Passatgers

13/09/2006: ESTRENEM EL DIA 19!

Categoria: General
Escrit per: Matthew Tree
El primer viatge comença al dimarts, dia 19, a les 22.45. Hi haurà un rap escatalògic i bilingüe amb el Xavier Bertran, farem la Transsegre amb el Marc Vande Vliet, un pescador belga, tindrem una conversa fascinant amb el Carles Canut, i es veurà un salt des d'un pont fet per un home grassonet de mitjana edat (jo), entre d'altres coses. Si us interessa, si us plau, mireu-vos-el.
Categoria: General
Escrit per: Matthew Tree
Ara que és només qüestió de dies fins a l'estrena del programa, volia provar de contestar els comentaris que la gent, molt amablement, han enviat al llarg de totes aquestes setmanes. Primer de tot, estic d'acord amb el que Joan de Lleida i mecrepiq han dit respecte a la mida minúscula de la lletra del blog. Em sembla que es tracta d'una imposició del format o de l'espai disponible, no ho sé, però el fet és que fins i tot en un microscopi electrònic amb ulleres bifocals li costaria llegir els blogs més llargs, que s'assemblen més aviat a les deposicions d'un petit exèrcit de formigues. Escriuré a la Roser, que és la persona soferta que penja els textos al blog, per veure si s'hi pot fer alguna cosa. De fet, no cal que li escrigui, ja que llegirà això directament.


D'altra banda, veig que ladyofshalott es queixa de les meves queixes pel que fa als funcionaris de les presons catalanes. De fet (sempre al meu parer) els que vam trobar a Brians eren, en part, uns funcionaris amables, eficients i que feien la seva feina sens dubte problemàtic i complicat amb ganes i bona fe. També, d'altra banda, vam trobar alguns funcionaris que ens van tractar ("ens" vol dir tot l'equip) com una veritable nosa, i no s'estaven d'adoptar una actitud prepotent i obstructiva - per no dir directament maleducat, en alguns casos - davant de tot el que fèiem. I, repeteixo, no érem interns, sinó uns empleats d'una companyia de televisió pública que pertany al mateix govern que mana a les presons catalanes. M'agradaria veure el tractament que els funcionaris esmentats donen a segons quins interns o als seus familars...


Insisteixo en el que jo i molts altres creiem: les presons en tant que institucions punitives no serveixen de res. La "reinserció" és una broma de mal gust entre els interns i entre molts dels educadors: pel que he pogut observar, si no en surts de la presó més disposat a cometre més delictes (i amb més contactes i informació per tal de fer-ho), doncs en surts amb uns problemes psicològics que et poden marcar durant anys. Ni una cosa ni l'altra té res a veure amb la "reinserció". Cal repensar tot plegat, des de zero. No només ho dic jo, sinó que avui (6/9/06) ho ha dit el conseller de Justícia de la Generalitat. En públic!


El blog sobre Marina d'Or és el que més comentaris ha rebut. Primer de tot, Vanessa, estic d'acord que no només és a la marina daurada que paguen malament als empleats: hi ha, és clar, un cert parc temàtic català i tremolo en pensar què deuen cobrar els que penquen a Terra Mítica, un projecte que, al contrari a Marina d'Or i el port aventuresc, perd diners cada any.


En pol fontferrada comenta allò del català i la Franja. De fet, en la sèrie de l'any passat vam visitar Fraga, i aquest any l'escena del pònting també es va fer a la Franja, per la banda de Solivella, un poble preciós, en el qual tothom parla català i en el qual no hi ha ni un sol rètol en català a les parets i on els nens fan immersió en castellà sense que hi hagi cap lliçó de català, ni que sigui optatiu. Algun dia, s'haurà de fer alguna cosa imaginativa a nivell documental amb situacions d'aquesta mena...


I bé, ja està: moltíssimes gràcies a tots els que heu escrit al blog per criticar o animar o senzillament compartir opinions. El programa es començarà a emetre al dia 19 de setembre si no m'equivoco. (Però encara no és oficial, així que no ho digueu a ningú, perfa).

11/08/2006: Adéu a l'equip

Categoria: General
Escrit per: Matthew Tree
De l'equip hi havia persones que gairebé no veia com ara la Lynn de Singapur - i si tots els d'aquesta ciutat tenen una personalitat tan admirable com la seva, és per anar-hi de seguida amb la intenció de quedar-s'hi una llarga temporada - i la muntadora en cap, l'Olga, que amb el seu equip treballaven, bàsicament, a la sala de muntatge, mirant hores i hores i més hores els meus errors, ensopegades, repeticions i ficades de pota, i trobant la manera de deixar-los fora del producte acabat. No els veia gaire perquè a mi em feia por entrar en aquesta sala i veure'm fent el préssec a la pantalla, de fet, sóc d'aquelles persones que pensen que només sortir en pantalla ja vol dir que estan fent el préssec, per definició, com si diguéssim. A la sala de muntatge, els més soferts de tots, però, devien ser els becaris, la Georgina i l'Albert, que passaven, ells també, hores senceres transcrivint tot el que es deia a la pantalla (tot i que em sembla que van haver de saltar la seqüència amb el Ferran Adrià).

