05/09/2008: Samaranch i la Xina

Categoria: General
Escrit per: Sergi Vicente
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Joan Antoni Samaranch, "Samalanqi"


Llegeixo amb atenció l'article de Joan Antoni Samaranch a La Vanguardia (Por qué quiero y respeto a China) qui, per com entén la necessitat d'una "Xina amiga" i per l'amabilitat amb què m'ha tractat sempre que hem parlat, mereix el meu sincer respecte.

L'article és un resum molt concentrat d'anys d'esforços i d'incomprensió. Ho expliquen tres idees que considero molt importants:

China, en su primera participación, obtuvo un total de 32 medallas y con su presencia, desafiando el boicot comunista, se ganó el respeto y la admiración de Occidente. (sobre Los Angeles '84)

...el Movimiento Olímpico debía conseguir comprometer a la gran nación china, y a sus más de 1.300 millones de habitantes, en el proyecto olímpico del siglo XXI. Eso nos haría más fuertes."

... y pude proclamar la elección de Pekín para organizar los Juegos del 2008 al imponerse en la segunda ronda de votaciones a las otras tres ciudades candidatas (París, Osaka y Estambul) por una amplia mayoría.

Tot i el desacord manifest de molts lectors (que sovint evoquen el passat falangista de Samaranch per desqualificar-lo o deslegitimar-lo), l'aposta de Samaranch era la més difícil, la més incòmoda per molts, la més valenta, però la que més suport va tenir finalment i la que amb els anys estic convençut que sabrem valorar justament.

En la seva admiració cap a la Xina, comprensible ja que aquí és gairebé un heroi nacional i una figura molt respectada (corre el rumor que a Samalanqi fins i tot li van regalar un guerrer de terracota autèntic), he de discrepar en alguns dels seus comentaris, especialment aquells referits als punts febles. Per citar alguns exemples: el dret a protestar no ha existit, i l'accés a internet no ha estat completament lliure, tot i la promesa inicial. Crec que la Xina s'ho podria haver estalviat, que no calia, però que, en qualsevol cas, no ha afectat el propòsit fonamental que transmet Samaranch: fer que la Xina se senti part de tot plegat i tractar-la com a tal.

http://sergivicente.blogspot.com

02/09/2008: Zai jian!

Categoria: General
Escrit per: Sergi Vicente
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Companys,

Aquí s'acaba aquest blog. D'aquí a uns dies quedarà inactiu. Agraeixo els vostres comentaris de suport i les ganes perquè tingués continuïtat, però no depèn de mi la decisió. Durant aquestes setmanes, la millor satisfacció ha estat saber que generava opinió, polèmica o curiositat. Saber que no deixava indiferent, perquè no hi ha res més trist que escriure un blog i ser políticament correcte o, pitjor encara, que ningú el llegeixi.

Per això, em veig amb ganes de continuar pel meu compte. Per tots aquells que us vingui de gust:
http://sergivicente.blogspot.com/

Zai jian!
Categoria: General
Escrit per: Sergi Vicente
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Revisant material que corre per la xarxa aquests dies, topo amb aquesta història. Els rumors i la superstició s'estan escampant arreu del país, per la sorprenent coincidència en el nombre de medalles de cada metall i la data i hora del terratrèmol de Sichuan. Com diria la meva tieta, res no es casualitat?

Coincidencia?
Casualitat?
Categoria: General
Escrit per: Sergi Vicente
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
El dia 6 comencen els Jocs Paralímpics. Una bona oportunitat per canviar la mirada cap a persones amb minusvalies a la Xina (diuen que abans, i segurament ara també passa a moltes cases, a la gent amb sindrome de down, a aquells que els faltaven extremitats, o a aquells amb malformacions se'ls deixava a casa, per vergonya), per millorar l'accessibilitat en transports, als edificis i al carrer, i per viure un procés similar al que vam viure a Barcelona, en definitiva.

Torxa


Som encara en període olímpic i això ens recorda que segueix en vigor la normativa per controlar la contaminació. Qui ho diria, perquè curiosament, acabats els Jocs tornem a tenir aquella espessa capa de boira misteriosa. És com si les autoritats, després de tant sacrifici, estiguessin fent la vista grossa amb empresaris impacients, ara que ni el COI ni les hordes de periodistes estrangers ens donaran la llauna. Però no, segur que és només la meva imaginació...
Categoria: General
Escrit per: Sergi Vicente
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
"Ja trobava a faltar el soroll de les obres al carrer", comentava el meu germà avui. També afegia "i els taxis ja no et donen el comprovant si no els el demanes". I podríem afegir "les perruqueries* tornen a estar obertes", "sembla que hi hagi més cotxes pel carrer", o "a tothom se'l veu més relaxat".

