*Quan fa poques setmanes va presentar a Barcelona la seva darrera novel•la, "L'última nit a Twisted River" (Edicions 62/Tusquets), l'escriptor nord-americà John Irving es va queixar del que fa temps que es queixen els seus personatges escriptors: els periodistes no paren de preguntar-li què hi ha d'autobiogràfic i què no en les seves novel·les. Llegim la queixa, per exemple, a "Una dona difícil" i a la mateixa "L'última nit a Twisted River" (un llibre d'allò més recomanable per capbussar-s'hi aquest estiu).

Irving va dir, amb tota la raó, que la qüestió autobiogràfica és un tema menor. Que té poca importància, a l'hora de valorar la qualitat d'una novel•la, saber si està basada en "fets reals". Entre d'altres coses, perquè la majoria de "fets reals" resultarien inversemblants escrits negre sobre blanc en una novel.la. Fa una dècada, una novel•la amb personatges com Bush i Berlusconi (o Millet) hauria estat increïble. Cap ficció espanyola, que jo sàpiga, va especular sobre la bombolla immobiliària i les seves aleshores probables conseqüències (senzillament, els experts -i sobretot l'estament polític- negaven que existís cap bombolla immobiliària). Cap ficció nord-americana va arribar a imaginar els atemptats de l'11-S contra les torres bessones de Nova Iork. Ningú se'ls hauria cregut.

També va dir Irving que aquesta moda -l'interès per saber si la seva obra és autobiogràfica- deu beure dels "reality" televisius, que ofereixen com a principal reclam el fet d'oferir un tros del que anomenem realitat. Fragments tan cruents, que no cal espectacularitzar-los. M'atreviria a dir que la moda ve del que els mestres d'Irving -Dickens, Hawthorne, Melville i Hardy- no van viure: un excés de ficció de l'època.

La nostra generació ha consumit més ficció que mai -a través del cinema, les sèries de televisió, i els mateixos llibres- i arriba un moment en què els novel•listes se les han d'empescar totes per reclamar l'interès dels lectors: d'aquí neix l'anomenada autoficció. Que, sigui dit de passada, no té res de nou: Proust i Sterne, a la seva manera, ja la practicaven. Ara li hem clavat l'etiqueta, només.

És com si una obra que estigués basada en fets reals tingués més pes. És com si digués al lector: i, a més, sàpiga que això va passar de debò. Però Irving té raó dient que a l'hora de jutjar una obra literària té poca importància que hagi estat basada en fets reals. En el moment en què llegim una novel•la o un conte, allò és la realitat. És més -com vam dir aquí fa poc- la neurociència ha demostrat fa poc que el cervell percep aquella lectura exactament igual com si estigués esdevenint-se davant nostre: el cervell no distingeix entre realitat i ficció. Només cal recordar què sentim al cinema quan una pel.lícula ens subjuga i ens hi immergim. Durant una hora i escaig deixem de pensar en nosaltres, en les nostres trifulgues, i transcendim el nostre ego limitat. Experimentem, encara que no ho sembli, un petit estat alterat -no sabem si elevat o no- de consciència. Per sort o per desgràcia, el mateix ens passa davant segons quins anuncis de televisió. Són tants els estímuls visuals i sonors a què estem sotmesos, que sembla que necessitem un plus de realitat a l'hora de dedicar un temps a la lectura. Si gràcies l'autoficció llegim més, benvinguda sigui.