21/05/2007: Quaderns de pedagogia

Categoria: General
Escrit per: Informació
Categoria: General
Escrit per: Els estudiants
Dibuix de la Tamara Morales
Categoria: General
Escrit per: Informació
Moltes gràcies a tots volsaltres per deixar-me compartir aquesta experiència inoblidable que guardarem tots en el nostre record per sempre. Espero i desitjo que continuem treballant per difondre-la arreu i que aquest viatge només sigui l'inici d'un gran projecte. Marta Carnicé
Categoria: General
Escrit per: Els estudiants
Aquest ha estat un viatge que l'hem pogut realitzar gràcies a molts factors a favor, ja siguin ajudes econòmiques o la il·lusió en si que teníem tots plegats per fer-lo. Però si hem d'agrair d'una manera molt especial a una persona el fet que el nostre viatge s'hagi fet saber a tothom a través del web de la CCRTV, aquesta és, sense cap mena de dubte, la Marta Carnicé, periodista de la mateixa Corporació que ens va acompanyar en el tan esperat viatge a Mauthausen. Sense la seva ajuda, molts dels objectius que volíem aconseguir amb aquest viatge s'haurien quedat en no-res. Des d'aquí, la Júlia Balart, l'Ariadna Pastor, l'Ares Cucurell, la Laura Rifer, la Laia Llobet, la Sònia Lorenzo, la Cristina Oller, l'Eva Garcia, la Tamara Morales, el Pol Rigart, l'Àngel Lacalle, el Xavi Pastor, el Miquel Ibàñez, l'Albert Moix i el Xavier Segura et volem agrair la important tasca i esforç que has realitzat a fi que la nostra experiència pugui ser compartida per tothom qui vulgui i divulgada a través del blog sobre el viatge. Moltes gràcies per tot, Marta. Tots

Autocar Marta

15/05/2007: Agraïment

Categoria: General
Escrit per: David Serrano (professor)
Poder explicar aquesta experiència ha estat vertaderament una oportunitat única. Fer-ho a familiars, amics i coneguts ja és un fet important. Fer-ho per compartir-ho amb la resta de la gent, un privilegi. Poder col·laborar en l'elaboració d'aquest Blog ens ha permès convertir-nos en els tramissors de la veu dels que hem tingut la possibilitat de viure una experiència irrepetible.

Tot això ha estat possible gràcies a la feina, constant i feixuga a vegades, de la Marta Carnicé, que ens va acompanyar en aquest viatge i ha fet possible el que avui esdevé ja un material rellevant de consulta. Moltes gràcies per la teva iniciativa i la teva feina.
Categoria: General
Escrit per: Els estudiants
Hem vist (centenars d'imatges a la càmera) i visitat llocs, espais, edificis, sales, monuments, làpides, flors, fotos, delegacions, banderes, escultures... records d'un passat. Un bocí d'història, massa lamentable. Quelcom que no hauria hagut d’haver passat, existit mai.

També hem vist, i escoltat, uns quants supervivents. He pogut parlar breument amb alguns d'ells... història vivent! Un d'ells, però, el senyor Juan, m'ha captivat. Un home, una història, un itinerari de supervivències constants en adreces canviants. Com la majoria. Un procés similar i paral·lel a molts d'altres. Però he vist, he conegut, un home senzill, afable, proper. Desubicat, gairebé, i aliè, entre el grup de persones "estrella"; desorientat, dins la massa de gent que l'envoltava, pel "jet lag" històric... Era, als seus 88 anys, la primera vegada que hi tornava, sol, des de Montevideo. El cap, clar; la ment, serena. Les idees, els ideals, intactes... Els ulls, vius. Una mirada suau, d'ulls lassats, fitant, serenament i afable, suara la cara de l'interlocutor, suara la buidor plena de l'horitzó. Gestos, un xic despenjats, de persona gran, però afables, acompanyats per una veu, senyora, que descriu, tot banalitzant-ne l'actuació, un món incomprensible per a l'oient. Narració, de tant en tant, pausada per uns silencis provocats per l'esclat d'uns sentiments interns, que no vol deixar aflorar a l'exterior. Un home que, en l'encaixada final, amb un mà encara ferma, massissa i absorbent, em transmetia la força d'uns ideals, encara latents, vius i esperançats. Records, història, vida vivent! El professor Ramon Riera

14/05/2007: Una revisió de vida

Categoria: General
Escrit per: David Serrano (professor)
En Juan vivia a Montevideo, on va marxar perquè no va trobar ajut a la França democràtica. Allí va trobar l'amor de la seva vida. Amb 88 anys, com si estigués fent una revisió de vida per quedar amb pau amb ell mateix abans de deixar-nos, havia volgut tornar, sol, per primera vegada, al lloc on va passar més de 4 anys: Mauthausen. S'havia allotjat en una pensió al Raval i ja a Àustria se'l veia com absent, emocionat, sobrepassat per tot plegat.

El Ramon Riera va connectar amb ell de seguida, com un grup dels meus alumnes. Se'l veia necessitat d'explicar perquè allí, a l'Uruguai, ningú no se l'escoltava ni en volia saber res. Parlava obertament, sense tenir el discurs preparat, tan típic dels deportats que s'han afartat d'explicar la seva història.

Camacho a la marxa del dia 6

Les anècdotes sortien espontànies, amb llàgrimes als ulls constantment. Li va estranyar que coneguéssim en Joaquim Amat, en César Orquín i Serra, en Flor de Lis, això ens va connectar definitivament. I va ser interessant perquè, lluny de les polèmiques sobre la figura del valencià, Orquín, ell que el va conèixer el va descriure com "un tipus excepcional, culte, que llegia molt, que sabia de música, que sempre l'havia tractat bé, que havia topat però amb els comunistes i d'aquí la mala fama." El va defensar i va trencar així les lectures tergiversades que se n'han fet des d'alguns sectors. També va defensar el kapo Flor de Lis, amb un final dissortat i una trajectòria als camps poc clara.
Categoria: General
Escrit per: Informació
Després de l'alliberament, com la majoria, va marxar a França, on va malviure, sense trobar feina ni diners fins que, un dia, amb els ajuts que donava el govern republicà a l'exili, va decidir marxar a l'Uruguai. Allí, emocionat, diu que va trobar feina i sobretot l'amor de la seva vida.
Categoria: General
Escrit per: Informació
Només té paraules d'agraïment cap a César Orquín i Serra, el líder valencià d'aquell kommando format exclusivament per republicans. D'ell diu que era una persona molt culta, educada, refinada, atenta, amb gustos musicals i que mai no li va adreçar una mala paraula o un mal gest. Allí, els comunistes el van voler involucrar en les seves accions però ell s'hi va negar, perquè ell no era comunista, ell només es considerava republicà. Això el va salvar també quan un grup d'espanyols del kommando, molts d'ell comunistes, foren enviats al camp central i a Gusen.

Camacho a Hartheim

Categoria: General
Escrit per: Informació
Va treballar a la pedrera, el lloc més dur del camp. Allí, explica, va veure molta gent morir sota el pes de les pedres que calia pujar pels inacabables 186 graons. Hauria mort de no haver estat que, finalment, algú el va treure i el seu festí va canviar quan va ser destinat a un kommando extern, el kommando César.

Camacho a la mina d'Ebensee
 

© 2007 Catalunya Ràdio S.R.G., S.A. CCRTV Interactiva, S.A.