Escrit per: Sergi Vicente
'Una catàstrofe imprevisible, de dimensions extraordinàries'. La triple crisi (terratrèmol, tsunami, accident nuclear) que va viure el Japó ara fa tot just un any va intentar explicar-se durant aquells primers dies des de l'excepcionalitat. I, certament, les imatges de la primera catàstrofe natural retransmesa en directe per televisió parlen per sí mateixes. L'últim gran tsunami de magnitud i impacte similars que va patir el Japó es remunta a 1896.

Però, amb el temps, aquella explicació ha deixat de ser vàlida per excusar-se en la manca de preparació i les negligències que van precedir l'accident nuclear més gran després de Txernòbyl. Des dels informes de soldadures defectuoses a les recomanacions de sismòlegs de no construir centrals com Fukushima o Hamaoka en zones d'alta activitat sísmica, un any després del desastre el debat ha traspassat fronteres i altera la creença que l'energia nuclear no comporta riscos, una creença generalitzada després que Txernòbyl s'entengués com un simple nyap d'una Unió Soviètica en decadència.

Tampoc hi haurà excuses per replantejar-se la reconstrucció de les ciutats devastades en una zona tan propensa als tsunamis. Potser passaran 100 anys més, però Tohoku (la regió nordest del Japó) tornarà a tenir-ne, de tsunamis. I, per molt que hi hagi urgència per reallotjar tots els desplaçats i treure'ls de la temporalitat en què viuen des d'aleshores, caldrà evitar reconstruir ciutats en zones de risc i millorar les rutes d'evaquació o els sistemes d'alerta de tsunamis que, precisament en un dels països més acostumats als tremolors i millor preparats per a aquesta mena d'emergències, només van funcionar a mitges i no van evitar que el desastre es cobrés més de 20.000 víctimes entre morts i desapareguts.

Categories: General
Escrit per: Sergi Vicente
A proposta meva, i no per vocació propagandística o per encàrrec del govern o de CiU, com he llegit al Twitter, he estat a Macau coincidint amb l'interès i el debat que ha suscitat el projecte que la premsa ha anomenat Eurovegas. Macau és la capital mundial del joc des del 2007 i actualment genera cinc vegades més beneficis pel joc que Las Vegas. Per això vaig trobar interessant ensenyar què és el Venetian, el descomunal projecte inaugurat fa cinc anys que exemplifica la mena de transformacions que experimenta la indústria del joc. La meva feina no és defensar o carregar-me res, és explicar.

Una de les 50 gòndoles del Venetian Macao


Tractar en una crònica i una entrevista tots els aspectes que aquest debat ha generat hauria estat impossible perquè el temps d'un TN és molt limitat, i aquest cop m'he centrat en explicar quin ha estat el model empresarial que ha permès, per exemple, que Las Vegas tingui avui una proporció menor provinent del joc (35%) que altres activitats, sobretot les convencions, un dels eixos de conceptes com el Macau Venetian o el Marina Bay (Singapur), allò més semblant al que Adelson vol construir a Barcelona o Madrid. Tot i que a Macau entre un 80% i un 90% dels beneficis provenen del joc, el Venetian resumeix bé el concepte.

Taules de joc
Més enllà de la part del negoci, de tots els altres temes sensibles o més socials que aquest debat inclou, Macau em permetia parlar sobretot de l'addicció al joc (perquè la prevalència a apostar hi contribueix) o de la regulació. Seria arrogant dir que sóc impermeable a les crítiques, però tinc la consciència tranquil·la perquè considero que han quedat ben explicats, tant amb les preguntes-respostes a l'entrevista a Edward Tracy, president de Sands China, com a la crònica del "TN Migdia" amb la intervenció del professor Jorge Godinho, de la Universitat de Macau, que molt amablement va atendre'm durant tot un matí parlant d'aquesta i altres qüestions.

Els dos dies i mig que vaig ser a Macau, també em vaig trobar amb un diputat de l'Assemblea Legislativa, Antonio Ng. La seva associació (a Macau no hi ha partits polítics i la proporció de representació directa només suma una quarta part del nombre total de diputats, un sistema que prioritza més el clientelisme i els grups d'interès, heretat de l'època en què era una colònia de Portugal) és el més semblant a una veu crítica a dins d'aquesta zona d'administració especial xinesa, tot i que, de 12 diputats possibles per elecció directa, 3 únics diputats és una representació discreta. Vaig passar més estona amb ell que amb Tracy, intentant estirar-li alguna cosa que pogués servir-me com a contrapunt, intentant treure algun detall que, precisament, evités reaccions d'insatisfacció com les mencionades abans. Sobre el tema del joc, i tot i la meva insistència, Ng va concloure que ells el veien com un mal menor, que els habitants de Macau saben que és dolent, però que tenen joc des de fa 150 anys i que el consideren un problema secundari, especialment ara que genera tantíssims beneficis. Per mi, el comentari de Tracy sobre les clíniques de rehabilitació d'addiccions de la dona d'Adelson tenia molt més valor informatiu que l'entrevista a Ng, a qui també vaig preguntar sobre drets laborals. Ng va respondre que els últims mesos hi havia hagut protestes de personal local dels megacasinos insatisfets per la contractació de treballadors filipins o indis en algunes àrees concretes, com la neteja, com la que recull aquest vídeo d'una vaga al mateix Venetian. Amb certa decepció per part meva perquè esperava una mica més de polèmica, Ng em va etzibar "però això no és culpa dels casinos. És un problema clàssic de lluita de classes i de falta de regulació laboral a Macau. Passa amb els casinos però també a la resta de sectors d'activitat", va concloure el diputat amb aquesta perspectiva més de teoria marxista que d'activisme urbà. I per aquest motiu, perquè un ha d'intentar dimensionar el valor de cada aportació, vaig pensar que calia prioritzar continguts en una crònica de tan sols un minut i mig.

