Categoria: General
Escrit per: Gaspar Hernàndez
Vaig anar al cinema a veure la pellícula “Origen” l’altre dia, quan ja no era novetat. Tant de bo poguéssim fer el mateix amb els diaris: llegir-los al cap del temps, quan tot és menys important. O amb els problemes: ocupar-nos-en quan no fossin urgents. M’havia agradat molt “Memento”, del mateix director, Christopher Nolan, i per tant vaig anar al cine amb massa expectatives. I ja se sap que com més expectatives, més decepcions.

No sóc crític de cinema; però m’interessen els temes de què s’ocupa el director britànic. “Memento” tracta de la pèrdua de memòria a curt termini; una altra pellícula seva, “Insomni”, d’un detectiu incapaç de dormir, i “Origen” és un viatge al món dels somnis. Així doncs, Nolan és dels pocs directors actuals centrats a plasmar a la gran pantalla el món de la ment. Un repte, ja que el cine és un gènere molt limitat a l’hora de tractar allò mental, a diferència del que passa en la literatura. Davant la gran pantalla –o la petita– veiem o sentim uns personatges, però no sabem què estan pensant. Només podem entrar en aquest terreny a través de la literatura que no es dedica a imitar el cine i va més enllà de l’acció trepidant.

Deixant de banda que “Origen” és una americanada, amb massa persecucions i trets, s’ha d’agrair que el cineasta Nolan s’arrisqui i porti al gran públic el relliscós territori dels somnis. Si ha aconseguit l’èxit, al meu modest entendre, és perquè no mostra els somnis com una cosa onírica. L’escriptor Henry James va dir: “Explica un somni i perdràs un lector”. Al cinema, ens distanciem de la imatge borrosa i la música tètrica. En canvi, amb la pellícula de Nolan passa el mateix que quan somiem: no la percebem com si es tractés d’un somni.

L’afany de Nolan és d’agrair, perquè porta al gran públic un procés del qual no se sap pràcticament res. Pel que fa als somnis, la ciència és en la prehistòria. L’afirmació no és meva, sinó d’un científic. Fa uns quants anys vaig entrevistar el doctor Sam Wang, professor de Neurociència i Biologia Molecular de la Universitat de Princeton (EUA), i em va dir: “Els científics no sabem per què somiem. Del 95% del procés dels somnis no en sabem res”. Saben que els somnis alteren la nostra percepció. Que el cervell envia senyals al cos perquè no mobilitzi els músculs. Saben que solem somiar coses que ens han passat (amb un cert grau de distorsió). Saben que els gats somien que cacen, els ocells que canten, i que les rates passen per uns estranys laberints. Però no saben, per exemple, per què a vegades tenim somnis premonitoris. I com que no ho saben, neguen que existeixin. .
Categoria: General
Escrit per: Gaspar Hernàndez
*Quan fa poques setmanes va presentar a Barcelona la seva darrera novel•la, "L'última nit a Twisted River" (Edicions 62/Tusquets), l'escriptor nord-americà John Irving es va queixar del que fa temps que es queixen els seus personatges escriptors: els periodistes no paren de preguntar-li què hi ha d'autobiogràfic i què no en les seves novel·les. Llegim la queixa, per exemple, a "Una dona difícil" i a la mateixa "L'última nit a Twisted River" (un llibre d'allò més recomanable per capbussar-s'hi aquest estiu).

Irving va dir, amb tota la raó, que la qüestió autobiogràfica és un tema menor. Que té poca importància, a l'hora de valorar la qualitat d'una novel•la, saber si està basada en "fets reals". Entre d'altres coses, perquè la majoria de "fets reals" resultarien inversemblants escrits negre sobre blanc en una novel.la. Fa una dècada, una novel•la amb personatges com Bush i Berlusconi (o Millet) hauria estat increïble. Cap ficció espanyola, que jo sàpiga, va especular sobre la bombolla immobiliària i les seves aleshores probables conseqüències (senzillament, els experts -i sobretot l'estament polític- negaven que existís cap bombolla immobiliària). Cap ficció nord-americana va arribar a imaginar els atemptats de l'11-S contra les torres bessones de Nova Iork. Ningú se'ls hauria cregut.

També va dir Irving que aquesta moda -l'interès per saber si la seva obra és autobiogràfica- deu beure dels "reality" televisius, que ofereixen com a principal reclam el fet d'oferir un tros del que anomenem realitat. Fragments tan cruents, que no cal espectacularitzar-los. M'atreviria a dir que la moda ve del que els mestres d'Irving -Dickens, Hawthorne, Melville i Hardy- no van viure: un excés de ficció de l'època.