Qui veia força més sovint eren els de producció, el Xavi i la Montse, i les de coordinació, la Maite i la Sílvia, que entre tots van fer filigranes, van localitzar músics gitanos de Perpinyà, pescadors belgues del Pallars Sobirà, fusters romanesos del Montsià, novicis amables de Montserrat, cuineres expertes de Sils, i també van convèncer la gent dita coneguda que ens donessin generosament hores i hores del seu temps: Txe Arana, Xavier Graset, Javier Cercas, Gerard Quintana, Pere Codonyan i el Jordi Évole, entre molts altres; i això no és tot, perquè els de coordinació i producció també van substituir ampolles plenes d'Aromes de Montserrat amb aigua, van trobar aspirines i vitamines en hores intempestivíssimes, van aconseguir permisos aparentment inaconseguibles d'ajuntaments, de presons i de la Renfe, i van comprar sandàlies i banyadors quan feien falta i van aparèixer amb entrepans i refrescos en els moments més adequats, i van conduir molts, però molts quilòmetres.

I qui veia gairebé sempre, eren els càmeres, Guillermo, José Luis i l'Edo, el tècnic de so, el Kiko, el realitzador Joan Carles i el seu ajudant, el Grau. Recordo el Guillermo, un home no especialment catalanista, per dir-ho així, assegut a la barca improvisada d'una penya independentista durant quatre hores seguides durant la Transsegre, aguantant estoicament els seus crits de 'boti, boti, boti si no ets espanyol...'; de fet, fins tot va acabar remant amb ells quan un va marxar o va caure a l'aigua o es va adormir. Recordo l'Edo, que anava amb l'steadycam, un aparell que feia la impressió de ser una continuació complexa i decididament impressionant dels seus genitals; doncs l'Edo, dic, estava filmant al tren que anava cap a Benicàssim. Dues parades abans, una noia, en baixar del tren, va ficar un paperet amb el seu número de mòbil i el seu nom a la butxaca de l'Edo: així, sense dir-li ni una paraula. Aquella mateixa nit, l'Edo li va trucar... Cony, i jo que pensava que aquestes coses només passaven a les pel·lícules... Del Joan Carles - amabilíssim i de la meva edat, de manera que no em sentia com l'única persona "gran" - recordo especialment la concentració tensa que el transformava al cap de poc en una màquina de donar instruccions, de visualitzar imatges, de dirigir direccions de càmera, recordo els seus atacs de creativitat, és el que vull dir, sobretot quan la situació era complicada: un riu ple de 400 barques, andanes de metro fosques i plenes de gom a gom, cuines minúscules, cavalls que sempre anaven massa de pressa, i els càmeres que el seguien fos on fos, muntanyes amunt, mig penjats de ponts, al mig d'un riu... I en Kiko, el tècnic de so, 'l'home salvatge dels boscos de Galícia' que li deia, que saltava de jacuzzi a jacuzzi a Marina d'Or amb brams de mico esbojarrat, i a qui saludo efusivament des d'aquí. I durant cada rodatge hi havia el Grau, controlant l'hora, aconseguint que sempre arribéssim a l'hora, cosa absolutament essencial si no volíem tornar a casa tres hores tard i de mal humor i amb la nòvia/l'espòs/els nens ben cabrejats.

El que més recordo de l'equip, però, són les històries, comentaris, anècdotes que explicaven en els moments de descans al llarg del rodatge i que em feien riure com no ho havia fet des de feia temps, que empenyien les llàgrimes cap als ulls i feien que les rialles es repetien vegada rere vegada però no puc explicar de què rèiem, hi ha coses incofessables i coses, sobretot, que només fan riure en unes determinades circumstàncies, entre determinades persones, sobretot si aquestes persones han estat treballant junts tot el dia amb l'adrenalina pujada al màxim.

Adéu, doncs, a tot l'equip i moltíssimes gràcies a tots ells i si aquest últim blog sona com un discurs d'agraïment tipus Oscars o Goyas, perdoneu-me, ha estat sense voler.

Que tingueu tots un molt bon estiu.

