Avui és 2 de juliol i la setmana ha estat especialment atrafegada: un dilluns molt interessant amb el Xavier Bertran, que parlava d'ell mateix i com a ell mateix (abans, per cert, de cantar un excel·lent rap excremental a la plaça major de Tàrrega). Dimecres, vam acompanyar en Javier Cercas al barri gironí on va passar la primera infància: un rodatge també extraordinari, però no en vull dir res, ja que és millor esperar i escoltar el mateix Cercas. I el cap de setmana ens va tocar anar a Marina d'Or amb en Florín, un fuster romanès que treballa en una fàbrica a la Sénia, i en Xavier Graset.


Sé que hi ha molta gent que veu els anuncis de Marina d'Or a la tele i que tenen la impressió que deu ser un lloc molt atractiu. Sé que fins i tot hi ha gent que ha anat a Marina d'Or i que el troben fantàstic, immillorable. Sé fins i tot -per bé que em costa creure-ho- que hi ha gent que inverteixen bona part dels seus estalvis en un apartament a Marina d'Or i hi passen cada estiu sense, que jo sàpiga, patir algun trastorn greu.


Per tant, em limitaré a donar la pròpia opinió (que no té més valor que la de cap altra persona, etc.), sobre aquest complex turístic, el més gran d'Europa, ubicat al País Valencià (a Orpesa, per ser precís) i propietat d'un català de Barcelona.


Seria fàcil i potser fins i tot en pèl elitista comentar les primeres impressions visuals: el trencadís espantosament postís de la Cafeteria Gaudí; els miquel àngels dibuixats a cops de brotxa al sostre de l'hotel; o bé els nous apartaments que s'estan construint sense cap mena de límit, o així sembla, en la direcció de Peníscola i que semblen immenses casernes estivals. Seria molt fàcil, criticar tot això.


S'ha de dir, a més, que tots plegats ens ho vam passar molt bé al balneari de l'hotel, un balneari amb més de quinze jacuzzis, un bany de llet de burra, un altre de fang i moltíssimes coses més (fins i tot te n'oblides, dels decorats egipcis i asteques fets de porexpan, de les estàtues romanes, amb penis bulbosos inclosos, fetes de cartró pedra, de la cúpola blau i vermell feta del mateix material que es fa servir per als intermitents dels cotxes i que no sé com es diu).


Però, en deixar enrere Marina d'Or, no em podia estar de sentir-me lleugerament avergonyit de mi mateix. Preparat com estava per trobar-ho tot ridícul, Marina d'Or sí que té una atracció insospitada. La cosa que més s'assembla al que hi vaig sentir és quan, un dia, quan tenia 7 o 8 anys, un amic del pare, sense que jo l'hi demanés, em va comprar el gelat més car de la gamma que oferia la meva marca preferida: així, de cop: una sorpresa gran i molt agradable. Durant el poc temps que em va costar engolir el gelat, em vaig sentir un privilegiat, un guanyador nat, el número 1.


Doncs bé, a Marina d'Or, tres quarts del mateix: transportat a un lloc on no hi ha res a fer que no sigui passar-t'ho bé, em vaig infantilitzar sense voler-ho, la meva realitat particular va desaparèixer, ja podia demanar el que volgués, submergir-me en bombolles tèbies quan volgués, prendre tres còctels seguits quan volgués, en un ambient tan extraordinàriament aculturitzat, per cert, que llegir-hi un llibre, posem per cas, semblava fora de lloc, un acte mal vist, gairebé obscè.


Bé, ja acabo, estic tornant a tocar de peus a terra, el nen analfabet que estava a punt d'esdevenir a Marina d'Or s'està esfumant, tot i que a poc a poc.


Només un detall: vaig anar de compres a Marina d'Or (hi ha un supermercat, un quiosc i tres o quatre botigues de regals) i com que buscava un regal concret per a un nadó que encara no he vist, vaig preguntar a les dependentes si tenien una cosa per penjar al bressol, o bé joguines de peluix, etc. Eren totes, sense excepció, persones amables, però vaig tenir la sensació que tractaven les botigues on treballaven amb la més absoluta indiferència. No els hauria importat gens si hagués comprat una joguina de peluix o bé 500 plaques de ceràmica amb el logotip de Marina d'Or o una trista postal. Això només significa una cosa: que deuen estar mal pagades. Fins i tot molt mal pagades. I qui diu les dependentes, diu els cambrers, els recepcionistes, etc. El tuf d'avarícia empresarial que traspuava la manca d'entusiasme dels assalariats era inconfusible. L'or de la marina, pel que es veu, no arriba pas a les mans dels que hi treballen.