Macau té un 2% de desocupació en xifres absolutes (incloent els prop de 100.000 treballadors o mà d'obra forània) i un 4% si només comptem la població local. Xifres possibles gràcies a les condicions històriques que li permeten ser un paradís del joc en una Xina on el joc agrada molt però està prohibit. Unes condicions que permeten que hi hagi més d'una trentena de casinos (la tendència és a obrir megacasinos com el Venetian) de les sis corporacions que es reparteixen les sis llicències del joc existents des de la liberalització del 2001, que va acabar amb el monopoli de Stanley Ho. Unes condicions que fan que la situació laboral no sigui particularment negativa.

El meu criteri pot ser més o menys encertat, però intento explicar què pot interessar. Interessant és la conveniència o no de muntar un projecte d'aquestes dimensions a dins o a prop d'una zona protegida. Interessant és el debat de la prostitució, no a l'Eurovegas sinó en general. Interessants poden ser les simpaties d'Adelson amb el sionisme o com la seva dona ha finançat la campanya del republicà Newt Gingrich. Però, per sobre de tot, volia explicar de què estem parlant, què hi ha a dins d'un lloc com aquest, quines dimensions té i si funciona com a negoci o no. Aquest va ser el meu interès inicial (no el del govern) i crec és una aportació vàlida, sobretot pel que fa als aclariments sobre el model turístic. Res millor que ensenyar-ho perquè cadascú tregui les seves conclusions. Les meves opinions, i més en un debat tan encès com aquest, no el poden condicionar.

A propòsit de qüestions pendents, una que trobava especialment interessant és la de l'estructura econòmica de Macau, que depèn excessivament del joc i intenta sense gaire èxit diversificar-se, amb vistes a si un bon dia tot plegat deixa de funcionar i fa falta un Pla B. Sense èxit perquè els casinos són diner fàcil fins i tot per a molts escolars que prefereixen fer de crupiers que carrera universitària, i també perquè ni Macau té terres (és un dels indrets més densament poblats del món i el mateix Venetian va ser construït allà on abans hi havia mar) ni és prou suïcida com per desfer-se del continu flux de turistes de la Xina continental. Godinho, per cert, m'explicava que Portugal va haver d'inventar-se això dels casinos quan al segle XVIII els britànics van convertir Hong Kong en el centre del comerç continental i els van arruïnar. "De sempre, és l'únic que tenim", comenta tothom amb un somriure.

Categories: General

03/03/2012: Eleccions a Wukan

Escrit per: Sergi Vicente
Wukan és aquell poble de pescadors de Guangdong que a finals del setembre del 2011 va revoltar-se per una expropiació de terres. Més tard, la policia va detenir alguns dels líders de la protesta i un d'ells va morir mentre es trobava en custodia policial, el que va provocar noves protestes i, eventualment, l'expulsió dels líders locals. Set anys abans, un incident similar a pocs quilòmetres d'aquí, al poble de Donzghou, va acabar amb la mort de tres veïns per foc de la policia armada, la solució amb què el govern provincial va aixafar aquella altra revolta, un tema que va generar tant o més rebombori però que la premsa difícilment va poder explicar pel bloqueig als accessos i que de manera excepcional TV3 va poder esquivar per informar-ne.

Veïns de Wukan votant.

Aquest cop, l'actual secretari del Partit de la província de Guangdong (2), el considerat liberal Wang Yang, va optar per una altra via. Va escoltar les peticions de la gent de Wukan i, finalment, va concedir-los la petició de celebrar unes eleccions que ells poguessin supervisar i poguessin considerar-se lliures.

La Xina va començar a experimentar amb la democràcia de base als anys 80, amb una llei electoral per a pobles i districtes de ciutat que s'ha aplicat de manera irregular arreu del país. Irregular perquè no s'ha aplicat a tots els pobles (Wukan, sense anar més lluny, no n'havia celebrat mai) i també per la falta de transparència i per les pressions als candidats independents, els que no són els del Partit o no representen el poder tradicional. En vem parlar fa uns anys des de Jiangsu i des de Hubei.

En aquest context, i perquè de forma excepcional un poble es guanyava el dret a celebrar eleccions, Wukan s'ha convertit en un símbol, interpretat a occident com una victòria 'democràtica', tot i que sovint amb una perspectiva descontextualitzada. Perquè Wukan, al capdavall, és un problema de terres mal resolt, i l'organització d'un comitè electoral i d'unes eleccions que puguin supervisar és, per a aquests veïns, l'única manera de recuperar-les i d'evitar que torni a haver-hi abusos similars en un futur. Wukan no apareix com una oposició al sistema per se i els líders de la protesta bé han procurat que el conflicte no superés l'àmbit local. Prova d'això són missatges via microblog com el que el desembre van enviar als periodistes estrangers per demanar-los que no presentessin el cas com una revolta contra el Partit, sinó com un cas d'injustícia que legítimament podien combatre. La legitimitat la garanteix la fidelitat al règim, avui ben representada tant per la simbologia (amb hissada de bandera abans de la cerimònia, per exemple) com pel vocabulari oficial (ús de paraules com 'camarades' per adreçar-se a l'audiència o agraïments constants a un Partit que entenen que ha estat benèvol), sense els quals els comicis d'avui tampoc no haguessin estat possibles.