La nostra generació ha consumit més ficció que mai -a través del cinema, les sèries de televisió, i els mateixos llibres- i arriba un moment en què els novel•listes se les han d'empescar totes per reclamar l'interès dels lectors: d'aquí neix l'anomenada autoficció. Que, sigui dit de passada, no té res de nou: Proust i Sterne, a la seva manera, ja la practicaven. Ara li hem clavat l'etiqueta, només.

És com si una obra que estigués basada en fets reals tingués més pes. És com si digués al lector: i, a més, sàpiga que això va passar de debò. Però Irving té raó dient que a l'hora de jutjar una obra literària té poca importància que hagi estat basada en fets reals. En el moment en què llegim una novel•la o un conte, allò és la realitat. És més -com vam dir aquí fa poc- la neurociència ha demostrat fa poc que el cervell percep aquella lectura exactament igual com si estigués esdevenint-se davant nostre: el cervell no distingeix entre realitat i ficció. Només cal recordar què sentim al cinema quan una pel.lícula ens subjuga i ens hi immergim. Durant una hora i escaig deixem de pensar en nosaltres, en les nostres trifulgues, i transcendim el nostre ego limitat. Experimentem, encara que no ho sembli, un petit estat alterat -no sabem si elevat o no- de consciència. Per sort o per desgràcia, el mateix ens passa davant segons quins anuncis de televisió. Són tants els estímuls visuals i sonors a què estem sotmesos, que sembla que necessitem un plus de realitat a l'hora de dedicar un temps a la lectura. Si gràcies l'autoficció llegim més, benvinguda sigui. .
Categoria: General
Escrit per: Gaspar Hernàndez
Converso amb l'escriptor Marcos Giralt Torrente, que acaba de publicar "Tiempo de vida" (Anagrama). Un relat real, com diria Javier Cercas, a partir de la mort del pare. La figura del pare és d'allò més literària; hi ha una tradició de bons textos. És tan literària perquè el pare és el nostre primer referent: "En gran part ens construïm com a individus en contra o favor d'ells", afirma l'escriptor. D'aquí la complexitat de les relacions paternofilials i la seva fertilitat literària. "El pare hauria de ser àncora. Però quan aquesta àncora sembla no estar clavada sobre un terreny ferm, i rellisca sobre el fons marí sense complir la seva funció, és fàcil que sorgeixin els conflictes".

Els llibres sobre el pare s'escriuen generalment a partir de la mort del progenitor, com és el cas del de Marcos Giralt Torrente. I l'objectiu no és consolidar o engruixir una carrera literària sinó que neixen d'una necessitat íntima. He recomanat el llibre a Anji Carmelo, que és una de les nostres millors especialistes en dol i acompanyament en el dol (ella mateixa està travessant ara un procés de dol). L'hi he recomanat no pas perquè l'objectiu del llibre sigui consolar el lector.

La literatura, com diu l'autor, com qualsevol art, pot perseguir diferents objectius, però el principal, al qual se subordinen els altres, ha de ser estètic. "I aquí no hi entren ni la moral, ni l'altruisme ni les bones intencions. Ens ajuden a viure millor ‘Viatge al fons de la nit’, o l'’Ulisses’? Ens proporcionen un gaudi estètic i ens permeten entreveure la complexitat del món, però no ens curen de cap mal. En qualsevol cas, fan la vida més suportable".

L'he recomanat perquè és un gran llibre. I costa trobar grans llibres construïts sobre l'arena movedissa dels sentiments del dol. Per tal de no resultar mel•liflus, o cursis, els mascles acostumen a escriure sobre aquests temes amb una fredor pel meu gust excessiva. De manera que acaben mostrant-nos, només, l'os de les relacions. Marcos Giralt Torrente ha despullat el seu estil sinuós, ha anat al moll de l'os de la complexa relació amb el seu pare, però a partir d'aquí ha construït un artefacte literari que fa que "Tiempo de vida" es llegeixi com una novel•la, amb tota la complexitat i els matisos i els vaivens d'una novel•la.

Llibres semblants com "Patrimonio", de Philip Roth, o "El año del pensamiento mágico", de J. Didion (sobre la mort de la parella), són també d'allò més recomanables i molt bons llibres, però pel meu gust els manca una veu narradora que vagi més enllà de la retransmissió gairebé en directe d'uns fets. A "Tiempo de vida" la veu, a pesar de la seva austeritat, no és prima com la corda d'un violí a punt de trencar-se. Una veu que ens subjuga. .

