De sobte, una part d'“El silenci” ha esdevingut ficció: al llibre, Baltasar Porcel s’havia curat del càncer. De la seva mort, me’n vaig assabentar cinc minuts abans de començar “L’ofici de viure” d’ahir. La tristesa era pugnaç. El programa es va convertir en un petit homenatge al gran escriptor i amic. La gran deficiència de la literatura és que no ens prepara per als esdeveniments principals.

Una imatge de l'escriptor Baltasar Porcel.
Contràriament al que diuen avui alguns diaris, Porcel no tenia un tumor cerebral. A diferència d’Umiko, la protagonista d”El silenci”. A Porcel li havia agradat molt la novel•la, fins al punt que aquesta primavera s’havia ofert per presentar-la a Palma de Mallorca. Així va ser. En acabat, vam sopar: com sempre, menjava i parlava alhora amb una fúria incontenible, com si dins el seu cos hi tingués lloc algun fenomen biològic que el nodria d’idees. Estava decebut amb la situació actual de la literatura catalana, no pas perquè no tinguéssim bons autors, sinó perquè aquests autors no arribaven als joves, als quals, segons ell, no se’ls contagiava el plaer per la nostra literatura: “la culpa és de les institucions”, va dir amb l’habitual intensitat seriosa als ulls. També es va mostrar decebut amb els seus amics polítics amb els quals dinava, cada cop menys (“no llegeixen res, la cultura no els interessa”); decebut amb els rics, amb la vida social i amb la qualitat de la crítica literària catalana, fins i tot amb la del seu propi diari. Però en cap cas era un home amargós. Aquesta decepció no la duia a la sang: treballava compulsivament, escrivia nous llibres, viatjava, menjava, feia molts plans de futur, somreia, reia. A la sang hi duia cèl•lules malignes, que ell desconeixia. Ha viscut un temps de propina. Si fa o no fa, com tothom. La seva frase preferida era de Píndar: “La vida és efímera, però els seus dies poden ser immortals”.

No només ens queda el consol de la seva obra poderosíssima, d’una ambició comparable a la de Faulkner, sinó el fet que fa un any i escaig –quan semblava que havia “derrotat” el càncer- ja va rebre tota mena d’homenatges, com si tornés de la malaltia talment un heroi de guerra. Per tant, va tenir la sort de rebre molts elogis en vida (la malaltia és una gran oportunitat per rebre amor). No li feia por la mort. Només li feia por no tornar a veure la seva família, els seus fills. Com he escrit abans, de por només n’havia sentit un capvespre remot a l’Àfrica, sol davant d’un guepart amb el qual s’havia creuat mentre feia una excursió. No hi havia ningú més en uns quants quilòmetres, el guepard se’l va mirar, ell li va tornar la mirada, i així van estar durant una estona, mirant-se cara a cara, sense que Porcel sabés si marxar corrents o abraonar-s’hi i clavar-li les dents; ell al guepard. D’allà va néixer la relació tan estreta que tenia amb els felins. Li agradaven més alguns gats que algunes persones. Com els felins, duia una cuirassa esquerpa per protegir-se, una mena de filferro espinós. Però més enllà d’aquesta superfície era un home ple a vessar de generositat i tendresa. La seva ambició literària i les seves lliçons de vida continuaran sent un pilar sòlid en què sustentar-me.