La setmana passada vam passar un dia diria que dur, jo i el Jordi Évole (àlies "el follonero") i el Roberto (un exintern de Can Brians), un dimarts llarg i calorós que ens va portar al sanatori de Sant Boi, on vam assistir a una sessió de psicoteràpia amb un amic meu, en Francesc Colom, expert (mundial) en trastorns bipolars. La majoria dels pacients patien esquizofrènia, si no m'equivoco, tot i que hauria jurat que n'hi havia que tenien alteracions menys greus (del tipus que abans es deien neuròtics).

Jo sóc d'aquells que creuen que s'haurien de desmitificar les malalties mentals del tot, que n'hauríem de parlar i acceptar-les com si fossin una part més de la vida, que és exactament el que són. Jo mateix no he deixat de recaure de tant en tant en allò lògic il·lògic del trastorn obsessiu-compulsiu que m'ha obligat a recórrer a diversos tipus de tractament psiquiàtric des de fa gairebé trenta anys. Intento parlar d'aquest trastorn sense complexos, perquè sé que qualsevol amic, familiar o company podria patir o bé la mateixa alteració o bé alguna cosa pitjor.

Tots podem caure en la nostàlgia i l'autocompassió de tant en tant, i mentre mirava com parlaven els pacients en la sessió de psicoteràpia, vaig recordar aquella sensació tan forta que tenia mentre feia el mateix fa temps: la sensació que ningú - ni tan sols els psicòlegs - no és capaç d'entendre què està passant en el teu cap (i estic segur que aquest realment és el cas) combinada amb la sensació que mai no te'n sortiràs, que sempre seràs un zero, un ningú, un exclòs i un indesitjable identificat per tothom com un objecte danyat, com un boig, un trist, gras, llastimós BOIG, efectivament.

Abans de marxar del sanatori, en Francesc ens va ensenyar unes llesques de cervell humà. Un final perfecte a un matí perfecte.

Vam anar a visitar Brians, una presó que en el seu moment va guanyar un premi arquitectònic (atorgat, segurament, per una associació d'invidents).

L'Évole i el Roberto no tenen permís per entrar (l'Évole perquè és un "follonero" - de debò, els de Justícia ens van dir això, en tantes paraules - i el Roberto per no se sap quina raó) de manera que entro sol, és a dir, amb l'equip. Al començament, tot bé: un funcionari amable amb el nom desconcertant d'Odi ens porta cap a la zona d'ingressos. Allà desapareix, i al seu lloc tenim tres o quatre funcionaris que entren en una discussió llarga amb la gent de coordinació i el director. No podem continuar, diuen, perquè el departament de premsa de Justícia no ens ha donat el permís requerit. Un malentès, ja que el departament de premsa sí que ens havia promès que passarien el permís a la presó. Negociem una visita a una cel·la d'aïllament (on posen els presos que es tornen agressius perquè "s'hi calmin"). S'assembla una mica a l'habitació d'una casa okupada poc arreglada.

Els funcionaris aquells eren força fotetes i ens van tractar com si fóssim una nosa que s'havien de treure de sobre com més aviat possible. I això que treballàvem per a una televisió pública que pertany al mateix govern - la Generalitat - que mana a les presons.

A veure, nosaltres també les paguem, les presons. Per tant, tenim dret a saber què hi passa i com són. Aquell dia, però, Brians estava tancada portes enfora a més de portes endins.