10/08/2006: Colofó Gastronòmic

Categoria: General
Escrit per: Matthew Tree
Tots estem d'acord: vam tenir mala sort amb els restaurants. Molt mala sort.

És veritat que estàvem condicionats: els restaurants on dinàvem havien de ser, lògicament, prop del lloc on rodàvem i havien de ser barats, o si més no relativament barats per raons de pressupost. Tanmateix...

Hi havia una vegada a Peníscola, per exemple, quan - en un restaurant sospitosament desert - vam haver d'esperar més de tres quarts d'hora perquè un cambrer que portava una perruca mal posada i que tenia cara de cantant travesti retirat ens portés quatre fulls d'enciam amb un espàrrec de llauna llançat al damunt - l'anomenada "amanida de la casa". Vam notar que aquest cambrer no només suava com si acabés de fer una llarga corredissa per la platja, sinó que també tremolava molt, tant que pensàvem que li cauria la perruca d'un moment a l'altre o que ell mateix cauria a terra, mort d'un infart sobtat. El dinar va durar unes quatre hores, bona part de les quals vam passar contemplant una taula lliure de plats i begudes. L'aire condicionat va deixar de funcionar al cap de vint minuts i els de producció, sempre eficaços, van aconseguir obrir la finestra - amb un espetec com un tret de pistola que ens va fer riure histèricament - de manera que poguéssim respirar una mica.

Al final, el mateix cambrer va demanar disculpes i ens va explicar que era el seu primer dia i que l'amo l'havia deixat sol amb el cuiner sense cap mena d'instruccions sobre el que havia de fer. Vam descobrir que tant al País Valencià com a Catalunya hi havia, pel que es veia, un munt d'amos de restaurants que no se'n sentien gens responsables.
A Girona, vam arribar tard a un restaurant a la plaça de la Independència. Un cop que ens havien assegurat que encara tenien la cuina oberta i nosaltres, per tant, ens havíem instal·lat a la terrassa, ens van dir que, això sí, només tenien tres plats: fideuà, botifarra o vedella. Vam demanar, doncs, fideuà, botifarra o vedella.

Al cap de mitja hora ens porten alguns plats de fideuà i de botifarra alhora que ens diuen que "perdonin, però de vedella, no n'hi ha". Els afectats demanen botifarra, però amb patates fregides en comptes de mongetes. Vint minuts després la cambrera reapareix i ens diu que no hi ha patates. "Un restaurant que no té patates fregides!? On s'ha vist això?", crida el realitzador, visiblement enutjat. La cambrera desapareix i al cap de l'estona llarga de rigor torna a sortir amb les botifarres, acompanyades precisament - no explica com - de patates fregides. Resulta que sí que en tenien, diu en resposta a les nostres preguntes, però les havia hagut de buscar perquè estaven amagadetes al fons del congelador.

El pitjor restaurant de tots - i en diré el nom perquè tots els lectors d'aquest blog l'apuntin bé - el vam trobar al World Trade Centre (perdó: Center: a Barcelona es gasta preferentment l'anglès nord-americà). Era un restaurant, diguem-ne, de disseny, amb parets vermelles i centenars d'ampolles de vi blanc arrenglerades al llarg d'una d'elles i cambrers vestits de negre i un nom anglès: "EAT", que en anglès, per cert, sona com una amenaça: "MENJA!"

L'amenaça es va complir. El gaspatxo era calent, als espaguetis a la carbonara els havien abocat un pot de crema de llet i prou, el iogurt de la casa semblava vòmit d'un bevedor de Baileys i no tenien aigua amb gas, i l'aigua sense gas estava tan calenta com el gaspatxo.

Qui avisa no és traïdor: Catalunya, un país que té una gran tradició de fondes i restaurants amb preus raonables, menjar senzill però bo i un servei eficaç i amable, està patint una desprofessionalització lenta però brutal en el sector de la gastronomia, sobretot als restaurants de preu mitjà-baix, és a dir, aquells en els quals la majoria de la gent dina cada dia. I no parlo de les zones turístiques (a Figueres, en una plaça prop del museu Dalí i, per tant, plena de turistes, ens van servir les begudes en gots de plàstic, com si ens haguessin convidat a una festa infantil), sinó de llocs normals i corrents. Aviat els restaurants populars de Catalunya s'assemblaran als d'Anglaterra. És més, potser els d'Anglaterra acabaran sent millors i tot. Imagineu-vos-ho!

08/08/2006: L'últim dia

Categoria: General
Escrit per: Matthew Tree
Per què les persones famoses em fan respecte? El dia 23 de juliol, vam anar al Festival Internacional de Benicàssim per intentar parlar amb els Madness. No sabíem com aniria, si ens els trobaríem, si ens parlarien o si ens engegarien a passeig, directament. Estava nerviós.

