De l'equip hi havia persones que gairebé no veia com ara la Lynn de Singapur - i si tots els d'aquesta ciutat tenen una personalitat tan admirable com la seva, és per anar-hi de seguida amb la intenció de quedar-s'hi una llarga temporada - i la muntadora en cap, l'Olga, que amb el seu equip treballaven, bàsicament, a la sala de muntatge, mirant hores i hores i més hores els meus errors, ensopegades, repeticions i ficades de pota, i trobant la manera de deixar-los fora del producte acabat. No els veia gaire perquè a mi em feia por entrar en aquesta sala i veure'm fent el préssec a la pantalla, de fet, sóc d'aquelles persones que pensen que només sortir en pantalla ja vol dir que estan fent el préssec, per definició, com si diguéssim. A la sala de muntatge, els més soferts de tots, però, devien ser els becaris, la Georgina i l'Albert, que passaven, ells també, hores senceres transcrivint tot el que es deia a la pantalla (tot i que em sembla que van haver de saltar la seqüència amb el Ferran Adrià).

Qui veia força més sovint eren els de producció, el Xavi i la Montse, i les de coordinació, la Maite i la Sílvia, que entre tots van fer filigranes, van localitzar músics gitanos de Perpinyà, pescadors belgues del Pallars Sobirà, fusters romanesos del Montsià, novicis amables de Montserrat, cuineres expertes de Sils, i també van convèncer la gent dita coneguda que ens donessin generosament hores i hores del seu temps: Txe Arana, Xavier Graset, Javier Cercas, Gerard Quintana, Pere Codonyan i el Jordi Évole, entre molts altres; i això no és tot, perquè els de coordinació i producció també van substituir ampolles plenes d'Aromes de Montserrat amb aigua, van trobar aspirines i vitamines en hores intempestivíssimes, van aconseguir permisos aparentment inaconseguibles d'ajuntaments, de presons i de la Renfe, i van comprar sandàlies i banyadors quan feien falta i van aparèixer amb entrepans i refrescos en els moments més adequats, i van conduir molts, però molts quilòmetres.

I qui veia gairebé sempre, eren els càmeres, Guillermo, José Luis i l'Edo, el tècnic de so, el Kiko, el realitzador Joan Carles i el seu ajudant, el Grau. Recordo el Guillermo, un home no especialment catalanista, per dir-ho així, assegut a la barca improvisada d'una penya independentista durant quatre hores seguides durant la Transsegre, aguantant estoicament els seus crits de 'boti, boti, boti si no ets espanyol...'; de fet, fins tot va acabar remant amb ells quan un va marxar o va caure a l'aigua o es va adormir. Recordo l'Edo, que anava amb l'steadycam, un aparell que feia la impressió de ser una continuació complexa i decididament impressionant dels seus genitals; doncs l'Edo, dic, estava filmant al tren que anava cap a Benicàssim. Dues parades abans, una noia, en baixar del tren, va ficar un paperet amb el seu número de mòbil i el seu nom a la butxaca de l'Edo: així, sense dir-li ni una paraula. Aquella mateixa nit, l'Edo li va trucar... Cony, i jo que pensava que aquestes coses només passaven a les pel·lícules... Del Joan Carles - amabilíssim i de la meva edat, de manera que no em sentia com l'única persona "gran" - recordo especialment la concentració tensa que el transformava al cap de poc en una màquina de donar instruccions, de visualitzar imatges, de dirigir direccions de càmera, recordo els seus atacs de creativitat, és el que vull dir, sobretot quan la situació era complicada: un riu ple de 400 barques, andanes de metro fosques i plenes de gom a gom, cuines minúscules, cavalls que sempre anaven massa de pressa, i els càmeres que el seguien fos on fos, muntanyes amunt, mig penjats de ponts, al mig d'un riu... I en Kiko, el tècnic de so, 'l'home salvatge dels boscos de Galícia' que li deia, que saltava de jacuzzi a jacuzzi a Marina d'Or amb brams de mico esbojarrat, i a qui saludo efusivament des d'aquí. I durant cada rodatge hi havia el Grau, controlant l'hora, aconseguint que sempre arribéssim a l'hora, cosa absolutament essencial si no volíem tornar a casa tres hores tard i de mal humor i amb la nòvia/l'espòs/els nens ben cabrejats.

El que més recordo de l'equip, però, són les històries, comentaris, anècdotes que explicaven en els moments de descans al llarg del rodatge i que em feien riure com no ho havia fet des de feia temps, que empenyien les llàgrimes cap als ulls i feien que les rialles es repetien vegada rere vegada però no puc explicar de què rèiem, hi ha coses incofessables i coses, sobretot, que només fan riure en unes determinades circumstàncies, entre determinades persones, sobretot si aquestes persones han estat treballant junts tot el dia amb l'adrenalina pujada al màxim.

Adéu, doncs, a tot l'equip i moltíssimes gràcies a tots ells i si aquest últim blog sona com un discurs d'agraïment tipus Oscars o Goyas, perdoneu-me, ha estat sense voler.

Que tingueu tots un molt bon estiu.