20/05/2014: El sisè candidat

Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Són 5 els candidats que fan campanya activa per tot Europa defensant les seves opcions a presidir la Comissió Europea; 5 que estan d’acord en un principi: qui presideixi l’executiu comunitari ha de ser un d’ells. Posició unànime entre els candidats, també unànime al Parlament Europeu, però no tant fora, especialment quan entres a un altre edifici de Brussel.les, el del Consell de Ministres.

Des d’allí, Herman Van Rompuy ha recordat que el nou president de la Comissió Europea pot no ser un dels 5. Avisa que els caps de govern tindran en compte els resultats de les eleccions, i que negociaran amb el parlament, però que no hi ha cap obligació de limitar l’elecció a un d’aquests noms. I té raó, tot i que la pressió política per elegir un dels 5 és alta i amb tendència a augmentar. Serà especialment elevada si una de les forces guanya clarament les eleccions, blindant el seu candidat davant dels caps de govern, però aquest no és el panorama que presenten les enquestes. Al contrari, els últims sondejos pronostiquen un empat dels dos grans.

El cert és que als Juncker/Schulz/Verhofstad/Keller-Bové/Tsipras els pot aparèixer un rival a última hora. Un d’aquells que trien els caps de govern tancats en una sala, quan es reparteixin el paquet de càrrecs en joc: president de la Comissió Europea, del Consell Europeu i Alt Representant; els successors de Barroso, Van Rompuy i Ashton.

La dinàmica impulsada pels parlamentaris de presentar candidats a la presidència de la CE deixa un escenari molt obert. No només per les possibles discrepàncies amb un Consell Europeu on Cameron té poc a perdre si provoca un enfrontament amb el parlament i Merkel o Hollande han anat molt en compte de no comprometre’s a res. També dins del parlament el candidat haurà de sumar la majoria de vots. I en un parlament més polaritzat, amb menys pes dels grans grups, als populars se’ls pot complicar molt aconseguir la majoria per Juncker sense els vots socialistes; i als socialistes no els serà fàcil de sumar vots suficients per Schulz sense els escons populars.

Un escenari que tendirà a fer pactar encara més els dos grans, en un exercici que aporta estabilitat però que comporta el risc de despolititzar el parlament, distanciar-lo dels ciutadans i facilitar munició als euroescèptics.

Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Els socialistes europeus recuperen posicions i es coloquen a tocar dels populars, a només 3 escons de diferència, segons l’últim sondeig de PollWatch2014. 212 diputats dels populars per 209 dels socialistes. Frec a frec dels dos grans grups, els qui dominaran el pròxim parlament europeu, però que necessitaran més que mai aliances amb altres forces polítiques, fins i tot en molts casos ells dos necessàriament hauran de posar-se d’acord. En el fons, ja forma part de la tradició del parlament europeu aquest obligat consens entre els dos grans. Per si en quedés algun dubte, una dada de l’última legislatura el torna a demostrar: populars i socialistes han coincidit en el 70% de les votacions.

Els grans encara dominaran un parlament més polaritzat. A un extrem, més diputats a l’esquerra radical. Aquí és on llueix la figura emblemàtica del grec Alexis Txipras, tot i que ell no es presenti com a eurodiputat. Una esquerra que treu més profit de la ressaca de la crisi que no uns verds a la baixa. I a l’altre extrem ideològic, més escons a la dreta dels populars. Tres grups es poden acabar formant a l’ala més dretana de l’hemicicle, tots tres euroescèptics. Dels dos ja existents, un va a la baixa, els conservadors reformistes liderats pels tories de David Cameron, i l’altra a l’alça, els encara més euroescèptics encapçalats per l’UKIP de Nigel Farrage. El tercer grup possible és el de l’extrema dreta, que pot estrenar grup i altaveu si es confirma l’èxit pronosticat de Marine Le Pen a França i dels seus correligionaris a d’altres països.
Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
La derrota de Google ha estat contundent, inesperada i plena de repercussions. Sorpresa perquè la sentència va en sentit radicalment contrari de les conclusions de l’advocat general, un assessor del tribunal. Contundent perquè marca doctrina jurídica establint el dret a l’oblit com un principi fonamental que ha de trobar el seu lloc en l’equilibri entre el dret a la informació i el dret a la privacitat. I plena de repercussions, perquè Mario Costeja, aquest català establert a Galícia, ha estat el pioner que ha obert la ruta per on ara poden circular els ciutadans que creguin perjudicada la seva reputació pels enllaços de Google.

