Estic llegint "Una tempesta" (La Magrana), d'Imma Monsó, una de les meves escriptores catalanes preferides. D'entrada, agraeixo el to i l'humor i la lucidesa, marca de la casa, únics. Els lectors fem un enllaç amb les primeres novel•les de l'autora. També agraeixo el fet que sigui un llibre que fa pensar el lector, mentre el va capbussant en una intriga. Llegim, a la pàgina 46: "Els llibres són per construir-se un món propi, no per adaptar-se, pensava, i sabia que aquest pensament tenia alguna cosa a veure amb els pares, tan deliciosament excèntrics com irresponsables, però capaços d'una tendresa, d'una expressivitat afectuosa de què els tiets havien estat sempre desproveïts. Els pares tenien un món propi. Els tiets, no."

Tot i que abans i després passen altres coses, l'argument es pot resumir així: una escriptora que es dirigeix a fer una xerrada en un poble del Pirineu es troba una ambulància a la carretera, en plena tempesta. A dins, un jove que acaba de morir d'accident i l'únic indici per esbrinar-ne la identitat és un mòbil, on hi ha el darrer missatge que ha rebut. Diu l'SMS: “Deixo el bacallà al forn, per si no véns a la xerrada. Si vols venir, recorda: al castell a les 6.30”. L'escriptora descobreix així que la persona que ha deixat el missatge probablement serà a la conferència, ignorant la tragèdia. En canvi, ella ho sap. En iniciar la seva intervenció, pren una decisió.

Explica Monsó, en una entrevista a Vilaweb: "El llibre mostra dos paradigmes a través de dos personatges masculins: en Sergi és ‘parapentista’ i viu al límit el moment present, amb una intensitat màxima, amb una passió absorbent i viciosa, gairebé, sense pensar en el futur. En canvi, l'Hug és un neuròtic de manual, un obsessiu compulsiu (un tipus de caràcter que m'és més pròxim, que reconec molt i que ja vaig tractar al meu primer llibre). En Sergi sap molt bé que una cosa és el rumb i l'altra la deriva. En canvi, l'Hug pateix l'ansietat anticipatòria, que és una metàfora del moment actual que viu la societat, amb aquesta por d’allò imprevist, la malaltia, la higienització del món, de les pors que tenim, de ser políticament correcte... Sí, un món bastant malalt. El món està atacat per la por de tenir por. I només cal veure la quantitat de fòbies que han aparegut recentment, és increïble."