En efecte, s'ha acabat el parèntesi, el fer les coses d'una manera determinada perquè així toca, anar en compte de parlar malament de la Xina, esperar a un millor moment per queixar-se ja que faríem quedar malament el país (us pot semblar sorprenent, però crec que hi ha molts xinesos que pensen així), i fins i tot s'ha acabat parlar de la Xina perquè sí, perquè són els Jocs i ens han enviat aquí. Adéu a les acreditacions penjant del coll, adéu a les pàgines d'informacions descontextualitzades, als tòpics, a les reflexions supèrflues en què no sabem dir res més que "a la Xina no hi ha drets humans", "el Tibet és un poble ocupat" o "els xinesos són una gent molt amable". Adéu a aquest blog on tot "post" havia d'intentar tenir relació amb els Jocs, i gràcies -com no- per l'excusa.

Sergi post-olímpic
En Huanhuan i els seus col·legues tenen els dies comptats.


Sé que tot això s'assembla força al que vaig dir l'altre dia. Una mica de comprensió per la síndrome de la buidor post-olímpica... Tot sigui per donar-li corda a quest blog.

La Xina és gran, i Pequín no la representa del tot en molts sentits. Tornarem a tenir menys minuts de TN per parlar de la Xina (sortosament per la resta del món informatiu), però tornarem a parlar amb més calma i a endinsar-nos en la seva realitat per allà on ens porti l'instint. Tinc un deute pendent, per exemple, amb un pare que denuncia que la seva filla va ser robada per les autoritats locals de control de natalitat, i que -el pitjor de tot- diu que la nena va anar a parar a un orfenat i finalment va ser donada (venuda) en adopció. El pobre home ha esperat ja més de tres mesos (Corea, terratrèmol i ara Jocs) perquè pogués dedicar-li un forat en la meva agenda.

... ...

*A Pequín, a les perruqueries, sobretot les que obren a altes hores de la nit, no necessàriament et tallen els cabells.

24/08/2008: Això s'ha acabat

Categoria: General
Escrit per: Sergi Vicente
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Fa una estona, ben entrada la nit, veia uns militars que corrien cap al seu vehicle. Primer he pensat que potser havia passat alguna cosa. Després he vist que somreien, i he comprès que era l'hora de plegar. I és que, amics, això s'ha acabat. L'últim dia de Jocs! Per fi podrien descansar després de tanta pressió.

Per a ells també s'ha acabat
Avui somreien.


Com ells, els companys del departament d'Esports de TV3, la Mireia Vicente, l'Ester Poses i el Pedro Segura, explicaven la cloenda dels Jocs fa unes hores, després de gairebé tres setmanes "non-stop", amb connexions en directe cada dia i anades amunt i avall perseguint esportistes. Crec que demà, l'únic dia que tindran de descans abans de marxar, visiten la Gran Muralla. La meva contribució ha estat menor, però també agraeixo que s'acabi un dels estius més moguts que recordo. Potser d'aquí a uns dies faré com l'Elfa i penjaré el cartell "de vacances". Sense oblidar que, d'aquí a poc, tenim Paralímpics i us els hem d'explicar.

Això s'ha acabat
Això s'ha acabat.


Alguns comentàveu que us agradaria que aquest blog tingués continuïtat després dels Jocs... Independentment de què passi, el comentari em serveix per ressaltar una qüestió que considero important. El que està passant a la Xina és de llarg recorregut. Aquests dies només hem vist esquitxos d'actualitat, normalment fets de pressa i corrents i no amb la qualitat informativa que seria desitjable. I em poso com a exemple. Per això, per comprendre què va significar Pequín 2008, és probable que ho hàgim de fer d'aquí a uns anys, perquè les grans transformacions d'aquest país no passen en un mes, sinó que es pensen a anys vista i es posen en marxa amb determinació però amb molta reflexió prèvia, per molt que un cop culminats els cicles ens pugui agradar o no el resultat. Parlo de les polítiques amb accent social del govern Hu-Wen, parlo dels moviments en l'escena internacional per la supervivència energètica, parlo dels equilibris amb Taiwan, i també de projectes concrets com la presa de les Tres Gorges o de la xarxa de ferrocarril d'alta velocitat.