La clau de la sentència és quan fa a Google responsable del “tractament” de les dades. Per molt que aquestes informacions ja siguin a internet, són els enllaços dels buscadors els que interconnectant-les i facilitant-hi un accés fàcil i massiu, en multipliquen l’impacte. Gràcies a Google, es pot establir un perfil més o menys detallat de les persones buscades. Per tant, és Google qui en determinats casos, ha de suprimir els enllaços.
Per centrar-nos en aquest cas, els anuncis sobre la subhasta d’immobles de Mario Costeja del gener i març del 1998 es podran seguir consultant a l’hemeroteca de “La Vanguardia”, però el que es pot suprimir són els enllaços que ens hi porten simplement teclejant a l’ordinador el seu nom.

Aquesta vegada, el David català ha guanyat el Goliat digital.
Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Són unes eleccions que arriben en plena ressaca de la crisi, quan hem sortit de l’UVI però continuem sotmesos a teràpies de xoc, i que arrosseguen una injusta reputació de segona categoria. Amb aquest escenari, grups euroescèptics i d’extrema dreta les veuen com la gran oportunitat per fer el seu particular gran salt endavant. Explotar un mercat on poden fer forat les respostes simplificades, i falses, a problemes complexos.

Si Le Pen cavalva a França, Wilders a Holanda, i l’UKIP enreda l’electorat britànic, i això és el que prediuen les enquestes, podem tenir un parlament amb més euroescèptics que mai i molt pitjor encara, amb una extrema dreta a l’alça. Le Pen i els seus acòlits tenen el grup parlamentari a tocar, sumaran fàcilment els 25 diputats necessaris i probablement també aconseguiran que siguin de 7 països diferents, el mínim indispensable. I el perill amb l’extrema dreta no és tant el que fan, sinó com sovint condicionen les polítiques de les formacions de dreta no extrema.

Però, malgrat aquest auge negre, Le Pen i companyia no prendran el poder a Estrasburg. En absolut. Tindran un altaveu més potent però continuaran lluny de ser actors decisius. Perquè els sondejos pronostiquen una baixa del pes de les grans formacions, però ni ve cap tsunami ni s’espera cap revolució. Populars i socialistes, que van frec a frec, continuaran essent els grans dominadors, i liberals i verds es mantindran com els complements necessaris. Això diuen els sondejos, però tot queda a l’espera de l’autèntic sondeig, el del 25M. El dia que se celebraran unes eleccions perilloses perquè populistes i extrema dreta les han marcades al calendari com una gran ocasió.

23/09/2013: En mans de Merkel

Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
En mans de Merkel

Vist des de Brussel.les, d’aquestes eleccions en surten dues conclusions ràpides :

1) El reforçament d’Angela Merkel, la lídera que no ho sembla, que sap connectar amb la gent del carrer, Angie per als incondicionals, Angela Ia. si atenem als espectaculars resultats obtinguts. L’únic dirigent d’una de les grans economies europeus que, en aquests temps de crisi, ha aconseguir ser reelegit. Avui, es lleva més forta que mai en comparació amb un Hollande debilitat, un Cameron rodejat pels euroescèptics, un Letta en equilibri precari i un Rajoy assetjat per les crisis múltiples que ha d’afrontar i pel cas Bárcenas.

