Poden ser dues grans novetats per Bèlgica. La primera, que el pròxim 11 d’octubre espera, per fi, estrenar govern, i la segona, que seria un executiu presidit per un francòfon d'inequívoc origen italià, el socialista Elio Di Rupo. Hem de recular fins al 1979 per trobar un primer ministre amb el francès de llengua materna. Des de llavors el càrrec ha estat copat per flamencs, tots amb un bon domini, tot i que amb accent considerable, del francès. No és el cas de Di Rupo, que s'expressa en neerlandès amb algunes dificultats, tot i que demostra perseverànça.

Deu ser la mateixa perseverança que l’ha portat a conduir unes negociacions que semblaven impossibles i ara ja són només difícils.Posar d’acord 8 partits, 4 de francòfons i 4 de flamencs, i no és un detall, deixant fora, el partit més votat al nord del país, els independentistes flamencs.

Doncs està a punt d’aconseguir-ho. Han tancat dos temes espinosos, la circumscripció de Brussel.les-Hall-Vilvoorde, la que va fer caure l’anterior govern, i les transferències entre regions. Els queda el repartiment de competències.

Són prou optimistes perquè, oficiosament, ja s’hagi fixat data per anunciar govern, d’aquí dues setmanes, encara que no tot està decidit. El consens s’està construint sobre equilibris inestables que, en qualsevol moment, poden convertir en miratge l’anhelat govern. Quinze mesos porten esperant-lo els belgues.

(Aquest post és la meva crònica al Programa Mapamundi, de Catalunya Ràdio)