Dimarts dia 20, hem de filmar un tros del capítol sobre l'Hospitalet i Barcelona. Jo i el Joan Sales, cap d'estudis d'una escola pública a l'H, anem a Gràcia per veure com és viatjar en cadira de rodes per la ciutat. Va resultar ser una experiència molt més desagradable del que havíem imaginat, i això que ja sabíem que no seria fàcil.
Hi ha tants llocs per on no es pot passar, o bé perquè algú ha fotut una moto al mig de la vorera o bé perquè l'Ajuntament hi ha muntat una tanca que no sembla tenir cap mena de funció racional. Ni tan sols vam provar d'agafar el metro.
Algunes vegades vam haver de dependre de l'ajut voluntari dels vianants. Tant jo com el Joan ens vam posar d'acord que anar en cadira de rodes cada dia a Barcelona deu ser un calvari (i el Joan va afegir que això d'acabar en una cadira de rodes li pot passar a qualsevol, a nosaltres inclosos).
L'únic moment un pèl, diguem-ne, lleuger va ser quan esperàvem per filmar. Aparcats al carrer amb les cadires de rodes, se'ns va acostar un senyor que es va identificar com un lector meu. Com que em trobo amb un lector meu un cop cada mig any, com a molt, vaig estar a punt d'aixecar-me d'un bot per donar-li la mà, però tot seguit va afegir, mirant-me assegut a la cadira, amb una expressió de llàstima: ”Hòstia, no sabia que estaves tan fotut.” Encara no, encara no.