06/05/2010: "Lost" i la lectura

Categoria: General
Escrit per: Gaspar Hernàndez
Fa unes quantes setmanes vaig tenir l’oportunitat de participar a “Banda ampla”, de TV3, un excel•lent programa amb dos presentadors excel•lents, Lídia Heredia i Toni Martínez, que permeten el debat reposat, argumentat, sense l’obligatorietat de la picabaralla dialèctica que està tan de moda (per no parlar de l’insult o la desqualificació), que sovint “espectacularitza” però no permet aprofundir en res, de manera que en alguns debats televisius espanyols, el que s’hi viu, més que un plató, sembla la barra d’un bar a les dues de la matinada amb un nivell d’ebrietat comuna.

No és el cas, ni molt menys, de “Banda ampla” (ens van servir aigua). Escriptors, llibreters, editors i lectors vam parlar de llibres i literatura durant pràcticament dues hores; tot un luxe, a la televisió. I l’ombra que va planar durant part del programa no va ser només la del llibre electrònic, sinó la de la sèrie “Lost”. Jo en sóc un admirador, de la sèrie. També sóc un lector compulsiu. Les dues patologies són compatibles. Hi ha qui diu que no té temps de llegir un llibre i sí de mirar el capítol d’una sèrie. Les dues activitats són compatibles: en mitja hora pots llegir un gran conte de Quim Monzó, posem per cas. Ferran Torrent va explicar que escolta el Barça mentre llegeix, així no es posa tan nerviós.

Un llibre, un bon llibre, la bona literatura, ens fa percebre segments de realitat on no arriba cap sèrie ni cap pel•lícula. Com el menjar de Ferran Adrià, que ens fa paladejar gustos que no trobarem en un restaurant de menjar ràpid. En cap cas voldria comparar les sèries amb el menjar ràpid; n’hi ha de molta qualitat, com la mateixa “Lost”. Les sèries, en aquests moments, destil•len més talent per minut que la majoria de pel•lícules nord-americanes. Hi trobem, per exemple, els millors guionistes. Però tot i això, la literatura arriba a uns cims que no pot assolir cap sèrie ni cap pel•lícula.

Sigui dit de passada, la sèrie “Lost” ha estat una gran divulgadora de llibres. Ja des de la primera temporada, quan un dels protagonistes hi va sortir llegint un llibre de Fiódor Dostoievski, va fer possible que aquella mateixa setmana a les llibreries nord-americanes se’n venguessin més de 400.000 exemplars. Tant de bo a totes les televisions hi sortissin més persones llegint llibres concrets, com aquell que no vol la cosa. Llibres que no necessàriament han de ser novetat (sovint no tenen cap altre valor que el fet de ser novetat).

On ens permet arribar la ficció literària? Deixa molt més espai per a la imaginació. I la neurociència ha demostrat fa pocs anys que el nostre cervell percep exactament igual el que ens passa, el que veiem, que el que imaginem. Un personatge de Paul Auster diu: “Les pel•lícules mostren massa, no deixen prou espai per a la imaginació de l’espectador, i la paradoxa és que com més intenten simular la realitat, més fracassen a l’hora de representar el món, que tant és dins nostre com al nostre voltant.” En efecte, el món és, sobretot, dins nostre. Només la literatura ens permet saber què pensa un personatge: el cinema tan sols em permet veure què fa i què diu, però no el que desfila pel seu cap. Per això un servidor creu que una novel•la ha de tenir més coses que acció. Molts fans de “Lost” pagarien diners per saber no només què pensen els seus protagonistes, sinó l’illa, o el fum negre. En una novel•la podrien pensar; com els gats hi poden enraonar. .

19/04/2010: Sant Jordi

Categoria: General
Escrit per: Gaspar Hernàndez
El fet que aquest Sant Jordi els autors catalans no hàgim de competir amb un fenomen de vendes com Stieg Larsson em fa pensar —toquem ferro— que es vendrà més literatura catalana; que les llistes dels més venuts estaran més repartides. Hi ha molts llibres valuosos, aquest Sant Jordi. Els amics de la secció de Cultura de Catalunya Ràdio m'han demanat recomanacions, i un sempre les fa amb un regust agredolç, perquè no esmenta tothom qui hauria d'esmentar, per manca de temps.

