Cap al final del rodatge, toca demostrar quins són alguns dels esports d'aventura que ajuden a estroncar - més o menys - la fugida lògica de la població pallaresa cap a zones més econòmicament actives.

Començem amb els cavalls. No he muntat un cavall en ma vida i deu ser per això que els de l'hípica m'han donat un animal vell que ja té una peülla a la tomba; un cavall simpàtic, això sí, a qui no li importa que el munti un genet totalment inexpert. És una sensació molt agradable, descobreixo, moure'm d'una punta a l'altra del poble de Boí transportat per una bèstia tranquil·la que respira i rufla i mastega l'herba de en tant. Cap al final, el realitzador ens envia, jo i cavall, cap a un sender estret flanquejat per arbres i arbustos. Veig venir un esbarzer que sembla una arma ofensiva, però no sé com frenar el meu iaio de cavall i quan surto del sender - havent dit el nom del porc a l'animal - tinc els braços i les cames coberts de talls.

La tirolina ja és una altra cosa. Baixo xisclant com un desesperat, amb el vertigen que funciona a tota hòstia. El pont tibetà - fet de cordills - em fa perdre, durant uns minuts incòmodes, la meva simpatia pels tibetans i la seva causa. El pitjor de tot és el pònting. Això de llançar-te al buit va contra els instints més bàsics. És com un tast de la mort, de com han de ser els últims segons de vida. Com a mínim no vaig haver de pagar per experimentar-ho.