I, amb tot, Wukan recull l'essència de l'esperit democràtic, entès com la via per defensar els drets del poble i la lliure representació. Una democràcia que s'interpretarà per cada tradició -la socialista i l'occidental- d'una manera o d'una altra (2), però que de manera clara planteja un dilema a dins del Partit. Per un costat, l'ala més reformista tindrà arguments per impulsar la transició política de la qual tan ambiguament n'ha parlat el primer ministre Wen Jiabao en l'últim any. Perquè, malgrat que aquest va ser un episodi que va estar a punt d'acabar malament, de moment es pot dir que s'ha resolt amb èxit. Per un altre costat, l'ala més conservadora podrà pensar que és perillós fer aquesta mena de concessions, que Wukan podria inspirar revoltes similars i posar en perill l'estabilitat, la clau de la governabilitat a la Xina.

Curiosament, avui veïns de tres o quatre pobles diferents m'han passat fotocòpies dels seus Wukans particulars o m'han demanat targes per poder-me enviar material on els expliquen o trucar-me per demanar-me que els visiti i en parli, conscients de l'impacte que suposa 'existir' per als mitjans estrangers i prova d'un cert ressò del que ha passat a Wukan.

(1) A la Xina, el secretari de partit sol tenir més poder que el cap de govern dels diferents nivells administratius (alcalde, governador,...)
(2) Vegeu l'anàl.lisi de Jesús Sayols, del Grup Interàsia de la UAB, per saber-ne més.


Categories: General
Escrit per: Sergi Vicente
Kim Jong Un
A causa del forat negre informatiu que caracteritza aquell país, especular sobre com serà la Corea del Nord de Kim Jong Un és tan arriscat com intentar precisar els detalls de la vida i miracles de Kim Jong Il.

Bé, potser no els miracles, ja ben detallats per la propaganda oficial, però sí la vida, si fem cas de la bona dosi d'informació sense contrastar què s'ha escrit els últims dies sobre el líder nord-coreà.

Començant per l'obsoleta etiqueta d'"Estimat Líder", que Kim Jong Il va perdre amb la mort del seu pare per convertir-se, com ell, en gran líder a partir del 1994, per bé que molts nord-coreans segueixen referint-se a ell en to carinyós com a "estimat general".

Però això d'"Estimat Líder" ja no ho diu ningú, allà. Una altra d'agosarada són les suposades aficions burgeses de Kim Jong Il (col·lecció de films de Hollywood, amant del conyac, etc.), publicades en una trilogia de qui hauria estat el seu cuiner, un japonès que ni tan sols es presenta amb el seu nom real.

"Es diu que li agradava...", solen precedir tals afirmacions. "Es diu que..." precisament perquè no se sap ben bé si qui ho diu té proves. O a vegades se citen els serveis d'intel·ligència sud-coreans, així en genèric. Els mateixos, per cert, que l'havien "matat" abans en múltiples ocasions i que, quan va morir de veritat, no ho van saber fins que la televisió estatal ho va anunciar tres dies després.

Per no saber, no se sap amb precisió quants fills va tenir Kim Jong Il. La premsa oficial no ho va explicar mai, a excepció del successor Kim Jong Un, a qui es va presentar en societat fa cosa d'un any amb certa urgència a fi de garantir un relleu mínimament creïble.

I perquè en sabem ben poca cosa, més que predir, només podem especular sobre quin serà el probable escenari futur. Un dels pocs detalls biogràfics de Kim Jong Un que sí sembla fiable -pels testimonis i fotos publicades- és que hauria fet part de la seva escolarització a Suïssa. El que fa pensar que hauria tingut una major exposició a una altra mena d'idees que les que circulen per la informativament isolada Corea del Nord i que potser seria més permeable al canvi. De fet, això és el que prediuen alguns experts xinesos, que mereixen força crèdit perquè no tenen gaires restriccions per visitar sovint el país i perquè les relacions entre els dos països són fluïdes a diferents nivells.

Uns canvis que, de produir-se, serien més en el terreny econòmic que en el polític. De fet, Corea del Nord ja va introduir excepcions a l'estricta economia planificada quan, la dècada passada, va permetre vendre als mercats excedents de les explotacions agràries familiars, creant un espai per a la compravenda que s'hauria anat eixamplant amb els anys i ha permès una certa recuperació, la qual -per cert- havia de ser celebrada el 2012 coincidint amb el 100è aniversari de Kim Il Sung. En l'últim any i mig, les visites de Kim Jong Il a la Xina, i en concret a diferents complexos industrials o "zones econòmiques especials", donen a entendre que els xinesos haurien recomanat als nord-coreans una aventura gradual similar a la que ells van emprendre fa 30 anys.

Però, perquè Kim Jong Un faci res, primer s'haurà de consolidar com a líder. El primer pas va ser la seva elecció i presentació oficial. Està clar que, en un país de personalismes com Corea del Nord, l'elecció estava justificada, per llinatge, per una qüestió de sang. Però aquest no és un simple canvi de cromos o de retrats. A partir d'ara, haurà de construir-se una imatge, haurà de modelar la seva figura de líder. Mentrestant, el país tindrà una probable transició amb algun mentor de confiança. Caminant al costat al cotxe fúnebre l'acompanyava dimecres Jang Sung Taek, el seu oncle i sotscap de la Comissió Nacional de Defensa, un dels probables homes forts en aquesta tutela de la complexa jerarquia militar nord-coreana, la que realment talla el bacallà en sentit polític i econòmic.