Merkel ha rebut un reforçament personal i de la seva política, també de l’europea. Per tant, oblidem-nos d’eurobons i de mutualitzacions del deute. Impossible ni a curt ni a mig termini. Amb l’euro salvat, seguirem amb les polítiques d’austeritat, rescatarem Grècia per tercera vegada, veurem com poden tornar o no als mercats Irlanda i Portugal, i si el gener es Espanya pot evitar de prorrogar el rescat bancari. Mentrestant, Alemanya no tindrà cap pressa per posar en marxa la Unió Bancària, que avançara sense pressa i amb pauses i sobretot, mantenint l’últim poder de decisió en mans dels estats. Si els electors li han premiat aquesta política, per què Merkel l’hauria de canviar. Esperem una mica de generositat en la victòria, confiem que sentint-se forta i sense eleccions a la vista, es permeti alguna flexibilitat.

2) La puja dels euroescèptics. Que no hagin entrat al parlament no ens ha de fer infravalorar la seva força. Representen un sector creixent de la població alemanya que renega de tota solidaritat i que, comprovant els resultats obtinguts en la seva primera prova electoral, tenen pràcticament assegurada l’entrada al parlament europeu el maig. Des de dins de l’europarlament i des de fora del Bundestag intentaran condicionar la política de Merkel.

I una pregunta afegida, com s’entendran a partir d’ara Merkel i Hollande? Fins ara han mantingut unes relacions difícils. Han anat de l’enfrontament soterrat a l’entesa de mínims. Però a partir d’aquest moment, són una Merkel superreforçada i un Hollande debilitat, les enquestes no tenen pietat amb el president francès, els que han de decidir si ressusciten allò que temps enrera en deien eix francoalemany.

16/05/2013: Sota vigilància

Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Primer van arribar els controls per assegurar que es reduïa el dèficit. Després, els qui van desembarcar van ser els homes de negre de la troica, que acompanyaven els 40.000 milions d’euros de rescat de la banca; i ara, el pròxim dia 29, també vindran els inspectors de la comissió europea (homes de blau?), per assegurar-se que s’apliquin les reformes econòmiques.

Europa ens posa tan sota vigilància que es redueix dràsticament el marge del govern espanyol per decidir la política econòmica. Són uns tecnòcrates no sotmesos directament a cap escrutini popular, els funcionaris de la comissió europea que no podem ni elegir ni fer plegar, els qui piloten com afrontem la crisi. És una de les derivades més perilloses de la desgraciada conjuntura actual, que ha provocat una cessió massiva de sobirania econòmica a unes instàncies que no tenen l’aval democràtic que requeriria l’enorme poder que han concentrat. Fixeu-vos de passada, com tots depenem més de mai d’una persona, Mario Draghi, que a partir del novembre del 2011, en què va ser elegit en un conclau tancat dels 27 caps de govern, dirigeix amb total independència el BCE durant els 8 anys del seu mandat.

El cas espanyol preocupa a una Brussel.les cada cop més criticada per unes polítiques d’austeritat que no donen resultats. D’aquí que hagi modificat lleugerament el rumb. En la nova carta de navegació, suavitza la pressió de les retallades i atorga 2 anys més de temps per reduir el dèficit, però amb l’exigència que aquesta pròrroga s’aprofiti per aplicar reformes econòmiques dràstiques. Menys retallades i més reformes és la recepta que substitueix l’anterior i fracassada austeritat a ultrança.
Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Paul Krugman desenfunda ràpid. Ni en el moment de la revenja no espera que el plat es refredi. Només 48 hores ha trigat a passar comptes amb dos economistes tan cèlebres com ell, però alineats a l’altre cantó de la trinxera, al bàndol de l’austeritat. Armat amb una afilada fulla d’Excel ha denunciat com es ven l’austeritat amb fals pretextos.