A Londres a principis dels vuitanta la meva nòvia d'aleshores em va dir, un dia, que coneixia algú que coneixia el Suggs, el cantant de Madness, i per bé que jo en aquella època fos antimitòman, per bé qe odiava els famosos, de fet, o si més no, els que anaven de famosos, fins i tot jo, dic, vaig sentir com el cor em va fer un salt i les meves neurones es van posar dretes amb les orelles parades. En aquella època, Suggs tenia vint i tants (com jo), i, juntament amb la resta dels Madness era un dels músics més estimats del país. A tothom li agradaven els Madness, que havien pescat durant anys en les aigües de la música anglocaribenya i n'havien tret perla rere perla; a més, anaven pertot arreu en una furgoneta d'ocasió en comptes de les limusines que feien servir altres estrelles del rock i cantaven amb un fort accent londinenc (són de Camden Town) en comptes de l'accent transatlàntic enganyós i de vegades força artifical, entre anglès i americà, que gairebé tots els cantants britànics havien fet servir fins aleshores. Els Madness queien bé a tothom: la gent gran, els anarquistes, els anglesos d'origen jamaicà, els escolars, les mestresses de casa i fins i tot els policies.

Quan van fer un "come-back" espectacular a finals dels anys noranta, el pas del temps els havia convertit en uns mites. Se'ls havia trobat a faltar.

Vam arribar a Benicàssim cap a les cinc de la tarda, una tarda inundada de calor seca. Vam passar per la tenda d'acreditacions (ens van donar una placa de plàstic que ens penjaven pel coll i un braçalet de lona grapejat a l'entorn del canell) i d'allà vam anar a parlar amb la gent de premsa. Ens van dir que, per trobar-nos amb els Madness, havíem de ser davant de la mateixa tenda on es feien les rodes de premsa quinze minuts abans de les vuit.

Vam fer unes cerveses al bar dels periodistes (la meitat de preu dels bars per al públic, ja que se sap que els periodistes no tenen diners). De cop i volta el director va mirar el rellotge i va cridar: "Fem tard!" Tots vam córrer com uns esperitats al lloc que els de premsa ens havien indicat. Hi havia dos equips més, de no sé quines televisions. Esperem. Res de Madness. Un càmera d'un dels altres equips diu que els ha vist caminant cap a la tenda dels àpats. Tots correm cap allà.

De cop, la lona de la tenda s'aparta i el Suggs en surt. És el mateix Suggs que recordo dels videoclips i les fotos dels anys vuitanta, però més grassonet, més galtaplè. Li explico què volem fer: xerrada, signatura d'un exemplar en vinil del primer àlbum i una foto junts (també amb el Florín, el romanès de Tortosa i el Miqui Puig, que hem trobat al festival). Diu que sí. Xerrem. Signa. Fem la foto. Em pregunta per quina televisió treballo. L'hi dic i diu, sorprès, que molt bé. Se'n va. Tot i que té dos anys menys que jo, tinc la sensació que he estat parlant amb un home més gran, que té una imatge d'ell mateix com a home consolidat, un home que ha tingut una vida reeixida i que no permetrà que això es qüestioni.

Tot seguit, tornem a veure el Suggs, aquesta vegada a la roda de premsa. Escolto les preguntes dels periodistes bocabadat. Un explica al Suggs que avui és el seu aniversari (d'ell, el periodista) i vol que en Suggs li dediqui una cançó durant el concert. "Potser l'any que ve." Un altre periodista - potser hauria de dir "periodista" - pregunta si encara són tan bojos com abans. "Del tot".

Anem al concert, l'equip i jo, pessigollejats per l'eufòria d'haver acabat la feina. Veiem el Suggs per tercera vegada, ara a l'escenari. Els Madness toquen les cançons que els van fer famosos fa vint anys. Farcit de nostàlgia, ballo, cosa que no he fet des fa quinze mesos, com a mínim. Sé que segurament estic fent el préssec i m'és ben igual. Després bec litres sencers de cervesa i tornem cap al nostre hotel a Castelló.

Al matí següent, marxem cap a Barcelona. M'assec al seient del mig de la furgoneta amb Madness als auriculars, marejat i estranyat perquè el rodatge s'ha acabat del tot. El paisatge, d'un verd pàl·lid, passa surant mentre en Suggs canta "Uncle Sam", una cançó que parla d'un jamaicà que viatja cap a Anglaterra per veure el seu oncle: "Navego a través del mar perquè vull ser amb el meu oncle Sam." "I'm sailing across the sea, to be with my Uncle Sam."

