A través d'aquest text, la Sara Sánchez, una jove de 28 anys que pateix la síndrome de Marfan, ens explica quines són les esperances que ha dipositat en La Marató de 2009.

"Podria descriure la meva vida com una vida a les fosques fins que vaig conèixer altres persones de l’associació de malalts.

Ningú coneix la malaltia i som nosaltres mateixos els que hem d’informar els metges. Sempre hem de donar explicacions de perquè estem tan prims, de perquè som tan alts, de perquè no podem fer coses que els altres sí que poden... La gent et mira com si fossis extraterrestre.

M’agradaria poder anar i notar que saben de què parlen, que saben com solucionar els meus problemes, que tot plegat no fos tan abstracte. No demano la curació, ja que això es impossible a dia d’avui, però sí que s’investigui més.

Tinc l’esperança que amb La Marató d’aquest any la gent s’adoni que no només existeix el càncer, la sida o les malalties mentals, sinó que hi ha moltes altres malalties, tant o més greus que aquestes, que necessiten de tots els recursos possibles per poder millorar la vida de qui les pateix.

Desitjaria que les institucions destinessin els diners necessaris per poder investigar, ja que tot i que les persones que patim aquestes malalties siguem pocs, també tenim el dret de solucionar en la mida del posible el nostre mal. "