El pretex en qüestió és una de les teories més de moda des que Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff la van publicar el 2010. “El creixement en temps de deute” sentencia que si el deute d’un país supera el 90%, el creixement caurà de manera dramàtica. Una sentència que, en paraules de l’àcid Krugman, va gaudir d’un tracte quasi sagrat de fet inqüestionable, en comptes del que era en realitat, una hipòtesi en discussió.

Un debat que ha tingut un final sorprenent: 3 errors majúsculs que colpejat la credibilitat de la teoria de Reinhart&Rogoff. El més espectacular, una equivocació en una fórmula de l’Excel, savis equivocant-se com principiants, i dues errades més també de pes, oblidar estadístiques que contradeien la tesi i aplicar mètodes de ponderació discutibles.

Fiasco de dos economistes reputats i fiasco també per a un comissari europeu gran seguidor de Reinhard&Rogoff, el finlandès auster, el responsable d’economia, Olli Rehn. Ell assegura que és fan del Manchester United i, fins i tot seguidor de Keynes, però els fets demostren que a qui seguia a fons era a Reinhard&Rogoff. Era una referència permanent en el seu argumentari, se´l cita en 6 de les 7 últimes previsions econòmiques que ell ha signat, segons ha verificat l’incansable Miquel Roig.

Ara, des de la comissió europea neguen que es basin en una sola teoria, en un sol treball per decidir la seva política. Però, la desarticulació de la teoria Reinhart&Rogoff els deixa amb un argument de menys, els hauria de provocar un cert mal de consciència, i dóna raons a Krugman per denunciar que s’utiltiza la crisi per destrossar els programes socials.
Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Olli Rehn (Wikipedia)
Ell hi posa la cara i, esclar, en aquest casos també és qui rep bona part de les andanades. Era un discret polític finlandès que va fer carrera a Brussel·les com a comissari de l’ampliació. Competent, però inflexible, sense cintura, el defineixen alguns dels que el van tractar. I de l’ampliació va fer el salt a dirigir l’economia, just quan el somni de l’euro es convertia en malson.

Ell és qui més ha predicat la política de la consolidació fiscal, qui més ha receptat austeritat a dojo, i també dels últims que ha incorporat al discurs el concepte de creixement. Però, creixement entès com a reformes estructurals, no com a inversió. “No entenc d’on han de sortir els diners per estimular l’economia”, ha afirmat un Rehn a la defensiva, que ha llançat un repte al seus crítics: “Espero sincerament que aquesta gent més intel·ligent que jo suggerirà vies alternatives per fer circular el crèdit a Europa”.

El més àcid de tots els crítics és el Nobel Paul Krugman, gran defensor d’una política econòmica a les antípodes de la de Rehn. L’últim dard que li ha llançat al comissari és el d’acusar-lo de ser el “Rehn del terror “, per argumentar que la política de consolidació ha restaurat la confiança dels mercats. També li ha dit que propaga "idees escarabat", que tornen per molt que intentés allunyar-les. “Krugman ha posat en boca meva el que en diríem una veritat modificada”, ha estat la fórmula educada amb què Rehn ha acusat l’economista nord-americà de mentider.

El cert és que Olli Rehn se sent atacat personalment. Ja no només ha d’aguantar les crítiques a la seva política, sinó que les punyalades el busquen directament a ell. Siguin articles com l’ “Olli Rehn, veredicte culpable”, siguin els posts de Krugman, o potser, com apunta Bernardo de Miguel, és que Rehn i tota la Comissió Europea han perdut la innocència. Fins ara euròcrates competents, excel·lentment pagats i discrets, ara reben una notorietat enverinada.