En el discurs que va fer al funeral de Kim Jong Il, Kim Yong Nam, el president del Presidium de l'Assemblea Popular Suprema i principal figura civil a la República Popular de Corea va encimbellar Kim Jong Un com a líder del Partit dels Treballadors de Corea i de l'exèrcit. Per tant, és d'esperar que Kim Jong Un vagi assumint progressivament els càrrecs que el seu difunt pare ha deixat vacants.

El funeral ha escenificat el relleu amb qui ell mateix va escollir. De moment, el consens entorn aquest relleu sembla sòlid. Però l'èxit o fracàs de Kim Jong Un dependrà menys de les lluites internes a l'exèrcit, que el necessiten perquè tot continuï igual, que de la capacitat del mateix successor per governar Corea del Nord. Unes reformes econòmiques massa accelerades podrien precipitar, per exemple, divisions en un país que es considera l'últim bastió del socialisme.

Per acabar, Kim Jong Un no es convertirà en "Gran Líder" fins que no hagi demostrat la seva vàlua. Tant el seu avi, Kim Il Sung, amb la resistència antijaponesa i la guerra civil, com el seu pare, Kim Jong Il, primer amb la idea Songun ("primer la defensa militar") i després el programa nuclear per mantenir a ratlla els "titelles sud-coreans' i els "imperialistes ianquis", han basat el seu prestigi en gestes militars. El que convida a pensar que Kim Jong Un també tindrà el seu moment o episodi militar gloriós per consolidar-se. I tot i que és improbable que Corea del Nord acabi fent servir un cap nuclear si no és en resposta d'un atac militar seriós, tampoc hauríem d'esperar un abandó del programa nuclear que tants maldecaps ha generat a la zona, però que Pyongyang entén com un element dissuasiu prou convincent en un context d'amenaça permanent.
Categories: General

06/10/2011: Descansin en pau

Escrit per: Sergi Vicente
Des que avui m'he llevat amb la notícia de la mort de Steve Jobs, he trigat molt a escriure alguna cosa al Twitter. No em semblava oportú. Ja ho recordaran els diaris, he pensat. Però al final me n'he desdit. No me n'he pogut estar.
Steve Jobs, D.E.P.


M'ha sorprès que, en lloc d'un obituari objectiu, allò fos més aviat un panegíric, com ho ha descrit un amic. Steve Jobs va ser tot allò positiu que més o menys encertadament han destacat els especials d'avui. Però només cal consultar l'hemeroteca per tancar aquell exercici tan bàsic d'intentar donar el retrat sencer.

I la part que avui he trobat a faltar és que el malaurat Jobs va ignorar les persistents crides de grups com SACOM (Students and Scholars Against Corporate Misbehaviour) per revisar les condicions laborals de les fàbriques de la Xina continental a les quals Apple subcontracta la producció. Condicions que potser seran millors que la mitjana, però que no per això eximien el cofundador i expresident d'Apple d'una explicació raonable. O de, com a mínim, fer-ho veure. En una nota que només facilitaven als periodistes que la demanaven (i que, per tant, evitava un efecte oportunista), SACOM expressa el seu condol a la família de Jobs, però alhora recorda:

Mentre els fans d'Apple han perdut un ídol, els proveïdors d'Apple també han perdut un protector de les seves violacions dels drets laborals. Amb Jobs al capdavant d'Apple, es van denunciar violacions flagrants dels drets laborals entre els seus proveïdors xinesos, inclosos casos d'enverinament a Wintek que van causar danys al sistema nerviós de 137 treballadors o l'explosió a Foxconn que va matar tres treballadors i va ferir-ne 15. L'allau de suïcidis a Foxconn també reflecteix la metodologia d'estil militar per gestionar les fàbriques. Sense cap investigació, Steve Jobs va declarar: "Foxconn no explota els treballadors", en resposta als casos de suïcidis. No oblidarem Steve Jobs com un CEO brillant. Alhora, no oblidem el sofriment dels treballadors. *

Protesta de SACOM a l'Apple Store de Hong Kong
Precisament perquè Apple genera centenars de milers de llocs de treball, i precisament perquè la poma és ja gairebé inseparable de les nostres vides, el recordatori és pertinent. "El problema són les condicions laborals a la Xina, no és culpa d'Apple", diuen alguns. Hem de mirar, doncs, cap a una altra banda?

Qui millor que Apple per donar bon exemple i quina oportunitat perduda per a un obituari sense escletxes.

*Text original en anglès: While the Apple fans have lost an idol, the Apple suppliers have also lost a protector for their labour rights violations. In Steve Jobs’ tenure, rampant labour rights violations at its suppliers in China were reported, including the poisoning cases at Wintek which caused the nerve damage of 137 workers, the explosion at Foxconn which killed 3 workers and injured 15. The spate of suicides at Foxconn also reflected the military-styled management methodology on shop floor. Without any investigation, Steve Jobs declared “Foxconn is not a sweatshop” in response to the suicide cases. We will not forget Steve Jobs as a brilliant CEO. At the same time, let us not forget the suffering of the workers.
Categories: General
Escrit per: Sergi Vicente
Fa uns dies, el primer ministre birmà, Thein Sein, va anunciar a través d'una nota al parlament que quedava suspès el controvertit projecte hidroelèctric de Myitsone, i que no es reprendria durant el seu mandat. Aquesta és la notícia més important de la zona des de la fi de l'arrest domiciliari d'Aung San Suu Kyi.