Tinc la sensació que estic a punt d'evaporar-me. Coses noves, hauré de fer coses noves. Hauré de començar qualsevol cosa nova o m'enfonsaré en unes vacances sense fi, bevent cervesa sota el sol, pesant figues mentre l'estiu s'escola.

També tinc la sensació que tinc poc temps, que el temps que tenim és limitadíssim, que s'ha d'aprofitar el temps sigui com sigui, que hem de concentrar-nos en les úniques coses que som capaços de fer, que els turons i els camps passen volant, que hem d'assassinar els nostres crítics, que a Barcelona ens espera vespre rere vespre de felicitat enllaunada, que podem relliscar i caure pel pendent a qualsevol moment.

Que les paraules no fan el que vull, que no puc dir com és navegar a través del mar per veure el meu oncle Sam, que explicar que cada intent de fer alguna cosa, que cada cançó que escolto als auriculars, per exemple, no és més que una gota d'aigua al mar, una punyalada desesmada al cel, una diversió fugissera entre tantes mentre arribem a Barcelona, mentre els blocs de pisos apareixen assolellats al costat de la muntanya, mentre acceptem l'abraçada permanent dels carrers i les cases, mentre ens preparem per acomiadar-nos els uns dels altres.

El rodatge s'ha acabat. Un parell de colofons i també s'acabarà aquest blog.

Categoria: General
Escrit per: Matthew Tree
Cap al final del rodatge, toca demostrar quins són alguns dels esports d'aventura que ajuden a estroncar - més o menys - la fugida lògica de la població pallaresa cap a zones més econòmicament actives.

Començem amb els cavalls. No he muntat un cavall en ma vida i deu ser per això que els de l'hípica m'han donat un animal vell que ja té una peülla a la tomba; un cavall simpàtic, això sí, a qui no li importa que el munti un genet totalment inexpert. És una sensació molt agradable, descobreixo, moure'm d'una punta a l'altra del poble de Boí transportat per una bèstia tranquil·la que respira i rufla i mastega l'herba de en tant. Cap al final, el realitzador ens envia, jo i cavall, cap a un sender estret flanquejat per arbres i arbustos. Veig venir un esbarzer que sembla una arma ofensiva, però no sé com frenar el meu iaio de cavall i quan surto del sender - havent dit el nom del porc a l'animal - tinc els braços i les cames coberts de talls.

La tirolina ja és una altra cosa. Baixo xisclant com un desesperat, amb el vertigen que funciona a tota hòstia. El pont tibetà - fet de cordills - em fa perdre, durant uns minuts incòmodes, la meva simpatia pels tibetans i la seva causa. El pitjor de tot és el pònting. Això de llançar-te al buit va contra els instints més bàsics. És com un tast de la mort, de com han de ser els últims segons de vida. Com a mínim no vaig haver de pagar per experimentar-ho.
Categoria: General
Escrit per: Matthew Tree
Va ser un dia humit i xafogós, un d'aquells dies barcelonins que et donen una idea de com deu ser Cambodja o el Vietnam just abans de la caiguda de les pluges del monzó. El Joan Sales, el cap d'estudis de l'institut de l'Hospitalet de Llobregat, la Txe Arana (que resultarà tenir una energia tan positiva com excepcional i envejable) i jo comencem una peripècie semiil·legal al centre de la ciutat.

Primer, intentem ajudar un grafiter, l'Eslic, a pintar el seu nom artístic, Humo, damunt un tros de lona penjada d'una paret. L'Eslic ens explica que ha tingut alguns problemes amb la policia municipal en el curs de la seva llarga carrera voluntària com a artista a l'aire lliure: corredisses, perseguiments i alguna multa (seguida de la confiscació dels esprais). La Txe i el Joan pinten espirals i estrelles a l'esbós pintat per l'Eslic i jo intento fer el mateix amb un esprai verd, però només aconsegueixo fer unes taques que semblen les escopinades d'algú que ha estat menjant espinacs. El resultat final, tot sigui dit de passada, s'assembla més aviat a una pintada a favor de la pau en una escola de primària que no pas un grafiti urbà.

Propera parada: la rambla del Raval, on tots tres seiem en un banc i ostentosament ens passem una ampolla d'Aromes de Montserrat de mà a mà. De fet, és una trampa, ja que els de Producció l'han omplert d'aigua. Parlem de si beure al carrer hauria d'estar permès o no (l'Ordenança del Civisme barcelonina ho prohibeix, evidentment). Recordo com si fos ahir les meves llargues estades als parcs londinencs amb una llauna de cervesa tèbia a les mans (sota cels blancs, envoltat del verd tímid dels desmais) esperant que els pubs obrissin - aleshores encara hi havia els famosos horaris ridículs - per poder beure'n de freda.

