Converso amb l'escriptor Marcos Giralt Torrente, que acaba de publicar "Tiempo de vida" (Anagrama). Un relat real, com diria Javier Cercas, a partir de la mort del pare. La figura del pare és d'allò més literària; hi ha una tradició de bons textos. És tan literària perquè el pare és el nostre primer referent: "En gran part ens construïm com a individus en contra o favor d'ells", afirma l'escriptor. D'aquí la complexitat de les relacions paternofilials i la seva fertilitat literària. "El pare hauria de ser àncora. Però quan aquesta àncora sembla no estar clavada sobre un terreny ferm, i rellisca sobre el fons marí sense complir la seva funció, és fàcil que sorgeixin els conflictes".

Els llibres sobre el pare s'escriuen generalment a partir de la mort del progenitor, com és el cas del de Marcos Giralt Torrente. I l'objectiu no és consolidar o engruixir una carrera literària sinó que neixen d'una necessitat íntima. He recomanat el llibre a Anji Carmelo, que és una de les nostres millors especialistes en dol i acompanyament en el dol (ella mateixa està travessant ara un procés de dol). L'hi he recomanat no pas perquè l'objectiu del llibre sigui consolar el lector.

La literatura, com diu l'autor, com qualsevol art, pot perseguir diferents objectius, però el principal, al qual se subordinen els altres, ha de ser estètic. "I aquí no hi entren ni la moral, ni l'altruisme ni les bones intencions. Ens ajuden a viure millor ‘Viatge al fons de la nit’, o l'’Ulisses’? Ens proporcionen un gaudi estètic i ens permeten entreveure la complexitat del món, però no ens curen de cap mal. En qualsevol cas, fan la vida més suportable".

L'he recomanat perquè és un gran llibre. I costa trobar grans llibres construïts sobre l'arena movedissa dels sentiments del dol. Per tal de no resultar mel•liflus, o cursis, els mascles acostumen a escriure sobre aquests temes amb una fredor pel meu gust excessiva. De manera que acaben mostrant-nos, només, l'os de les relacions. Marcos Giralt Torrente ha despullat el seu estil sinuós, ha anat al moll de l'os de la complexa relació amb el seu pare, però a partir d'aquí ha construït un artefacte literari que fa que "Tiempo de vida" es llegeixi com una novel•la, amb tota la complexitat i els matisos i els vaivens d'una novel•la.

Llibres semblants com "Patrimonio", de Philip Roth, o "El año del pensamiento mágico", de J. Didion (sobre la mort de la parella), són també d'allò més recomanables i molt bons llibres, però pel meu gust els manca una veu narradora que vagi més enllà de la retransmissió gairebé en directe d'uns fets. A "Tiempo de vida" la veu, a pesar de la seva austeritat, no és prima com la corda d'un violí a punt de trencar-se. Una veu que ens subjuga.