Cameron, Merkel, Reinfeld i Rutte a Suècia


Als ciutadans que el 25M van votar convençuts que elegien no només diputats sinó també el pròxim president de la Comissió Europea ara els envaeix la sensació que els han venut gat per llebre. Contemplen astorats com, mantenint les velles pràctiques, són els caps de govern els qui negocien a porta tancada el nomenament del successor de Durao Barroso ignorant obertament els resultats de les eleccions.

Els primers ministres argumenten, i aquí coincideixen tant Cameron com Merkel, que els Tractats els atorguen la potestat de proposar el nom del president de la Comissió Europea, que després haurà d'aconseguir el vot majoritari al Parlament. I el cert és que tenen raó. L’únic que preveu la normativa europea és que els caps de govern “tindran en compte” els resultats de les eleccions. No va més enllà. El gat de què parlem sempre ha estat fidel a la seva condició de felí domesticat. Però algú l’ha fet passar per llebre salvatge. Algú ha enganyat els electors.

O bé els responsables són uns parlamentaris que, obsessionats per acumular poders i connectar amb la gent, la seva gran assignatura pendent, s'han autoatorgat competències que no tenen, i han venut una realitat mistificada.
O bé els culpables són els caps de govern que han deixat que aquest procés tirés endavant, per rebentar-lo després de la votació.

El cert és que les culpes es poden repartir. D'una banda, primers ministres com Angela Merkel, i ho centro en ella perquè és gran protagonista i element determinant en aquesta decisió, que s'ha ficat tota sola en un carreró que només té males sortides. Com a cancellera, mai no li va agradar el procés dels Spitzenkandidaten (candidats a la Comissió Europea lligats a les eleccions al Parlament), però que com a responsable de la CDU no només no ho va impedir, sinó que va ser part decisiva per elegir Jean Claude Juncker Spitzenkandidaten del Partit Popular Europeu. I ara, la Merkel cancellera ha de triar entre el menor de dos mals: aguantar fins al final Juncker i provocar un trencament profund amb el Regne Unit de David Cameron, que ha fet bandera del veto a Juncker arrossegant partits i opinió pública britànica, o deixar caure Juncker i enfrontar-se amb el parlament europeu i amb la seva pròpia opinió pública, que va comprar la idea, i alhora deixar un rastre de frustració entre els electors, alemanys o no, que van creure que elegien el president de la Comissió Europea.

També part de culpa la té un parlament que va forçar la marxa, tot i saber perfectament que trepitjava bases incertes, venent unes eleccions a la presidència de la Comissió Europea que, en realitat, no existien.

Culpes repartides però qui més hi perd és el ciutadà, especialment el ciutadà conscienciat que és el que s'ha cregut aquesta pel.lícula i ara contempla amb estupor com en censuren el desenllaç.