Tot seguit, anem tots tres a orinar al carrer, o més ben dit, a un pipican, ja que si no hi ha lavabos públics, i els bars no deixen que utilitzis el seu lavabo si no ets client, l'únic lloc on es poden fer les necessitats és on les fan els gossos. No orinem de debò, és clar - jo personalment sóc d'aquells que ho troben prou difícil d'orinar en un lavabo públic normal, si hi ha molta gent ("piss-shy" es diu en anglès). La Txe em desorienta bastant quan, tot improvisant, fa veure que està meravellada per la mida del meu membre (que, és clar, no pot veure). El que no m'explica és si aquesta sorpresa fingida és a causa de la suposada grandària o petitesa del membre esmentat. És curiós, aquestes coses encara em preocupen.

Una altra cosa prohibida per l'Ordenança és la venda ambulant. La Txe i jo muntem parada a la rambla dels Caputxins. Ella intenta vendre llibres meus, jo intento vendres exemplars de la mateixa Ordenança. Fracàs total: tant l'Ordenança com els llibres són en català, un idioma incomprès per la vasta majoria dels vianants, que són turistes. Sí que aconseguim despertar l'interès d'un parell de policies municipals, que se'ns acosten xino-xano i ens pregunten, amb una beneducació tan exquisida que em convenç que ja han vist les càmeres, què estem fent. Un d'ells parla, i l'altre mira. En concret em mira a mi, amb una mirada que reconec: és comuna a un cert tipus de policia, arreu del planeta; és una mirada que diu: "Dóna'm ni que sigui una petita indicació que no m'estàs prenent seriosament, i alguna cosa faré que no t'agradarà gens." Com bons nois, pleguem la taula i ens fem fonedís.

Per acabar, anem a fer skate davant del Macba. El Joan, sàviament, diu que només ho mirarà. La Txe, només dos minuts després d'haver pujat al seu monopatí, ja és la reina de la plaça: de reüll, la veig amb els braços estesos, rient i feliç, surant cap a l'esquerra i cap a la dreta, i tot seguit fent cercles sencers. Dic de reüll perquè jo encara no he aconseguit pujar al meu monopatí, que ja odio de tot cor. És pitjor que intentar anar amb bicicleta - una altra cosa que no sé fer - i em sento cada vegada més incòmode: no tinc equilibri, de manera que em no puc moure ni un centímetre amb l'skate. Demano al realitzador que talli càmeres.

Tots tres hem estat parlant al llarg del dia sobre el concepte de corregir el comportament de la gent mitjançant un decret com l'Ordenança del Civisme.

A mi em sembla una mena trivialització de la llei, que castiga fets sovint sense impotància alhora que distreu els policies del que, en teoria, és la seva feina de debò. És com aquella llei novaiorquesa que fa que les pistoles d'aigua d'alta pressió siguin il·legals perquè així els nens de la ciutat no esquitxaran els ciutadans, però permet que qualsevol persona que ho desitgi pugui comprar un fusell automàtic sense gaire dificultats.

18/07/2006: Un dia dur

Categoria: General
Escrit per: Matthew Tree
La setmana passada vam passar un dia diria que dur, jo i el Jordi Évole (àlies "el follonero") i el Roberto (un exintern de Can Brians), un dimarts llarg i calorós que ens va portar al sanatori de Sant Boi, on vam assistir a una sessió de psicoteràpia amb un amic meu, en Francesc Colom, expert (mundial) en trastorns bipolars. La majoria dels pacients patien esquizofrènia, si no m'equivoco, tot i que hauria jurat que n'hi havia que tenien alteracions menys greus (del tipus que abans es deien neuròtics).

Jo sóc d'aquells que creuen que s'haurien de desmitificar les malalties mentals del tot, que n'hauríem de parlar i acceptar-les com si fossin una part més de la vida, que és exactament el que són. Jo mateix no he deixat de recaure de tant en tant en allò lògic il·lògic del trastorn obsessiu-compulsiu que m'ha obligat a recórrer a diversos tipus de tractament psiquiàtric des de fa gairebé trenta anys. Intento parlar d'aquest trastorn sense complexos, perquè sé que qualsevol amic, familiar o company podria patir o bé la mateixa alteració o bé alguna cosa pitjor.