Dona Kachin a la zona de Myitsone (The Irrawaddy)

El projecte, a l'estat de Kachin, el més septemptrional de Birmània, resumeix el difícil equilibri entre interessos comercials, medi ambient, i el benestar de la població local. Un equilibri també vàlid per a tot el sudest asiàtic, on la demanda energètica de potències com la Xina, l'Índia i fins i tot Tailàndia, ha activat una cursa per assegurar recursos i rutes per trasportar-los. En aquest mercat, Birmània, encara un país rural i subdesenvolupat, és un dels pocs en disposició de vendre, i no obligat a comprar.

La presa, de 152 metres d'alçada (prop del doble que Sau), tindria una capacitat de 4.100 MW d'electricitat que compraria la Xina, país que a Birmània finança aquesta i sis preses més per un total de 15.000 milions d'euros. La zona a inundar tindria una superfície similar a la de tota l'àrea metropolitana de Barcelona i hauria comportat el desplaçament de 12.000 persones en un dels estats perifèrics de la Birmània multiètnica. Kachin és, recordem-ho, un dels territoris rebels que Naypyidaw intenta sotmetre en aquesta eterna guerra civil entre l'oligarquia militar birmana i un mosaic de grups indígenes.

Les mateixes prospeccions geològiques i altres treballs previs a la gran obra, sense anar més lluny, ja havien comportat una decidida intervenció militar per aclarir una zona controlada per la guerrilla kachin. A l'Exèrcit per la Independència Kachin també se li atribueixen les bombes que l'any passat van matar quatre treballadors xinesos.I malgrat tot, l'oposició a Myitsone ha estat sobretot pacífica i en veu de desenes d'organitzacions i de ciutadans que amb les seves manifestacions han posat en guàrdia un règim que va estar contra les cordes fa tansols quatre anys precisament per l'aixecament popular. Segons un cable de Wikileaks que revela interessos en totes direccions, algunes de les organitzacions implicades en aquesta oposició haurien -oportunament- rebut fons de l'ambaixada nordamericana a Rangún.

Refugiats kachin en un centre d'acollida fronterer (The Irrawaddy

Com en altres grans projectes d'aquesta escala, la factura mediambiental de Myitsone també era elevada. Per a grups com International Rivers, la presa hauria trencat l'equilibri d'una de les majors reserves mundials de la biodiversitat i el d'una de les principals conques del sudest asiàtic. Similar a la importància del riu Mekong al Vietnam, del cabdal que arriba al delta de l'Irrawaddy en depenen el cultiu d'arròs i la pesca, activitats econòmiques troncals en la zona més poblada de Birmània.

La decisió del govern birmà ha agafat a tothom per sorpresa, inclosa Aung San Suu Kyi, que des que torna a gaudir de certa llibertat de moviments s'ha convertit en una de les principals veus d'oposició al projecte. La líder de la Lliga Nacional per la Democràcia, partit absent en les últimes eleccions però que els últims mesos ha establert un diàleg estable amb el govern, va aplaudir la decisió, entesa com una resposta que satisfà l'aclaparadora voluntat de la població afectada.

Aung San Suu Kyi en una foto recent(The Irrawaddy)

Per la seva banda, la Xina, a través del seu portaveu d'Exteriors, ha demanat als seus veïns que s'atinguin a allò pactat. Per Pequín, aquest és un projecte d'inversió conjunta i cal respectar els drets de les empreses xineses involucrades. En aquest sentit, la decisió birmana compromet la relació amb un dels seus principals aliats. Un sacrifici que, des de 'The Irrawaddy', principal diari en anglès a l'exili, s'interpreta com una concessió per alleugerir la pressió internacional i les sancions que pesen sobre el país, més que no com un moviment en favor de la reconciliació nacional. Alhora, Burma Campaign UK, destaca que 'el govern birmà ha estat fent el doble joc amb la Xina i l'Índia, i la Xina sap que si fa marxa enrera, l'Índia és a punt per prendre el seu lloc.'

Sigui com sigui, la suspensió és sorprenent per imprevista, perquè trenca la lògica del govern birmà. Un govern escollit en allò que dins i fora del país es va descriure com una farsa electoral, però un govern que, en canvi, actua en aquest cas com probablement ho hauria fet un govern liderat per la mateixa Lliga Nacional per la Democràcia si estigués en el poder. I una decisió que, si bé desaconsella conclusions precipitades i triomfalistes, de moment retorna el protagonisme al poble per davant d'altres interessos.



Categories: General
Escrit per: Sergi Vicente
Porto tres finals de Champions des de la Xina. En totes tres ocasions, he hagut de sacrificar el plaer de veure el partit de l'any per la feina. Si has de gravar les reaccions de la gent i muntar una crònica, poc temps et queda per veure el partit. El veus de reüll, i et perds les jugades, el tempo i el guió del partit, que sempre és el que més m'ha agradat, guanyin o perdin.

Ungles blaugrana
Ahir no va ser una excepció, però va valer la pena passar per l'Olé Football Club, el macrolocal on el Casal Català de Pequín i el club de fans Barca.cn havien citat els seguidors culers, catalans, xinesos o d'on fossin.