Aquest diumenge l'escriptor nord-americà Philip Roth ha repetit a “La Vanguardia” una cantarella que diu des de fa temps: que s'acaben els lectors. Que en els propers 25 anys no s'acabarà la novel·la, però gairebé: "Els lectors de novel·la es reduiran molt notablement, com si una epidèmia els anés matant. I la lectura caurà en picat. Està tot llest perquè aquest canvi es produeixi de forma inevitable. Ho observo cada dia, en els detalls de la vida quotidiana (...) La concentració necessària per llegir una novel·la es dóna en unes circumstàncies que no són les de la vida d'avui dia. Aquesta és l'època dels artefactes electrònics. (...) Les pantalles de l'e-book ens oferiran moltes opcions que van més enllà de descarregar-nos una novel·la. I les altres opcions seran més espectaculars."

Després de llegir aquestes afirmacions, em van venir ganes de dir-li a l'admirat Philip Roth —és injust que encara no tingui el Nobel— que vingués aquest Sant Jordi a Catalunya, i que veiés quin pa s'hi dóna; potser canviaria d'opinió. Ara bé: la nostra diada és un petit miracle. Té raó l'escriptor quan afirma que l'electrònica, els hàbits, no afavoreixen el temps ni la concentració necessaris que requereix un llibre. Tal vegada, però, Roth és massa apocalíptic. En qualsevol cas, des d'aquí suggereixo un petit i modest antídot contra el futur que pronostica: parlar amb entusiasme dels llibres que ens han agradat. Recomanar, regalar, els llibres que ens hagin suscitat entusiasme.

Així es guanyen, per exemple, unes eleccions. No es guanyen volent convèncer ningú que voti tal o tal altre partit, sinó mirant de transmetre entusiasme per un projecte. I qui mai no hagi sentit entusiasme per un llibre —qui no s'hagi sentit endollat mentalment a uns personatges o a un autor— s'ha perdut un dels grans plaers de la vida. .

21/03/2010: Murakami. Córrer.

Categoria: General
Escrit per: Gaspar Hernàndez


Diu Haruki Murakami en el seu llibre "De què parlo quan parlo de córrer", que acaba de publicar Empúries (i Tusquets en castellà): "Sovint em pregunten què penso mentre corro. Normalment els que m'ho pregunten són gent que no ha corregut mai llargues distàncies. (...) Quan fa fred dec pensar en el fred, i quan fa calor dec pensar en la calor. Quan estic trist dec pensar en la tristesa, i quan estic content dec pensar en l'alegria. A vegades (de fet, gairebé mai) se m'acudeix alguna idea per a alguna novel•la. Tot i així, pràcticament no penso mai en res que tingui sentit. Quan corro, corro i prou. Corro en un buit. O, dit d'una altra manera, corro per estar en un buit".

Murakami és un futur premi Nobel, un autor amb un món propi inqüestionable, un gran escriptor. Fa aproximadament un any, quan vaig tenir la sort de conèixer-lo i entrevistar-lo pel "Dominical" d' "El Periódico", jo també li vaig preguntar en què pensava mentre corria (no he corregut mai llargues distàncies; amb prou feines curtes), i em va donar una resposta semblant. També em va confessar que corria per estar sol. Pel mateix motiu que escrivia. I que tenia por de fer-se gran, i de no poder escriure més. Tanmateix, reconeixia que hi ha grans autors que han donat el millor de si mateixos a partir de la seixantena, la seva edat. Un home tímid, amable. Mirava la tassa de cafè. Somreia. La seva dona ens feia moltes fotos.

"De què parlo quan parlo de córrer" és un llibre de textos de Murakami sobre el fet de córrer: "Mentre hi treballava em vaig adonar que escriure honestament sobre córrer era escriure honestament sobre mi". El llibre conté lliçons –paral•lelismes entre el fet de córrer i l'escriptura- basades en l'experiència. No sé si, tal com s'afirma a la contracoberta, és un llibre d'autosuperació. Potser sí. O potser tal vegada en el fons tots els llibres ho són, d'autosuperació.

Diu Murakami: "Alguns escriptors que de joves han escrit obres excel•lents, plenes de força i de bellesa, es troben que quan arriben a una certa edat es cansen de sobte. Es podria dir que estan 'cremats' o 'esgotats'". Haruki Murakami vol evitar aquest esgotament fent esport (també vol evitar els quilos de més; diu que té tendència a engreixar-se). Per ell escriure és com pujar una muntanya, com arribar a un cim després d'un ascens llarg i costós. Només és compatible amb el fet de cuidar-se. Lluny queda el seu club de jazz, les nits en què anava a dormir tard. "M'agradaria retardar al màxim el moment en què la meva vitalitat ja no sigui capaç d'eliminar les toxines que hi ha dins meu. Aquest és el meu objectiu com a novel•lista." Dedico aquesta frase als meus amics escriptors amants del bon vi, i del bon cava. De retruc, doncs, també me la dedico a mi. .