Tots podem caure en la nostàlgia i l'autocompassió de tant en tant, i mentre mirava com parlaven els pacients en la sessió de psicoteràpia, vaig recordar aquella sensació tan forta que tenia mentre feia el mateix fa temps: la sensació que ningú - ni tan sols els psicòlegs - no és capaç d'entendre què està passant en el teu cap (i estic segur que aquest realment és el cas) combinada amb la sensació que mai no te'n sortiràs, que sempre seràs un zero, un ningú, un exclòs i un indesitjable identificat per tothom com un objecte danyat, com un boig, un trist, gras, llastimós BOIG, efectivament.

Abans de marxar del sanatori, en Francesc ens va ensenyar unes llesques de cervell humà. Un final perfecte a un matí perfecte.

Vam anar a visitar Brians, una presó que en el seu moment va guanyar un premi arquitectònic (atorgat, segurament, per una associació d'invidents).

L'Évole i el Roberto no tenen permís per entrar (l'Évole perquè és un "follonero" - de debò, els de Justícia ens van dir això, en tantes paraules - i el Roberto per no se sap quina raó) de manera que entro sol, és a dir, amb l'equip. Al començament, tot bé: un funcionari amable amb el nom desconcertant d'Odi ens porta cap a la zona d'ingressos. Allà desapareix, i al seu lloc tenim tres o quatre funcionaris que entren en una discussió llarga amb la gent de coordinació i el director. No podem continuar, diuen, perquè el departament de premsa de Justícia no ens ha donat el permís requerit. Un malentès, ja que el departament de premsa sí que ens havia promès que passarien el permís a la presó. Negociem una visita a una cel·la d'aïllament (on posen els presos que es tornen agressius perquè "s'hi calmin"). S'assembla una mica a l'habitació d'una casa okupada poc arreglada.

Els funcionaris aquells eren força fotetes i ens van tractar com si fóssim una nosa que s'havien de treure de sobre com més aviat possible. I això que treballàvem per a una televisió pública que pertany al mateix govern - la Generalitat - que mana a les presons.

A veure, nosaltres també les paguem, les presons. Per tant, tenim dret a saber què hi passa i com són. Aquell dia, però, Brians estava tancada portes enfora a més de portes endins.

03/07/2006: Especial Marina d'Or

Categoria: General
Escrit per: Matthew Tree
Avui és 2 de juliol i la setmana ha estat especialment atrafegada: un dilluns molt interessant amb el Xavier Bertran, que parlava d'ell mateix i com a ell mateix (abans, per cert, de cantar un excel·lent rap excremental a la plaça major de Tàrrega). Dimecres, vam acompanyar en Javier Cercas al barri gironí on va passar la primera infància: un rodatge també extraordinari, però no en vull dir res, ja que és millor esperar i escoltar el mateix Cercas. I el cap de setmana ens va tocar anar a Marina d'Or amb en Florín, un fuster romanès que treballa en una fàbrica a la Sénia, i en Xavier Graset.


Sé que hi ha molta gent que veu els anuncis de Marina d'Or a la tele i que tenen la impressió que deu ser un lloc molt atractiu. Sé que fins i tot hi ha gent que ha anat a Marina d'Or i que el troben fantàstic, immillorable. Sé fins i tot -per bé que em costa creure-ho- que hi ha gent que inverteixen bona part dels seus estalvis en un apartament a Marina d'Or i hi passen cada estiu sense, que jo sàpiga, patir algun trastorn greu.


Per tant, em limitaré a donar la pròpia opinió (que no té més valor que la de cap altra persona, etc.), sobre aquest complex turístic, el més gran d'Europa, ubicat al País Valencià (a Orpesa, per ser precís) i propietat d'un català de Barcelona.


Seria fàcil i potser fins i tot en pèl elitista comentar les primeres impressions visuals: el trencadís espantosament postís de la Cafeteria Gaudí; els miquel àngels dibuixats a cops de brotxa al sostre de l'hotel; o bé els nous apartaments que s'estan construint sense cap mena de límit, o així sembla, en la direcció de Peníscola i que semblen immenses casernes estivals. Seria molt fàcil, criticar tot això.


S'ha de dir, a més, que tots plegats ens ho vam passar molt bé al balneari de l'hotel, un balneari amb més de quinze jacuzzis, un bany de llet de burra, un altre de fang i moltíssimes coses més (fins i tot te n'oblides, dels decorats egipcis i asteques fets de porexpan, de les estàtues romanes, amb penis bulbosos inclosos, fetes de cartró pedra, de la cúpola blau i vermell feta del mateix material que es fa servir per als intermitents dels cotxes i que no sé com es diu).


