Va ser un dia humit i xafogós, un d'aquells dies barcelonins que et donen una idea de com deu ser Cambodja o el Vietnam just abans de la caiguda de les pluges del monzó. El Joan Sales, el cap d'estudis de l'institut de l'Hospitalet de Llobregat, la Txe Arana (que resultarà tenir una energia tan positiva com excepcional i envejable) i jo comencem una peripècie semiil·legal al centre de la ciutat.

Primer, intentem ajudar un grafiter, l'Eslic, a pintar el seu nom artístic, Humo, damunt un tros de lona penjada d'una paret. L'Eslic ens explica que ha tingut alguns problemes amb la policia municipal en el curs de la seva llarga carrera voluntària com a artista a l'aire lliure: corredisses, perseguiments i alguna multa (seguida de la confiscació dels esprais). La Txe i el Joan pinten espirals i estrelles a l'esbós pintat per l'Eslic i jo intento fer el mateix amb un esprai verd, però només aconsegueixo fer unes taques que semblen les escopinades d'algú que ha estat menjant espinacs. El resultat final, tot sigui dit de passada, s'assembla més aviat a una pintada a favor de la pau en una escola de primària que no pas un grafiti urbà.

Propera parada: la rambla del Raval, on tots tres seiem en un banc i ostentosament ens passem una ampolla d'Aromes de Montserrat de mà a mà. De fet, és una trampa, ja que els de Producció l'han omplert d'aigua. Parlem de si beure al carrer hauria d'estar permès o no (l'Ordenança del Civisme barcelonina ho prohibeix, evidentment). Recordo com si fos ahir les meves llargues estades als parcs londinencs amb una llauna de cervesa tèbia a les mans (sota cels blancs, envoltat del verd tímid dels desmais) esperant que els pubs obrissin - aleshores encara hi havia els famosos horaris ridículs - per poder beure'n de freda.

Tot seguit, anem tots tres a orinar al carrer, o més ben dit, a un pipican, ja que si no hi ha lavabos públics, i els bars no deixen que utilitzis el seu lavabo si no ets client, l'únic lloc on es poden fer les necessitats és on les fan els gossos. No orinem de debò, és clar - jo personalment sóc d'aquells que ho troben prou difícil d'orinar en un lavabo públic normal, si hi ha molta gent ("piss-shy" es diu en anglès). La Txe em desorienta bastant quan, tot improvisant, fa veure que està meravellada per la mida del meu membre (que, és clar, no pot veure). El que no m'explica és si aquesta sorpresa fingida és a causa de la suposada grandària o petitesa del membre esmentat. És curiós, aquestes coses encara em preocupen.

Una altra cosa prohibida per l'Ordenança és la venda ambulant. La Txe i jo muntem parada a la rambla dels Caputxins. Ella intenta vendre llibres meus, jo intento vendres exemplars de la mateixa Ordenança. Fracàs total: tant l'Ordenança com els llibres són en català, un idioma incomprès per la vasta majoria dels vianants, que són turistes. Sí que aconseguim despertar l'interès d'un parell de policies municipals, que se'ns acosten xino-xano i ens pregunten, amb una beneducació tan exquisida que em convenç que ja han vist les càmeres, què estem fent. Un d'ells parla, i l'altre mira. En concret em mira a mi, amb una mirada que reconec: és comuna a un cert tipus de policia, arreu del planeta; és una mirada que diu: "Dóna'm ni que sigui una petita indicació que no m'estàs prenent seriosament, i alguna cosa faré que no t'agradarà gens." Com bons nois, pleguem la taula i ens fem fonedís.

Per acabar, anem a fer skate davant del Macba. El Joan, sàviament, diu que només ho mirarà. La Txe, només dos minuts després d'haver pujat al seu monopatí, ja és la reina de la plaça: de reüll, la veig amb els braços estesos, rient i feliç, surant cap a l'esquerra i cap a la dreta, i tot seguit fent cercles sencers. Dic de reüll perquè jo encara no he aconseguit pujar al meu monopatí, que ja odio de tot cor. És pitjor que intentar anar amb bicicleta - una altra cosa que no sé fer - i em sento cada vegada més incòmode: no tinc equilibri, de manera que em no puc moure ni un centímetre amb l'skate. Demano al realitzador que talli càmeres.

Tots tres hem estat parlant al llarg del dia sobre el concepte de corregir el comportament de la gent mitjançant un decret com l'Ordenança del Civisme.

A mi em sembla una mena trivialització de la llei, que castiga fets sovint sense impotància alhora que distreu els policies del que, en teoria, és la seva feina de debò. És com aquella llei novaiorquesa que fa que les pistoles d'aigua d'alta pressió siguin il·legals perquè així els nens de la ciutat no esquitxaran els ciutadans, però permet que qualsevol persona que ho desitgi pugui comprar un fusell automàtic sense gaire dificultats.