdues difícils, pèrdues complicades que acaben com sempre en una gran decisió... Tornar a unir els Polseres... El Lleó s’adona que el record del Benito és poderós i les promeses s’han de complir... Crec que això és el punt de partida perquè els Polseres tornin a estar junts...



La millor seqüència: M’agrada molt el moment ascensor... El Jordi i el Lleó... El silenci... El no saber què dir-se...

La millor frase: Les promeses són difícils de complir... Potser per això són promeses... Dita pel Roger, aquell amic del Lleó que sempre hi és quan se’l necessita...

Ens veurem al capítol set. I per vosaltres, quina és la seqüència favorita? Polseres, amunt!!

Albert Espinosa
Creador de “Polseres vermelles”
Categories: General