Diu Haruki Murakami en el seu llibre "De què parlo quan parlo de córrer", que acaba de publicar Empúries (i Tusquets en castellà): "Sovint em pregunten què penso mentre corro. Normalment els que m'ho pregunten són gent que no ha corregut mai llargues distàncies. (...) Quan fa fred dec pensar en el fred, i quan fa calor dec pensar en la calor. Quan estic trist dec pensar en la tristesa, i quan estic content dec pensar en l'alegria. A vegades (de fet, gairebé mai) se m'acudeix alguna idea per a alguna novel•la. Tot i així, pràcticament no penso mai en res que tingui sentit. Quan corro, corro i prou. Corro en un buit. O, dit d'una altra manera, corro per estar en un buit".

Murakami és un futur premi Nobel, un autor amb un món propi inqüestionable, un gran escriptor. Fa aproximadament un any, quan vaig tenir la sort de conèixer-lo i entrevistar-lo pel "Dominical" d' "El Periódico", jo també li vaig preguntar en què pensava mentre corria (no he corregut mai llargues distàncies; amb prou feines curtes), i em va donar una resposta semblant. També em va confessar que corria per estar sol. Pel mateix motiu que escrivia. I que tenia por de fer-se gran, i de no poder escriure més. Tanmateix, reconeixia que hi ha grans autors que han donat el millor de si mateixos a partir de la seixantena, la seva edat. Un home tímid, amable. Mirava la tassa de cafè. Somreia. La seva dona ens feia moltes fotos.

"De què parlo quan parlo de córrer" és un llibre de textos de Murakami sobre el fet de córrer: "Mentre hi treballava em vaig adonar que escriure honestament sobre córrer era escriure honestament sobre mi". El llibre conté lliçons –paral•lelismes entre el fet de córrer i l'escriptura- basades en l'experiència. No sé si, tal com s'afirma a la contracoberta, és un llibre d'autosuperació. Potser sí. O potser tal vegada en el fons tots els llibres ho són, d'autosuperació.

Diu Murakami: "Alguns escriptors que de joves han escrit obres excel•lents, plenes de força i de bellesa, es troben que quan arriben a una certa edat es cansen de sobte. Es podria dir que estan 'cremats' o 'esgotats'". Haruki Murakami vol evitar aquest esgotament fent esport (també vol evitar els quilos de més; diu que té tendència a engreixar-se). Per ell escriure és com pujar una muntanya, com arribar a un cim després d'un ascens llarg i costós. Només és compatible amb el fet de cuidar-se. Lluny queda el seu club de jazz, les nits en què anava a dormir tard. "M'agradaria retardar al màxim el moment en què la meva vitalitat ja no sigui capaç d'eliminar les toxines que hi ha dins meu. Aquest és el meu objectiu com a novel•lista." Dedico aquesta frase als meus amics escriptors amants del bon vi, i del bon cava. De retruc, doncs, també me la dedico a mi.