El Guillem Abellán, del Casal, explicava molt bé el que està passant amb el Barça a la Xina: '"els xinesos s'acaben fidelitzant amb un equip quan té uns quants anys de bons resultats, i ara amb el Barça hi ha un boom". Només així s'explica que el 2009, quan es va fundar Barca.cn, només fossin quatre arreplegats, i que ahir arribessin a l'Olé unes 400 persones per veure el partit i que en el moment d'escriure aquest article la web té més de 111.000 membres de registre gratuït. Culers xinesos que se saben l'himne i tots els cants habituals de Can Barça, i entre els quals hi ha alguna apassionada amb ganes d'expressar el seu amor per Piqué o Pedrito o de parlar en català davant de càmera.



"Tenim gran plans a la Xina", em confessava algú del Barça fa uns dies. Després de guanyar els cors de seguidors que potser abans canviarien sovint de club perquè no n'hi havia cap que els acabava de convèncer, el Barça vol aprofitar l'immens mercat que aquí se li presenta. En acomiadar la transmissió, les paraules del presentador del canal d'esports xinès que havia donat el partit en directe, la CCTV5, resumien aquest sentiment: "gràcies, Barça, per fer-nos gaudir del futbol".

La imatge d'ahir a Pequín, que vam mostrar en l'obligada roda de "com van seguir el partit arreu del món", enterrava per sempre la fins ara ambigua presència barcelonista a la capital xinesa. A mitjans dels anys 90, poc després de fundar-se la Penya Barcelonista Gran Muralla (1991) per un grup d'amics en un Pequín on tots els expatriats es coneixien, els seus responsables van deixar de viure a la ciutat, però van mantenir el monopoli penyístic. Més endavant, van obrir amb un soci xinès un local de nom F.C. Barcelona, amb l'escut a la porta i blaugrana per dins, i que segons diferents observadors es va acabar convertint en un club de cites.

Embadalits amb el Barça
Avui, la Gran Muralla segueix retenint el seu estatus de primera penya a la Xina, que sobretot li garanteix el privilegi d'un número d'entrades per a finals com la de dissabte. Però, per la resta, està desapareguda, estàtica, inoperant.

Mentrestant, el Barça es troba amb un dilema en països com aquest. Per un costat, no pot obrir tantes penyes com vulgui perquè les penyes tenen veu i vot a l'entitat i, com deia un català de Pequín, "potser el Barça acabaria tenint un president xinès", per la mateixa norma matemàtica que Yao Ming ha jugat tots els All Star de l'NBA excepte quan ha estat lesionat, pels vots xinesos. Per un altre costat, el pastís del màrqueting és tan suculent que el Barça ha d'obrir-se d'alguna manera. És per això que es van crear els clubs de fans, grup on s'inclou Barca.cn. Malauradament, la política d'una sola penya per país perjudica aquells catalans d'ultramar que podrien aportar o participar més de la vida social del club.
Categories: General
Escrit per: Sergi Vicente
A propòsit de l'aniversari de l'accident de Txernòbil, emetem avui la crònica sobre els veïns de Yangliushan, que viuen a tocar de la central nuclear de Qinshan, a la província de Zhejiang.

Qinshan 1


La Xina, que té 13 reactors i una trentena més en construcció, havia paralitzat els seus plans nuclears arran de l'accident de Fukushima (Japó). Les últimes inspeccions, satisfactòries, han comfirmat que segueix endavant amb la seva aposta per aquesta energia, que aquí es considera imprescindible tant per abastir d'electricitat el litoral (el cinturó industrial) com per arribar als compromisos de Copenhaguen sobre canvi climàtic.

La dependència del carbó, amb efectes per a la salut molt més estudiats, és un dels motius que ho explica. De fet, em comentaven els de Greenpeace-China que a la Xina no feien campanya antinuclear per aquest motiu.

Qinshan 2


I en tot cas, la situació a Yangliushan n'evidencia les mancances. Oblidat el compromís incial de reallotjar-los a una altra zona, els 2.000 veïns del poble se senten desprotegits. El metge local ens deia que, encara que no hi hagi proves, les malalties que pateixen al poble només poden ser per la proximitat a la central. Sospitós és el fet que les dades que recullen les dues estacions que mesuren la radiació no es facin públiques.


View Larger Map

A Espanya, el "Reglamento de Actividades Molestas, Nocivas, Insalubres y Peligrosas", de l'any 1961, inclou les centrals nuclears com a activitats "perilloses", i estableix una distància habitable mínima de 2 km (article 4), que poden ampliar les ordenances municipals. Una llei que recordava el company Toni Franco, d'Informatius de TV3. Al Consell de Seguretat Nuclear concreten que a l'àrea que envolta la "zona d'exclusió" (el recinte de la central fins al "mur de contenció") se l'anomena zona protegida, que és una zona de baixa densitat de població i que és, en efecte, aquest radi de 2-2,3 km des de la zona d'exclusió, i estipulada per l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica. Però són normatives i distàncies que tenen sobretot en compte el perill de radiació en cas d'accident nuclear, i la conclusió és que, en general, ni a la Xina, ni a Espanya i a la majoria de països amb nuclears, queda clara la relació entre distàncies i efectes per a la salut en condicions normals.

