Vaig anar al cinema a veure la pellícula “Origen” l’altre dia, quan ja no era novetat. Tant de bo poguéssim fer el mateix amb els diaris: llegir-los al cap del temps, quan tot és menys important. O amb els problemes: ocupar-nos-en quan no fossin urgents. M’havia agradat molt “Memento”, del mateix director, Christopher Nolan, i per tant vaig anar al cine amb massa expectatives. I ja se sap que com més expectatives, més decepcions.

No sóc crític de cinema; però m’interessen els temes de què s’ocupa el director britànic. “Memento” tracta de la pèrdua de memòria a curt termini; una altra pellícula seva, “Insomni”, d’un detectiu incapaç de dormir, i “Origen” és un viatge al món dels somnis. Així doncs, Nolan és dels pocs directors actuals centrats a plasmar a la gran pantalla el món de la ment. Un repte, ja que el cine és un gènere molt limitat a l’hora de tractar allò mental, a diferència del que passa en la literatura. Davant la gran pantalla –o la petita– veiem o sentim uns personatges, però no sabem què estan pensant. Només podem entrar en aquest terreny a través de la literatura que no es dedica a imitar el cine i va més enllà de l’acció trepidant.

Deixant de banda que “Origen” és una americanada, amb massa persecucions i trets, s’ha d’agrair que el cineasta Nolan s’arrisqui i porti al gran públic el relliscós territori dels somnis. Si ha aconseguit l’èxit, al meu modest entendre, és perquè no mostra els somnis com una cosa onírica. L’escriptor Henry James va dir: “Explica un somni i perdràs un lector”. Al cinema, ens distanciem de la imatge borrosa i la música tètrica. En canvi, amb la pellícula de Nolan passa el mateix que quan somiem: no la percebem com si es tractés d’un somni.

L’afany de Nolan és d’agrair, perquè porta al gran públic un procés del qual no se sap pràcticament res. Pel que fa als somnis, la ciència és en la prehistòria. L’afirmació no és meva, sinó d’un científic. Fa uns quants anys vaig entrevistar el doctor Sam Wang, professor de Neurociència i Biologia Molecular de la Universitat de Princeton (EUA), i em va dir: “Els científics no sabem per què somiem. Del 95% del procés dels somnis no en sabem res”. Saben que els somnis alteren la nostra percepció. Que el cervell envia senyals al cos perquè no mobilitzi els músculs. Saben que solem somiar coses que ens han passat (amb un cert grau de distorsió). Saben que els gats somien que cacen, els ocells que canten, i que les rates passen per uns estranys laberints. Però no saben, per exemple, per què a vegades tenim somnis premonitoris. I com que no ho saben, neguen que existeixin.