Però, en deixar enrere Marina d'Or, no em podia estar de sentir-me lleugerament avergonyit de mi mateix. Preparat com estava per trobar-ho tot ridícul, Marina d'Or sí que té una atracció insospitada. La cosa que més s'assembla al que hi vaig sentir és quan, un dia, quan tenia 7 o 8 anys, un amic del pare, sense que jo l'hi demanés, em va comprar el gelat més car de la gamma que oferia la meva marca preferida: així, de cop: una sorpresa gran i molt agradable. Durant el poc temps que em va costar engolir el gelat, em vaig sentir un privilegiat, un guanyador nat, el número 1.


Doncs bé, a Marina d'Or, tres quarts del mateix: transportat a un lloc on no hi ha res a fer que no sigui passar-t'ho bé, em vaig infantilitzar sense voler-ho, la meva realitat particular va desaparèixer, ja podia demanar el que volgués, submergir-me en bombolles tèbies quan volgués, prendre tres còctels seguits quan volgués, en un ambient tan extraordinàriament aculturitzat, per cert, que llegir-hi un llibre, posem per cas, semblava fora de lloc, un acte mal vist, gairebé obscè.


Bé, ja acabo, estic tornant a tocar de peus a terra, el nen analfabet que estava a punt d'esdevenir a Marina d'Or s'està esfumant, tot i que a poc a poc.


Només un detall: vaig anar de compres a Marina d'Or (hi ha un supermercat, un quiosc i tres o quatre botigues de regals) i com que buscava un regal concret per a un nadó que encara no he vist, vaig preguntar a les dependentes si tenien una cosa per penjar al bressol, o bé joguines de peluix, etc. Eren totes, sense excepció, persones amables, però vaig tenir la sensació que tractaven les botigues on treballaven amb la més absoluta indiferència. No els hauria importat gens si hagués comprat una joguina de peluix o bé 500 plaques de ceràmica amb el logotip de Marina d'Or o una trista postal. Això només significa una cosa: que deuen estar mal pagades. Fins i tot molt mal pagades. I qui diu les dependentes, diu els cambrers, els recepcionistes, etc. El tuf d'avarícia empresarial que traspuava la manca d'entusiasme dels assalariats era inconfusible. L'or de la marina, pel que es veu, no arriba pas a les mans dels que hi treballen.
Categoria: General
Escrit per: Matthew Tree
Dimarts dia 20, hem de filmar un tros del capítol sobre l'Hospitalet i Barcelona. Jo i el Joan Sales, cap d'estudis d'una escola pública a l'H, anem a Gràcia per veure com és viatjar en cadira de rodes per la ciutat. Va resultar ser una experiència molt més desagradable del que havíem imaginat, i això que ja sabíem que no seria fàcil.
Hi ha tants llocs per on no es pot passar, o bé perquè algú ha fotut una moto al mig de la vorera o bé perquè l'Ajuntament hi ha muntat una tanca que no sembla tenir cap mena de funció racional. Ni tan sols vam provar d'agafar el metro.
Algunes vegades vam haver de dependre de l'ajut voluntari dels vianants. Tant jo com el Joan ens vam posar d'acord que anar en cadira de rodes cada dia a Barcelona deu ser un calvari (i el Joan va afegir que això d'acabar en una cadira de rodes li pot passar a qualsevol, a nosaltres inclosos).
L'únic moment un pèl, diguem-ne, lleuger va ser quan esperàvem per filmar. Aparcats al carrer amb les cadires de rodes, se'ns va acostar un senyor que es va identificar com un lector meu. Com que em trobo amb un lector meu un cop cada mig any, com a molt, vaig estar a punt d'aixecar-me d'un bot per donar-li la mà, però tot seguit va afegir, mirant-me assegut a la cadira, amb una expressió de llàstima: ”Hòstia, no sabia que estaves tan fotut.” Encara no, encara no.

Qui escriu en aquest blog

Matthew Tree viu a Catalunya des del 1984. Va començar a publicar en català el 1990. De les seves publicacions cal destacar el llibre publicat l'any 2000, "CAT. Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix", escrit a partir de les seves experiències d'un viatge d'un mes en transports públics Amb aquest coneixement profund del territori, però mantenint el distanciament i la ironia pròpia del seu origen londinenc,és el conductor del programa "Passatgers", del qual s'està rodant la segona temporada.

Enllaços relacionats

Diari de rodatge

Cada divendres intentaré descriure les coses més interessants que hagin tingut lloc durant el rodatge de 'Passatgers 2.0'. Si alguna setmana no hi ha blog, és que el rodatge corresponent ha estat súmmament avorrit.

Matthew Tree

Missatges

<   octubre 2017   >
dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.
      1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031     

Cercador


RSS