És probable que la ressaca postolímpica deixi més d'un xinès desconcertat, sense saber ben bé cap on anar ara que ja no hi ha cap fita a assolir, però estic convençut que l'empenta de la Xina seguirà. De ben segur que a vegades ens queixarem, que a vegades ens posarem les mans al cap, que a vegades els lloarem. I, mentre ens deixin, ho explicarem.
Categoria: General
Escrit per: Sergi Vicente
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
S'acaben els Jocs. Falten dos dies per a la cerimònia de clausura però no cal esperar per treure algunes conclusions sobre la funció social o festiva dels Jocs.

En general, podríem dir que han estat uns Jocs on tot ha anat bé. El problema és que no podem dir gaire cosa més. I aquesta és la diferència amb uns Jocs "especials", com segurament van ser els de Barcelona i diuen també que els de Sydney. Per què?

És difícil d'explicar, però crec que en general ha faltat un ambient olímpic ciutadà més enllà del que hagin pogut viure els esportistes i la família olímpica. Amb els atletes confinats en el gueto de la Vila Olímpica, la interacció amb la resta de la ciutat, l'única possibilitat de contacte, es limitava als recintes de competició. Un cop allà, voluntaris i guardes de seguretat s'esforçaven perquè ningú s'aixequés, insultés, mostrés cap símbol prohibit. És el que vaig veure al partit Argentina-Brasil, amb escenes del tot ridícules de voluntaris movent les mans perquè s'asseguessin els seguidors d'un i altre país. Ni tan sols els intents per fer l'ona humana a la grada tenien resultat. Aquesta maleïda obsessió per la seguretat diguem que ha destrempat l'ambient natural d'un espectacle com els Jocs.

No sé, sincerament, si això ha estat per la seguretat, o perquè era el primer cop que s'organitzava un esdeveniment d'aquestes dimensions i transcendència, o bé perquè l'olimpisme en general avança en aquesta direcció.

No cal oblidar que uns Jocs Olímpics són un espectacle-negoci-festa cada cop més pensat per a la televisió, per les audiències, els patrocinis, els drets d'emissió, etc. Per això, a part de les tanques amb simbologia olímpica, els voluntaris i cotxes que aquestes dies es veuen per la ciutat, i que hi ha més estrangers als carrers, l'important és que a Pequín els Jocs es veuen, i no es viuen (o almenys no es viuen tant com es veuen). I crec que no hi ha gran diferència entre veure'ls des d'aquí o des de Barcelona.

Un amic que coneix bé el món de l'esport i de l'olimpisme m'ho explicava per mail en termes similars (copio i enganxo):
"A Beijing vaig viure els Jocs des de la perspectiva d’un 'sense papers', i la reflexió que arribes a fer és molt interessant. Des de Sydney, que tenia un tracte excepcionalment alt i podia anar allà on volgués, a ara, que el millor era veure les coses des de la tele.... hi ha una distància que et fa pensar molt en el paper de cada col·lectiu en aquest esdeveniment. Els Jocs es fan massa de portes endins. És la festa de l''Olympic Family', i els de fora, siguin espectadors o simples ciutadans, no passen de ser uns simples figurants o part de l’escenari, i a més, paguen. Fixa’t el desencís que es té quan la grada no està plena. És com si fallés una part important del decorat. Un decorat que tanmateix paga, i que va a toc de corneta. I això és el que està passant en tot l’espectacle esportiu, en què l’audiència televisiva és la que és majoritària i la que paga directament o indirectament l’esdeveniment."
Categoria: General
Escrit per: Sergi Vicente
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Pobre Lui Xiang! Ja arrossega una creu prou pesada havent-se retirat de la cursa dels 110 m tanques, que a sobre ha de sentir ara tota mena d'insults a internet (la mateixa internet, per cert, que dèiem que es controla, i on les autoritats estan fent desaparèixer tota mena de comentaris en blogs i fòrums). Fins i tot alguns l'anomenen 刘降 (Liu Xiang el que es rendeix) en lloc del seu nom real 刘翔 (Liu Xiang, el volador).

Liu Xiang 1 Liu Xiang 2 lx lx c


A l'ascensor de casa, com a tots els barris de Pequín, Nike (qui el patrocina) ha penjat pòsters d'ànim, que conviden a no malinterpretar la derrota. El mateix vicepresident Xi Jinping (probablement el pròxim president després de Hu Jintao) li ha enviat un missatge de suport.