El focus il·lumina tant Rehn, cara visible de l’austeritat a ultrança per als soferts ciutadans de la perifèria de l’euro, com la resta d’eurofuncionaris. Aquests homes de negre que la Comissió Europea envia a Grècia amb instruccions d’amagar la identitat. Una de les recomanacions sintetitza perfectament la intenció: al taxista no li expliquis qui ets, ni que treballes per les institucions europees, digue-li la teva anterior professió o la del teu millor amic. Mesures de camuflatge d’uns euròcrates que ja es veuen com a víctimes potencials de la ira popular.

Una animadversió creixent que ha fet mobilitzar els ex de Brussel·les en un intent que els seus propis partits no tiren més llenya contra la Unió Europea. Com Javier Solana, que va advertir el seu PSOE que “deixés de parlar de si Europa ens estima o no ens estima, de si ens dicta o no ens dicta”. Ni el comissari d’Economia, ni el president de la Comissió Europea, ni el del Banc Central Europeu mai no els han elegit els ciutadans, però ara, quan acumulen més i més poder, és quan el seu dèficit democràtic queda més a la vista, i més indigna els ciutadans disconformes amb la política d’austeritat que propugnen.

26/02/2013: Ciao, Mario

Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Des de Brussel·les s’havien fixat dos grans objectius per a aquestes eleccions italianes. El principal, l’escenari ideal, que guanyés el seu campió, el Mario Monti tecnòcrata, el que ells van pressionar fins a col·locar-lo com a primer ministre de transició. Que guanyés o, si més no, que ocupés un lloc influent al nou govern. És en qui més confiaven per aplicar les polítiques d’austeritat i de consolidació fiscal.

I en fi, si això no era possible, com a mal menor, que almenys sortís un executiu estable, fort, amb capacitat per governar.

Doncs bé, ni un ni l’altre. Que Monti és el gran derrotat ha estat clar des del primer moment. Aquell amb qui confiava la cancellera Merkel, la Comissió Europea, el preferit per la dreta de tot Europa, no ha rebut la confiança dels electors. I a més, l’escenari que es dibuixa és complicadíssim; un d’aquells que, facilitat per una llei electoral perversa, condueix a una governabilitat gairebé impossible.

És just el que més temen els socis europeus d’Itàlia, i aquest és el gran risc, el que també poden témer els mercats. I si s’instal·la la desconfiança, poden perdre’s en pocs dies els avanços en l’estabilitat financera, la d’Itàlia i la d’altres, com l’espanyola.

14/02/2013: La taxa Robin Hood

Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Douglas Fairbanks as Robin Hood. Font: Wikipedia
En presentar el nou projecte de Taxa Tobin, el comissari de fiscalitat, Algirdas Semeta, ha dit que és justa, que protegeix l’economia real i que impedeix deslocalitzacions.

Anem per parts. Justa, explica, perquè penalitza uns bancs beneficiats d’un gran suport dels contribuents durant la crisi i que a més no estan sotmesos a una gran fiscalitat. Compro l’argument, tot i que Wall Street i la City han posat el crit al cel. Mireu el que en diuen els financers nord-americans: “hi ha un alt risc que porti a una taxació doble o múltiple, a deteriorar la cooperació fiscal internacional i al proteccionisme comercial”. No es tallen, però no me’ls crec.

Que protegeix l’economia real, perquè s’aplica a transferències de bons, accions i productes derivats, no al tipus de transaccions que fan habitualment particulars o empreses. Home, només faltaria que a sobre castiguéssim més aquesta economia real on tant triga a arribar la millora del sistema financer! Mireu com ha caigut l’últim trimestre del 2012.

I tercer, que impedeix deslocalitzacions. Almenys ho intenta amb una nova clàusula. La que estipula que pagaran la taxa tant les entitats amb seu a un dels 11 països que l’aplicaran, com les que emetin productes financers en aquests estats, encara que ho facin des de fora. I això va dedicar clarament a la City de Londres.

Robin Hood es prepara a sortir de Sherwood per cavalcar pel territori dels 11 països que aplicaran aquesta tasca. Els més optimistes l’esperen el 2014.
Següent Anterior