Fa unes quantes setmanes vaig tenir l’oportunitat de participar a “Banda ampla”, de TV3, un excel•lent programa amb dos presentadors excel•lents, Lídia Heredia i Toni Martínez, que permeten el debat reposat, argumentat, sense l’obligatorietat de la picabaralla dialèctica que està tan de moda (per no parlar de l’insult o la desqualificació), que sovint “espectacularitza” però no permet aprofundir en res, de manera que en alguns debats televisius espanyols, el que s’hi viu, més que un plató, sembla la barra d’un bar a les dues de la matinada amb un nivell d’ebrietat comuna.

No és el cas, ni molt menys, de “Banda ampla” (ens van servir aigua). Escriptors, llibreters, editors i lectors vam parlar de llibres i literatura durant pràcticament dues hores; tot un luxe, a la televisió. I l’ombra que va planar durant part del programa no va ser només la del llibre electrònic, sinó la de la sèrie “Lost”. Jo en sóc un admirador, de la sèrie. També sóc un lector compulsiu. Les dues patologies són compatibles. Hi ha qui diu que no té temps de llegir un llibre i sí de mirar el capítol d’una sèrie. Les dues activitats són compatibles: en mitja hora pots llegir un gran conte de Quim Monzó, posem per cas. Ferran Torrent va explicar que escolta el Barça mentre llegeix, així no es posa tan nerviós.

Un llibre, un bon llibre, la bona literatura, ens fa percebre segments de realitat on no arriba cap sèrie ni cap pel•lícula. Com el menjar de Ferran Adrià, que ens fa paladejar gustos que no trobarem en un restaurant de menjar ràpid. En cap cas voldria comparar les sèries amb el menjar ràpid; n’hi ha de molta qualitat, com la mateixa “Lost”. Les sèries, en aquests moments, destil•len més talent per minut que la majoria de pel•lícules nord-americanes. Hi trobem, per exemple, els millors guionistes. Però tot i això, la literatura arriba a uns cims que no pot assolir cap sèrie ni cap pel•lícula.

Sigui dit de passada, la sèrie “Lost” ha estat una gran divulgadora de llibres. Ja des de la primera temporada, quan un dels protagonistes hi va sortir llegint un llibre de Fiódor Dostoievski, va fer possible que aquella mateixa setmana a les llibreries nord-americanes se’n venguessin més de 400.000 exemplars. Tant de bo a totes les televisions hi sortissin més persones llegint llibres concrets, com aquell que no vol la cosa. Llibres que no necessàriament han de ser novetat (sovint no tenen cap altre valor que el fet de ser novetat).

On ens permet arribar la ficció literària? Deixa molt més espai per a la imaginació. I la neurociència ha demostrat fa pocs anys que el nostre cervell percep exactament igual el que ens passa, el que veiem, que el que imaginem. Un personatge de Paul Auster diu: “Les pel•lícules mostren massa, no deixen prou espai per a la imaginació de l’espectador, i la paradoxa és que com més intenten simular la realitat, més fracassen a l’hora de representar el món, que tant és dins nostre com al nostre voltant.” En efecte, el món és, sobretot, dins nostre. Només la literatura ens permet saber què pensa un personatge: el cinema tan sols em permet veure què fa i què diu, però no el que desfila pel seu cap. Per això un servidor creu que una novel•la ha de tenir més coses que acció. Molts fans de “Lost” pagarien diners per saber no només què pensen els seus protagonistes, sinó l’illa, o el fum negre. En una novel•la podrien pensar; com els gats hi poden enraonar.