Tots estem d'acord: vam tenir mala sort amb els restaurants. Molt mala sort.

És veritat que estàvem condicionats: els restaurants on dinàvem havien de ser, lògicament, prop del lloc on rodàvem i havien de ser barats, o si més no relativament barats per raons de pressupost. Tanmateix...

Hi havia una vegada a Peníscola, per exemple, quan - en un restaurant sospitosament desert - vam haver d'esperar més de tres quarts d'hora perquè un cambrer que portava una perruca mal posada i que tenia cara de cantant travesti retirat ens portés quatre fulls d'enciam amb un espàrrec de llauna llançat al damunt - l'anomenada "amanida de la casa". Vam notar que aquest cambrer no només suava com si acabés de fer una llarga corredissa per la platja, sinó que també tremolava molt, tant que pensàvem que li cauria la perruca d'un moment a l'altre o que ell mateix cauria a terra, mort d'un infart sobtat. El dinar va durar unes quatre hores, bona part de les quals vam passar contemplant una taula lliure de plats i begudes. L'aire condicionat va deixar de funcionar al cap de vint minuts i els de producció, sempre eficaços, van aconseguir obrir la finestra - amb un espetec com un tret de pistola que ens va fer riure histèricament - de manera que poguéssim respirar una mica.

Al final, el mateix cambrer va demanar disculpes i ens va explicar que era el seu primer dia i que l'amo l'havia deixat sol amb el cuiner sense cap mena d'instruccions sobre el que havia de fer. Vam descobrir que tant al País Valencià com a Catalunya hi havia, pel que es veia, un munt d'amos de restaurants que no se'n sentien gens responsables.
A Girona, vam arribar tard a un restaurant a la plaça de la Independència. Un cop que ens havien assegurat que encara tenien la cuina oberta i nosaltres, per tant, ens havíem instal·lat a la terrassa, ens van dir que, això sí, només tenien tres plats: fideuà, botifarra o vedella. Vam demanar, doncs, fideuà, botifarra o vedella.

Al cap de mitja hora ens porten alguns plats de fideuà i de botifarra alhora que ens diuen que "perdonin, però de vedella, no n'hi ha". Els afectats demanen botifarra, però amb patates fregides en comptes de mongetes. Vint minuts després la cambrera reapareix i ens diu que no hi ha patates. "Un restaurant que no té patates fregides!? On s'ha vist això?", crida el realitzador, visiblement enutjat. La cambrera desapareix i al cap de l'estona llarga de rigor torna a sortir amb les botifarres, acompanyades precisament - no explica com - de patates fregides. Resulta que sí que en tenien, diu en resposta a les nostres preguntes, però les havia hagut de buscar perquè estaven amagadetes al fons del congelador.

El pitjor restaurant de tots - i en diré el nom perquè tots els lectors d'aquest blog l'apuntin bé - el vam trobar al World Trade Centre (perdó: Center: a Barcelona es gasta preferentment l'anglès nord-americà). Era un restaurant, diguem-ne, de disseny, amb parets vermelles i centenars d'ampolles de vi blanc arrenglerades al llarg d'una d'elles i cambrers vestits de negre i un nom anglès: "EAT", que en anglès, per cert, sona com una amenaça: "MENJA!"

L'amenaça es va complir. El gaspatxo era calent, als espaguetis a la carbonara els havien abocat un pot de crema de llet i prou, el iogurt de la casa semblava vòmit d'un bevedor de Baileys i no tenien aigua amb gas, i l'aigua sense gas estava tan calenta com el gaspatxo.

Qui avisa no és traïdor: Catalunya, un país que té una gran tradició de fondes i restaurants amb preus raonables, menjar senzill però bo i un servei eficaç i amable, està patint una desprofessionalització lenta però brutal en el sector de la gastronomia, sobretot als restaurants de preu mitjà-baix, és a dir, aquells en els quals la majoria de la gent dina cada dia. I no parlo de les zones turístiques (a Figueres, en una plaça prop del museu Dalí i, per tant, plena de turistes, ens van servir les begudes en gots de plàstic, com si ens haguessin convidat a una festa infantil), sinó de llocs normals i corrents. Aviat els restaurants populars de Catalunya s'assemblaran als d'Anglaterra. És més, potser els d'Anglaterra acabaran sent millors i tot. Imagineu-vos-ho!