11/03/2010: Herois quotidians

Categoria: General
Escrit per: Gaspar Hernàndez
Pilar Jericó és una economista i conferenciant intel•ligent, lúcida, que aprèn i desaprèn constantment. Ha travessat deserts emocionals i n'ha sortit reforçada. Fa la sensació que alguns dels seus llibres, plens de rigor, neixen d'aquests deserts. La vaig conèixer a través del gran advocat i humanista Josep Gajo. Tot i que sovint ve a Barcelona, no ens veiem tant com voldríem. Però estem a prop, i ens llegim.

Pilar Jericó fa anys que està duent a terme una tasca important de vincle entre el món de l'empresa i el del creixement personal. Cada cop hi ha més homes i dones, executius ben pagats, que antigament haurien estat considerats "executius agressius", amb bones posicions laborals, èxit econòmic, bona casa, bon cotxe, i tot el que es pugui desitjar... que són profundament infeliços. I això acaba repercutint en la salut de les empreses i en la salut física i personal de cada un d'ells. Però Jericó no només s'adreça a aquest segment de població; amb el seu últim llibre, "Herois quotidians" (Ara Llibres) s'adreça a tothom. Perquè tots hem estat o serem o podem ser herois, amb el benentès que un mateix no s'ho pot dir mai, que és un heroi.

Per la Pilar, un heroi quotidià és una persona que segueix endavant malgrat els entrebancs en lloc d'instal•lar-se en la queixa, i sap aprofitar les dificultats com oportunitats per transformar-se de manera positiva (en aquest punt, com en d'altres, el seu discurs coincideix amb el d'Àlex Rovira. Tinc la sort que tots dos, i Josep Gajo, siguin amics meus). L'heroi quotidià confia en la capacitat de tirar endavant malgrat les dificultats: caure i tornar-se a aixecar (la resiliència). No espera que el govern o la societat o l'atzar els resolgui la seva situació: ells n’assumeixen el protagonisme, i prenen decisions.

De vegades, en el camí, hi ha el que la Pilar anomena "deserts emocionals". És inevitable travessar moments complicats; és inevitable el dolor. Però, segons l'autora, podem aconseguir trobar-hi un sentit i aprofitar-lo per aprendre'n alguna lliçó valuosa: "El que descobrim quan travessem el desert no ho aprenem ni de l'èxit ni dels moments de bonança. Vet aquí la màgia i l'oportunitat de la situació econòmica actual."

Cal morir perquè dins nostre neixi alguna cosa més, diu Jericó; cal escombrar les nostres seguretats, sortir de la zona de confort, crear espai per a l'aprenentatge. Cal somniar-nos de nou: com ens agradaria ser, projectes de futur. Cal humilitat. Diu Jericó que sense humilitat no hi ha aprenentatge: "Un dels avantatges de la nit fosca és que et despulla de les teves seguretats i t'apropa a la humilitat. Aprenem quan ens sentim verges per fer-ho." Sir Richard Branson, fundador del grup Virgin, una de les empreses més importants i exitoses del Regne Unit, va escollir el nom de Virgin per a cada una de les seves empreses perquè desconeixia completament el negoci; era verge. Així doncs, augmentar una mica la nostra "virginitat intel•lectual" (altres són més difícils de reparar, diu l'autora, "i possiblement menys desitjades") és necessari per aprofitar els avantatges de la iniciació i per estar oberts a noves ajudes. "Possiblement sigui més savi desaprendre que aprendre."

"Obre't a noves referències i escolta altres persones que puguin ajudar-te", diu en el seu darrer llibre. La iniciació ens endinsa en un terreny nou. Estem explorant noves relacions laborals o professionals i, per tant, és probable que necessitem suports diferents dels que teníem, i, si els aconseguim, podem viure trobades que ens poden aportar molt. El mestre apareix quan l'alumne està a punt. .
Categoria: General
Escrit per: Gaspar Hernàndez
Rafael Chirbes és un gran escriptor valencià que viu als afores del món literari. No es prodiga als mitjans ni a les festes ni sovinteja capelletes, és fidel a l'editorial de sempre i afirma que tan sols vol un editor que es llegeixi bé els seus manuscrits, que els subratlli (es refereix a Jorge Herralde). Està en contra de la facilitat amb què s'escriu a internet, de la lleugeresa de la paraula impresa a la xarxa, de la seva data de caducitat. No li interessa el debat sobre el llibre electrònic, perquè afirma -i amb tota la raó- que l'important són els continguts. (Ara bé: abans ha deixat clar que adora el paper imprès, la seva olor, la tinta.) "Al fin y al cabo, qué más nos da que Herodoto o Lucrecio escribieran en tablas o en papiros, que dibujaran sus letras con punzón, con plumas de ganso, con estilográficas o con un bolígrafo Bic."

