Feia 26 anys que l’himne del Vaticà no sonava al Parlament europeu. Aquest 25 d’octubre va anar dedicat al Papa Francesc, l’octubre del 1988 a un altre Papa, molt diferent, però igual de popular i mediàtic, Joan Pau II. Papes diferents que van trepitjar unes Europes diferents. Woytila es va dirigir a una Comunitat Econòmica Europea de 12 països per demanar-li que s’obrís a l’est. I se li va fer cas. El mur de Berlín, queia només un any després i ara només en queden runes turístiques.

En canvi, Bergoglio ha parlat davant d’una Unió Europea de 28 països, entre els quals aquells excomunistes per als quals advocava Woytila. Joan Pau II va trobar una Europa jove, amb energia, i amb la reputació de ser una oportunitat econòmica. Poc a veure amb la imatge que transmet ara. Almenys tal com la veu Francesc, que la va criticar per perdre els valors fundacionals i per envellir a marxes forçades. Tant, que la va acabar descrivint amb una imatge crua: una àvia cansada i estèril.

I per cert, que els dos Papas van tenir protestes. Més airades contra Joan Pau II, amb el diputat nord-irlandès i pastor protestant Ian Paisley, interrompent el discurs i qualificant-lo d’anticrist. El van acabar expulsant de la sala davant la mirada impassible del pontífex. Molt més discreta la de Francesc, amb els diputats d’Iniciativa i d’Izquierda Unida abandonant el ple en protesta perquè s’utilitzés per a “sermons religiosos”. No tota l’esquerra va actuar igual. Un altre monstre mediàtic, tot i que aquest no és Papa ni hi aspira, Pablo Iglesias, no només es va quedar a escoltar sinó que va aplaudir amb entusiasme el discurs del Papa progre. El líder de Podem va aplaudir al ple i al Twitter, per exemple, un contundent “Bravo, Bien Bergoglio”