Qinshan 3


El de Yangliushan és un cas extrem, perquè s'hi barreja aquest i altres problemes com la desinformació i possiblement la corrupció (els veïns denuncien que els polítics locals es van quedar els diners del pla de trasllat), però que planteja dubtes sobre la conveniència d'una exposició de proximitat i perllongada en el temps, que és el que suposa viure al costat d'una central. El problema afegit d'aquests pagesos és que no es poden vendre la casa perquè ningú no la vol i no disposen de més recursos econòmics. Uns recursos encara més precaris per als que estan malalts i a sobre han de pagar la factura mèdica i que, irònicament, només compensen les feines de neteja o manteniment que la majoria d'ells fan a dins de la mateixa central.

Categories: General
Escrit per: Sergi Vicente
Trencadís d'AWW
Quan penso en tots els activistes i veus obertament crítiques amb el Partit Comunista xinès que he entrevistat els últims vuit anys*, m'adono que una bona part d'ells són a la presó, al calabós, sota arrest domiciliari, o han patit alguna d'aquestes condicions no fa massa temps.

Ara es parla d'Ai Weiwei, que segueix en custodia policial. "L'estem investigant per sospites de delicte econòmic", van dir els d'Exteriors. Que és com una primera advertència seriosa, com quan van tenir unes setmanes l'advocat Xü Zhiyong per "evadir impostos". En la lògica judicial i extrajudicial per neutralitzar la dissidència, no són casualitats.

Per entendre el que ha passat des del Premi Nobel a Liu Xiaobo fins a la campanya policial posterior a la "revolució gessamí", i amb la vista posada en el relleu polític al lideratge del PCX d'aquí a un any i mig, potser hauríem d'aclarir a què ens referim quan parlem de dissidència.

Avui, més que un moviment convergent com la generació de Tiananmen, trobem trajectòries personals, i el que anomenem dissidència són gent d'edats i procedències molt diferents. Què els diferencia?

En primer lloc, tenim els mediàtics i els que no ho són. Els que parlen sovint amb la premsa occidental i són més coneguts a fora de la Xina que a casa, i els que difícilment surten als diaris. "No l'acabo de veure" , em van respondre quan vaig proposar parlar d'un activista maoista condemnat per organitzar una mena de lluita sindical. Suposo que li falta la ,edalla del Congrés dels Estats Units o el premi Sakharov del Parlament Europeu, vaig pensar.

En segon lloc, tenim graus d'activisme. Per un costat, els activistes integrals. Integrals perquè no solen concedir cap mèrit al govern i perquè són absolutament "anti". Per un altre costat, tenim tots aquells que ho són a temporades, perquè depèn de quin sigui el tema calent de cada moment i del risc d'exposició. Al mateix Xü el van acusar de col·laboracionista per un informe massa tou sobre l'assassinat d'un cap de poble a la província de Zhejiang. Finalment, tenim els activistes centrats en una qüestió molt específica que no solen anar en contra el sistema, sinó que més aviat el volen millorar, i van fent la seva marxa de fons. El vídeo desesperat de Zhao Lianhai podria ser un pas del segon al primer nivell, i de fet ell pertanyia al tercer nivell fins que va començar a organitzar els pares i a qüestionar el sistema. He conegut transformacions d'aquesta mena, les decepcions de molts "activistes suaus" o de tercer nivell els acaben convertint en activistes durs o integrals a la llarga.

Una tercera i última diferenciació** radica en el mètode. Tenim els activistes discrets i que coneixen a fons com actuar dins els marges legals sense fer massa soroll, i tenim un altre grup de valents, temeraris o provocadors, segons amb quins ulls es mirin. A Ai Weiwei l'inclouria en aquest últim grup, i el que apareix avui a The Australian no em sorprèn.

Ai Weiwei tapat pel 'caonima'

El seu llinatge (el seu pare va ser un poeta comunista de prestigi) i projecció internacional semblava que li conferien certa sensació d'invulnerabilitat. La seva detenció ho desmenteix. Per la seva part, la resposta dels governs occidentals, com tota la seva trajectòria anterior, ens el situa en el grup dels mediàtics.

La detenció d'Ai és important per simbòlica. Amb ell, la policia escombra una primera línia d'atac, la més incòmoda, la que genera més opinió incòmode.

I amb tot, Ai Weiwei és una bona excusa. No em confongueu, vull dir el fet que se'n parli, no que el detinguin. Perquè assistim a una de les campanyes repressores més serioses dels últims anys. Portem ja un centenar de detinguts o "harmonitzats", i això és molta gent d'una sola tacada. El missatge oficial és clar: "fins aquí hem arribat, ja us hem deixat fer més del que us volíem permetre i no cedirem més." La detenció d'Ai, una entre moltes, és una bona excusa per cridar l'atenció sobre aquesta regressió.

* Déu! Vuit anys! Em fossilitzaré algun dia en forma d'ós panda?
** Podríem trobar-ne més, de diferències. Una col·lega s'atrevia a parlar, fins i tot, d'activistes de dretes i activistes d'esquerres.
Categories: General

26/03/2011: 2.220 km

Escrit per: Sergi Vicente
Yamada

- Pregunta-li al Takeshi quants quilòmetres hem fet? L'hi he dit avui a la Junko, la productora local, abans d'acomiadar-nos. El conductor ha respost: 2.220 quilòmetres.

I no li he preguntat per no res, sinó perquè, un cop reposes de cobertures intenses, és quan pots distanciar-te'n. La rutina des que vaig aterrar a Tòquio ha estat dormir poc, esmorzar malament, fer dues o tres hores de carretera fins on fos, aprofitar al màxim el temps i tornar al més aviat possible perquè, si no, no seríem a temps d'enviar el vídeo, que algun cop va ser des de la mateixa furgoneta i amb una connexió de telèfon mòbil. Alguns dies muntàvem la crònica a l'hotel, d'altres a la furgoneta per guanyar temps, i això que portàvem 8 hores a favor de diferència horària amb Barcelona. Sempre penso com s'ho fan la Isabel Galí o l'Antoni Bassas, que es troben en una situació inversa.