Chirbes acaba de publicar "Por cuenta propia" (Anagrama), un assaig sobre el fet de llegir i escriure. Hi llegim que està en contra dels resums de les novel•les, de parlar-ne -autors i periodistes- com si es poguessin sintetitzar en poques línies. Ho subscric al cent per cent. "Una novela se sostiene sobre sus propias fuerzas, en su propia complejidad, y dice exactamente lo que dice: no admite glosas, ni resúmenes como aquellos que hacían los del 'Reader's Digest'. Un libro es lo que es: un conjunto de palabras. Y lo que esas palabras ordenadas de determinada manera cuentan es, a la vez, su fondo y su forma. El lenguaje -cargado de una densidad que es a la vez tiempo y sentido- es su andamiaje constructivo, pero también su ritmo, su respiración, su tono; y es en los pliegues del lenguaje, en sus avatares -a la vez fondo y forma-, donde se refugia el sentido del libro."
.

07/02/2010: Un camí per créixer

Categoria: General
Escrit per: Gaspar Hernàndez
La filòloga Eva Ibáñez acaba de publicar "El Tao: un camí per créixer" (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), un llibre per a infants, escrit i il•lustrat per "una buscadora de bellesa". Bellesa entesa com a equilibri; ser al nostre centre. Diu l'autora que vivim d'esquena a la naturalesa, al seu tempo i al seu ritme vital: "tot això fa que els nostres ritmes siguin irreals, veloços, perquè només són mentals". El mestratge del Tao és colossal. Es tracta -per exemple- de fluir com l'aigua, i lluitar menys. Ser flexibles com el bambú: "té una base molt sòlida que li permet ser flexible a la part superior". Diu l'autora que la primera lectura del Tao li va "calmar l'ànima", perquè hi va trobar explicats sentiments, intuïcions, idees que mai havia sabut expressar. Des d'aleshores és un dels seus llibres de capçalera. Ara vol contagiar aquest entusiasme a la seva filla.

Vet aquí alguns aforismes del llibre:
-"Experimenta per tu mateix per conèixer. La resta únicament és creure".
-"No vulguis etiquetar-ho tot i deixa't guiar pel cor".
-"Tot té el seu precís moment. Hem d'aprendre a confiar i ser pacients".
-"Si decideixes no discutir, ningú ho podrà fer amb tu".
-"Estàs en aquest món per aprendre i passar-t'ho bé. I no t'ajuda gens estar enfadat".
-"Si el que vols és rebre alegria, amb un somriure desperta't cada dia, perquè si ho fas plorant, la tristesa t'estarà esperant".
-"Per aprendre a mirar amb el cor, ni pensis ni posis noms". .
Categoria: General
Escrit per: Gaspar Hernàndez
El Nobel turc de literatura, Orhan Pamuk, ve de nou a Barcelona, i al CCCB parla del futur de la novel•la, i, de retruc, del llibre electrònic: "La tecnologia canvia, però el cor humà no gaire. Canvia la manera en què ens comuniquem, però no canvia l’art. La novel•la no morirà amb internet", afirma.

Al•ludint al títol del seu darrer llibre, l’escriptor va comparar les novel•les amb els museus, o amb el que haurien de ser els museus segons ell. Sosté Pamuk que totes dues coses compleixen la mateixa funció d’arxivar la vida: "Crec que els museus haurien de ser menys representatius d’una comunitat i ser més personals. Tots els museus són novel•les perquè ajuden a preservar una manera de viure."

Em pregunto si algú li ha dit a Pamuk que la seva darrera novel•la gairebé no ha rebut ni una crítica favorable a Catalunya. Em pregunto si continua sent l’home tímid i d’ulls ensonyats que vaig conèixer fa uns anys, quan venia sol a Barcelona, sense el Nobel ni caps de premsa que l’acompanyessin durant les entrevistes i, això sí, amb un munt de ressenyes favorables.
.