Liu Xiang 3


És curiós aquest comportament compulsiu dels xinesos quan se senten ofesos o, en aquest cas, traïts. La gent fins i tot comenta que l'empresa asseguradora de torn l'està investigant. És curiós i fins i tot perillós, per infantil i poc reflexiu. I fa gràcia perquè ens hem afartat de veure notícies que s'esforçaven a presentar la Xina com a fàbrica d'atletes robot obligats a guanyar-ho tot i a pagar cara la seva derrota, quan resulta que al capdavall no és cap altre actor que la mateixa societat xinesa, la que crucifica els seus herois quan són incapaços d'estar a l'alçada de les expectatives que havien creat. I sort que el seu esperat or no evitarà que la Xina guanyi el rànquing final de medalles.

Eren altres temps.
De rècord. Eren altres temps.
Categoria: General
Escrit per: Sergi Vicente
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
S'anuncia el "Freedom Stick" per esquivar la censura a països com la Xina, que com sabeu no només exerceix un control i una vigilància a internet molt efectius, sinó que a més exporta a altres països aquest model. Fixeu-vos que dic que és efectiu. Algú podrà dir que és fàcil superar-lo, amb el software necessari, però jo insisteixo que acompleix la seva missió, modelar l'opinió pública, controlar el gran públic, el que només llegeix informació en xinès, es connecta des de cibercafès on no hi pots instal·lar res, i el que no sap que existeix el software en qüestió.

Freedom Stick


Aquests dies, a propòsit dels Jocs, rebem anuncis similars, com un informe molt detallat de com funciona tot aquest entramat al qual a vegades anomenem la "Gran Muralla Digital" ("The Great Firewall" en anglès), a càrrec de Chinese Human Rights Defenders (no he pogut comprovar encara d'on prové aquest grup, qui són exactament).

No és cap secret que avui és perfectament possible que algú miri el que estàs escrivint, en temps real, sempre que estàs connectat a internet; que algú miri el teu email sense deixar cap pista; que algú s'apropiï de la teva identitat; etc. Alguns em diuen paranoic per escriure Tbt o Ti.b,.et, o FG per referir-me a aquella secta, però prefereixo deixar quantes menys pistes, millor. Altres vegades, penso que és inútil, que si volen saber alguna cosa, segur que la troben, i que senzillament no tinc res a amagar.

Però el principal repte és navegar amb llibertat i a prou velocitat. Per això han sortit invents com aquest de l'"stick", amb programes com TOR o Freegate, o pàgines o proxis que intenten amagar per on estàs navegant i a quins continguts accedeixes (no solen funcionar gaire, ja que la policia d'internet s'encarrega de rastrejar-los, i estudia el comportament de periodistes o activistes per detectar aquesta mena de webs), o també els -per mi preferibles- VPN de pagament.

18/08/2008: Els 8 de Phelps

Categoria: General
Escrit per: Sergi Vicente
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
És veritat que poc puc dir sobre esport en aquests Jocs, ja que, com us confessava fa uns dies, les nostres acreditacions no donen per més. No podem entrar als recintes, tot i que avui, per primer cop, i com a espectador, he pogut entrar al Cub d'Aigua. També perquè m'agrada molt l'esport però no en sóc especialista.

Els 8 de Phelps


Sigui com sigui, els 8 ors de Phelps són història i, com deia un lector del blog l'altre dia, bé mereixen la nostra admiració. Serà la gran marca per recordar Pequín 2008. La gent dirà "Sí, els Jocs de Pequín, els dels 8 del Phelps". I vés a saber, potser a Londres en fa 8 més. Quan els anava recollint era com si tothom ja ho estigués esperant, però sempre amb aquell dubte de si hi hauria o no "pájara" d'última hora en alguna modalitat, o de si algun competidor pogués esgarrapar-ne a última hora alguna, de medalla.

Qui sap, potser ens enganyen amb dòping encara per descobrir i tots fent el passerell. Però, fins i tot si fos així, altres nadadors dels Estats Units tindrien opcions similars. I el cas és que són 8 de 8. Espectacular, admirable, inoblidable!
Anterior

Generalitat de Catalunya: Corporació Catalana de Mitjans Audiovisualsccrtv interactivaTELEVISIÓ DE CATALUNYACATALUNYA RÀDIO
© CCRTV Serveis Generals
Televisió de Catalunya, S.A. - Catalunya Ràdio S.R.G., S.A.

Mapa web | Arxiu notícies | Avís legal | Segell de qualitat | Qui som | Participa | Atenció a l'Audiència 5430