Otsuchi


De tant en tant paràvem en algun supermercat o àrea de servei i compràvem el que podíem. O, millor dit, el que quedava, que normalment eren "onyiguiri", aquells triangles d'arròs embolcallats amb paper d'algues i farcits de peix o del que sigui. Alguns supermercats fins i tot raccionaven les compres: "2 unitats per persona màxim". Uns avisos que també he vist en un centre comercial de Tòquio avui, on, per cert, les ampolles d'aigua mineral van comptadíssimes.

2.220 km. menys els 1.200 o 1.300 que sumen l'anada i la tornada des de Tòquio al nord-est de l'illa de Honshu, vol dir que haurem fet uns 1.000 quilòmetres en tots aquests recorreguts diaris amb base d'operacions a Morioka.

Otsuchi


Al final, el consell de la Junko, que va veure clar que calia llogar una furgoneta per molt que a mi em semblava car, ens ha salvat la setmana. Em consta que altres companys que agafaven un taxi un cop arribats al nord han acabat pagant molt més, i en alguns casos el preu no incloïa el trajecte de tornada i els deixaven penjats. Gràcies a ella també vam tramitar el passi d'emergència, sense el qual hauríem hagut de fer aquelles cues quilomètriques per fer benzina. Un dia, mirant els informatius de l'NHK vaig veure una notícia d'un voluntari que omplia el dipòsit pedalant una bicicleta estàtica per bombejar el combustible. No entenc el japonès, però per les imatges semblava que alguns conductors fins i tot havien recuperat la gasolina del dipòsit de vehicles destrossats pel tsunami.
Miyako


A diferència del que vaig viure fa tres anys a Sichuan, aquest cop no he vist ni un sol mort, ni el rescat de cap supervivent, ni cap veí negitós buscant algun familiar. Quan vam arribar a la zona afectada, havien passat ja deu dies des del desastre. I tot i que era el primer dia que TV3 arribava a la zona afectada (no ho havíem pogut fer abans per la incertesa entorn la central nuclear de Fukushima) és per aquesta demora que vaig decidir treballar aspectes diferents de l'escenari posttsunami, i a ser possible en poblacions diferents. Això volia dir tractar un o dos temes diferents cada dia: l'econòmic a Kesennuma, la cultura del tsunami a Taro-Miyako, el restabliment dels serveis bàsics a Omoe, la gestió de la crisi a Otsuchi, l'últim dia d'un equip de rescat internacional a Ofunato i la reconstrucció també en aquesta última ciutat, on la història de la senyora Masako aportava un matís de la cicatriu psicològica que deixarà aquesta tragèdia.
Omoe


Avui, en mitja hora que ens sobrava a l'hotel abans de marxar cap a l'aeroport, li he demanat a la Junko que em traduís algunes parts en japonès del seguiment a la senyora Masako. "És un personatge immens", li anava dient, a mesura que entenia el que havia dit aquí i allà. Un "bon personatge" són aquells entrevistats que trenen un bon reportatge, que només seguint-los permeten que la història que tractes s'expliqui sense afegir-hi gaire cosa més. I ha estat aleshores que m'he adonat que era una llàstima que no tinguésim més senyores Masako, perquè podríem fins i tot muntar un bon reportatge llarg, que aportés tots aquests matisos que no veieu al TN perquè, senzillament, no hi caben en un minut i mig de crònica. Malgrat tot, guardo el seu contacte i podria utilitzar el material que tinc si torno a la zona d'aquí a uns mesos o potser quan faci un any del tsunami. És una llàstima, però tampoc no me'n sento culpable. Crec que la xifra dels 2.220 km expliquen prou bé amb quins ritmes i en quines condicions hem treballat.

Aprofito que sóc a l'avió i encara falta una mica per aterrar a Pequín per preparar-vos algunes fotos de coses que m'han cridat l'atenció aquests dies, i que deveu haver anat veient durant la lectura d'aquest text. Us deixo també aquest mapa amb les parades que hem fet.


View 2.220 kilòmetres in a larger map
Categories: General

Sobre el blog

Barris enderrocats, edificis en construcció, immigrants rurals que arriben carregats a les estacions de tren de les ciutats on busquen feina, restaurants i comerços que obren a totes hores, gent dormint o menjant en estones mortes a la feina... Són escenes habituals d'una Xina, i per extensió el continent asiàtic, que no descansa i que avui lidera el creixement mundial. "Obert per obres" per aquesta dinàmica trepidant, però també per aquell Orient cada vegada menys llunyà que s'obre a la resta del món. Una obertura econòmica i social que es resisteix en el terreny polític i de les llibertats. Una obertura simbolitzada també per aquest nou blog, una finestra dels canvis que, amb els seus llums i les seves ombres, relatem tant a Catalunya Ràdio com a TV3.

Sergi Vicente

Sergi VicenteNascut a Barcelona el 1975. Va estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i el 1999 va començar a treballar a Televisió Espanyola com a reporter local. És corresponsal de TV3 a Pequín des de la primavera del 2003, quan va començar a enviar cròniques sobre la crisi de la pneumònia asiàtica o SARS.

Cercador


324.cat al teu web