Per què les persones famoses em fan respecte? El dia 23 de juliol, vam anar al Festival Internacional de Benicàssim per intentar parlar amb els Madness. No sabíem com aniria, si ens els trobaríem, si ens parlarien o si ens engegarien a passeig, directament. Estava nerviós.

A Londres a principis dels vuitanta la meva nòvia d'aleshores em va dir, un dia, que coneixia algú que coneixia el Suggs, el cantant de Madness, i per bé que jo en aquella època fos antimitòman, per bé qe odiava els famosos, de fet, o si més no, els que anaven de famosos, fins i tot jo, dic, vaig sentir com el cor em va fer un salt i les meves neurones es van posar dretes amb les orelles parades. En aquella època, Suggs tenia vint i tants (com jo), i, juntament amb la resta dels Madness era un dels músics més estimats del país. A tothom li agradaven els Madness, que havien pescat durant anys en les aigües de la música anglocaribenya i n'havien tret perla rere perla; a més, anaven pertot arreu en una furgoneta d'ocasió en comptes de les limusines que feien servir altres estrelles del rock i cantaven amb un fort accent londinenc (són de Camden Town) en comptes de l'accent transatlàntic enganyós i de vegades força artifical, entre anglès i americà, que gairebé tots els cantants britànics havien fet servir fins aleshores. Els Madness queien bé a tothom: la gent gran, els anarquistes, els anglesos d'origen jamaicà, els escolars, les mestresses de casa i fins i tot els policies.

Quan van fer un "come-back" espectacular a finals dels anys noranta, el pas del temps els havia convertit en uns mites. Se'ls havia trobat a faltar.

Vam arribar a Benicàssim cap a les cinc de la tarda, una tarda inundada de calor seca. Vam passar per la tenda d'acreditacions (ens van donar una placa de plàstic que ens penjaven pel coll i un braçalet de lona grapejat a l'entorn del canell) i d'allà vam anar a parlar amb la gent de premsa. Ens van dir que, per trobar-nos amb els Madness, havíem de ser davant de la mateixa tenda on es feien les rodes de premsa quinze minuts abans de les vuit.

Vam fer unes cerveses al bar dels periodistes (la meitat de preu dels bars per al públic, ja que se sap que els periodistes no tenen diners). De cop i volta el director va mirar el rellotge i va cridar: "Fem tard!" Tots vam córrer com uns esperitats al lloc que els de premsa ens havien indicat. Hi havia dos equips més, de no sé quines televisions. Esperem. Res de Madness. Un càmera d'un dels altres equips diu que els ha vist caminant cap a la tenda dels àpats. Tots correm cap allà.

De cop, la lona de la tenda s'aparta i el Suggs en surt. És el mateix Suggs que recordo dels videoclips i les fotos dels anys vuitanta, però més grassonet, més galtaplè. Li explico què volem fer: xerrada, signatura d'un exemplar en vinil del primer àlbum i una foto junts (també amb el Florín, el romanès de Tortosa i el Miqui Puig, que hem trobat al festival). Diu que sí. Xerrem. Signa. Fem la foto. Em pregunta per quina televisió treballo. L'hi dic i diu, sorprès, que molt bé. Se'n va. Tot i que té dos anys menys que jo, tinc la sensació que he estat parlant amb un home més gran, que té una imatge d'ell mateix com a home consolidat, un home que ha tingut una vida reeixida i que no permetrà que això es qüestioni.

Tot seguit, tornem a veure el Suggs, aquesta vegada a la roda de premsa. Escolto les preguntes dels periodistes bocabadat. Un explica al Suggs que avui és el seu aniversari (d'ell, el periodista) i vol que en Suggs li dediqui una cançó durant el concert. "Potser l'any que ve." Un altre periodista - potser hauria de dir "periodista" - pregunta si encara són tan bojos com abans. "Del tot".

Anem al concert, l'equip i jo, pessigollejats per l'eufòria d'haver acabat la feina. Veiem el Suggs per tercera vegada, ara a l'escenari. Els Madness toquen les cançons que els van fer famosos fa vint anys. Farcit de nostàlgia, ballo, cosa que no he fet des fa quinze mesos, com a mínim. Sé que segurament estic fent el préssec i m'és ben igual. Després bec litres sencers de cervesa i tornem cap al nostre hotel a Castelló.

Al matí següent, marxem cap a Barcelona. M'assec al seient del mig de la furgoneta amb Madness als auriculars, marejat i estranyat perquè el rodatge s'ha acabat del tot. El paisatge, d'un verd pàl·lid, passa surant mentre en Suggs canta "Uncle Sam", una cançó que parla d'un jamaicà que viatja cap a Anglaterra per veure el seu oncle: "Navego a través del mar perquè vull ser amb el meu oncle Sam." "I'm sailing across the sea, to be with my Uncle Sam."

Tinc la sensació que estic a punt d'evaporar-me. Coses noves, hauré de fer coses noves. Hauré de començar qualsevol cosa nova o m'enfonsaré en unes vacances sense fi, bevent cervesa sota el sol, pesant figues mentre l'estiu s'escola.

També tinc la sensació que tinc poc temps, que el temps que tenim és limitadíssim, que s'ha d'aprofitar el temps sigui com sigui, que hem de concentrar-nos en les úniques coses que som capaços de fer, que els turons i els camps passen volant, que hem d'assassinar els nostres crítics, que a Barcelona ens espera vespre rere vespre de felicitat enllaunada, que podem relliscar i caure pel pendent a qualsevol moment.

Que les paraules no fan el que vull, que no puc dir com és navegar a través del mar per veure el meu oncle Sam, que explicar que cada intent de fer alguna cosa, que cada cançó que escolto als auriculars, per exemple, no és més que una gota d'aigua al mar, una punyalada desesmada al cel, una diversió fugissera entre tantes mentre arribem a Barcelona, mentre els blocs de pisos apareixen assolellats al costat de la muntanya, mentre acceptem l'abraçada permanent dels carrers i les cases, mentre ens preparem per acomiadar-nos els uns dels altres.

El rodatge s'ha acabat. Un parell de colofons i també s'acabarà aquest blog.